Notícies

Inici  >  Notícies > Edgar Morin: «En època de turbulències històriques, les ments dels homes queden...

Edgar Morin: «En època de turbulències històriques, les ments dels homes queden molt pertorbades»

Morin en un moment de l'entrevista

Morin en un moment de l'entrevista

Morin va expresar el seu reconeixement i admiració per la UB

Morin va expresar el seu reconeixement i admiració per la UB

Morin, d'orgien sefardita, s'expressa en un castellà molt correcte, i coneix el català.

Morin, d'orgien sefardita, s'expressa en un castellà molt correcte, i coneix el català.

15/12/2010

El professor Edgar Morin va ser investit honoris causa per la UB el passat mes de novembre. Abans de retornar cap a París, ens va concedir aquesta entrevista al vestíbul de l’hotel on s’estava. Malgrat els seus prop de noranta anys, Morin gaudeix d’un envejable estat físic i d’una privilegiada capacitat intel·lectual.

La seva vinculació amb Catalunya és antiga. Hem pogut llegir que en la seva joventut havia participat en actes de solidaritat amb anarquistes catalans, i el 1993 va ser guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, juntament amb el genetista Luigi Cavalli-Sforza. Catalunya es troba actualment en una cruïlla històrica important, en què ha de decidir entre esdevenir estat o conformar-se a ser una mera província amb personalitat pròpia dins un centralista i jacobí Estat espanyol. S’aventuraria a fer una prospecció de futur?

 
És veritat que en el passat, la caiguda de Barcelona va ser molt important per a la nostra jove generació. Recordo el dia que, a París, vaig llegir la notícia als diaris. Va ser un impacte molt fort.
 
Sobre l’actualitat... tot depèn del context futur, que té moltes incerteses. Penso que, si es fa una «Espanya de les Espanyes», lligada amb un sistema federatiu o confederatiu, podria funcionar. No sé per què no es fa, avui a Europa ja no hi ha fronteres. Més aviat Europa està consolidant la interconnexió entre diverses províncies o regions separades per antigues fronteres. És evident que la Catalunya sud i la Catalunya nord desenvoluparan connexions, igual que la Savoia italiana i la francesa. Si es fa un bon desenvolupament d’Europa, i també d’Espanya, Catalunya pot guanyar autonomia quedant-se en els dos quadres: l’europeu i l’espanyol. Però tot depèn de molts factors: la crisi, la política, les eleccions...
 
Vostè es va comprometre aviat amb la Resistència francesa contra l’ocupació alemanya del seu país i, un cop acabada la guerra, va formar part, com a militar, en la força aliada que va ocupar Alemanya, tot i declarar-se pacifista. Com va resoldre aquesta aparent contradicció? I com era l’Europa en aquella època comparada amb l’actual?
 
De jove, jo era pacifista perquè hi havia una tradició pacifista molt important en l’esquerra francesa a causa de l’horror de la Primera Guerra Mundial. Els mals de la guerra són sempre pitjors que els mals que volem eliminar amb la guerra. Però quan va arribar la guerra d’Espanya... jo era simpatitzant dels anarquistes i del POUM. Allò ens va fer situar.
 
Després, amb l’ocupació de França i l’arribada de l’exèrcit alemany a les portes de Moscou, ens vam adonar que la situació era molt negra per a tots nosaltres. El desembre del 1941 es van produir una sèrie de fets que ens van permetre veure una llum d’esperança: un hivern duríssim va immobilitzar l’exèrcit alemany, que no va poder ocupar Moscou. Hitler va perdre un mes —pensava atacar Rússia al maig— quan va decidir ajudar Mussolini a Grècia, i va perdre un altre mes per reduir la resistència sèrbia. Després, encara va rebre la informació que el Japó no atacaria Sibèria, de manera que els soviètics van poder retirar l’exèrcit d’allà i nomenar el mariscal Júkov, que va iniciar el contraatac. Al cap de poc, els japonesos atacaven Pearl Harbor i els americans van entrar en la guerra.
 
A partir de llavors vaig sentir esperança i vaig sortir del meu immobilisme. En aquells moments pensava que les imperfeccions del comunisme a l’URSS eren fruit del seu passat tsarista i endarrerit, i de la pressió exercida en contra seu per les potències occidentals. Pensava que els defectes no eren del sistema estalinista, sinó de l’enemic extern, i que la possible victòria infantaria un nou món lliure i feliç. Amb aquesta doble idea de lluitar contra l’ocupació nazi de França i alhora alliberar tot el món, em vaig enrolar en la Resistència. No vaig fer resistència armada: feia publicacions clandestines, informacions de tipus militar. És evident que vaig relativitzar el meu pacifisme, i quan va arribar la victòria, vaig entendre que l’URSS no es podria reformar, i em vaig distanciar del comunisme.
 
Quan hi ha una successió molt ràpida d’esdeveniments, les ments dels homes queden molt pertorbades. Hi ha molta gent que va ser col·laboracionista, i que més tard va passar a la Resistència. Va ser una època de grans turbulències històriques.
 
 
Vostè que va viure des de dins el Maig del 68, ens podria assenyalar diferències i concomitàncies entre aquell moviment i les actuals protestes socials que estem vivint arran de la crisi actual?
 
Si agafem com a exemple la protesta francesa del novembre de 2010, veiem que és particular. A Europa no hi ha un comú denominador de les mobilitzacions. Moltes de les insatisfaccions que provenen de l’actual situació econòmica i política en general, han cristal·litzat en aquests moviments. La part positiva és que representen un despertar popular en un moment d’apatia total. Per als joves és un procés d’iniciació a la ciutadania política. El fet més preocupant és que hi ha una dreta xenòfoba i racista, reapareguda en països tradicionalment tolerants, com ara Holanda, conjuntament amb una crisi general de l’esquerra. Primer va ser la crisi de l’esquerra comunista amb la implosió de l’URSS, i ara l’esquerra socialdemòcrata està completament esgotada. Les conquestes socials s’estan corrompent amb la deslocalització i la globalització.
 
Es tracta d’una crisi en què les esquerres tradicionals, a Itàlia, a França, no tenen prou imaginació política per tenir una visió, un camí nou. Amb l’esfondrament del comunisme es va tenir la impressió que el liberalisme econòmic arreglaria tots els problemes. Però ara es veu que no és veritat i els estats són impotents.
 
Penso que hi ha una tercera via, que és que cada país desenvolupi una economia social i solidària, mutual i cooperativa, que vagi en contra de l’agricultura industrialitzada, que defensi l’artesania, recuperi la botiga de proximitat, rebutgi l’hegemonia del capital financer. La via que jo anomeno política de civilització, contra els efectes negatius de la civilització occidental.
 
El gran problema és definir un camí polític per dur-la a terme. Ara estem en una crisi de l’esquerra i un immobilisme de la dreta, que no té cap solució: la política de rigor i deflació no provocarà altra cosa que més problemes econòmics, i la inflació provocaria greus problemes monetaris. Entre els dos camins, hi ha la via nova de solució. Hi ha un buit polític enorme. La diferència entre el crac del 29 i ara és que llavors hi havia la confrontació de dos moviment totalitaris: el nazisme i el comunisme. La crisi econòmica és només un traç d’una crisi planetària molt més gran: ecològica, demogràfica, de desenvolupament, de les civilitzacions tradicionals i de les modernes. Estem en una multicrisi planetària.
 
Creu que la universitat és encara generadora de pensament crític, o ha dimitit d’aquesta funció en favor de les forces del mercat?
 
Ara hi ha una lluita interna en diverses universitats per tal de mantenir la seva funció històrica de transmissió cultural i pensament crític, i l’esforç per assimilar aquesta feina a les característiques del mercat: rendibilitat i productivitat. És molt important que la universitat resguardi la seva autonomia, no només material sinó també de pensament. La missió de la universitat, que va definir Humboldt a mitjans del XIX, no és només professional. Ha de donar una cultura que permeti a la persona tractar els seus problemes, tant individuals com socials. Però no és només això: la universitat s’ha de reformar. S’han de reformar els continguts de l’ensenyament. Avui dia tots els coneixements estan massa compartimentats, fet que impedeix l’assoliment de solucions de caràcter global. La principal tasca avui de la universitat és fer aquesta reforma; per això avui sóc feliç de veure que la UB ha emprès aquest camí reformador.
 
El seu pensament complex contempla alguna idea de transcendència, de principi organitzador superior, o tot és fruit de l’acció combinada del caos i l’atzar?
 
Penso com Spinoza: hi ha una creativitat, però es troba dins mateix de la natura. És una immanència, no una transcendència. En l’Univers, des del principi, van aparèixer dues forces antagonistes: una és de dispersió, caos i destrucció; l’altra, d’atracció, present des de les coses més petites (els àtoms) fins a les més grans (les galàxies). Els dos trets són inseparables. El fet meravellós és el poder de la creació de la vida, però crec que no és necessària la intervenció d’un poder extern.
 
No sabem per què va sorgir l’Univers: la nostra raó és limitada. Kant ja va demostrar que hi ha limitacions en les nostres capacitats. Si creiem que l’Univers va sorgir en algun moment, d’on va sortir? I si creiem que és etern, d’on ve aquesta eternitat? Les qüestions més fonamentals, les més profundes, estan fora de l’abast de la ment humana. El pensament complex pot comprendre moltes més coses que no pas el pensament tradicional, però no tot: també té les seves limitacions. La poesia té la capacitat de fer comprendre coses al límit del llenguatge. La poesia és una traducció del silenci. Hi ha tantes coses que escapen a les paraules! I no sabem quasi res! Som éssers racionals, i la nostra racionalitat ens informa que ella mateixa té límits. Hi ha un misteri a l’Univers que ha de ser reconegut.
 
 
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona