Nina Pacari: «La convivència de diferents maneres de produir coneixement ha dʼincidir en la resolució de conflictes d'un país, d'una societat pluricultural»
Nina Pacari és una coneguda líder i defensora de les comunitats indígenes a l'Amèrica Llatina. Ha col·laborat amb la Federació dels Pobles Quítxues de la Sierra Norte del seu país, l'Equador, i ha estat advocada de les comunitats quítxues a la província de Chimborazo. El 1989 es va convertir en consellera jurídica de la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (CONAIE), fundada el 1986. En la revolta de 1990 va donar suport a les comunitats indígenes a Chimborazo i va participar en les negociacions amb el Govern. El 1997 va ser representant de la província de Chimborazo per a l'Assemblea Nacional i va col·laborar en l'elaboració de la nova Constitució. El 1998 va ser la primera dona indígena triada per formar part del Congrés Nacional de l'Equador, com a membre del Moviment d'Unitat Plurinacional Pachakutik. Pacari és actualment magistrada del Tribunal Constitucional del seu país i va participar a la Facultat de Dret de la UB en el seminari «Reptes del nou constitucionalisme llatinoamericà».
Nina Pacari és una coneguda líder i defensora de les comunitats indígenes a l'Amèrica Llatina. Ha col·laborat amb la Federació dels Pobles Quítxues de la Sierra Norte del seu país, l'Equador, i ha estat advocada de les comunitats quítxues a la província de Chimborazo. El 1989 es va convertir en consellera jurídica de la Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (CONAIE), fundada el 1986. En la revolta de 1990 va donar suport a les comunitats indígenes a Chimborazo i va participar en les negociacions amb el Govern. El 1997 va ser representant de la província de Chimborazo per a l'Assemblea Nacional i va col·laborar en l'elaboració de la nova Constitució. El 1998 va ser la primera dona indígena triada per formar part del Congrés Nacional de l'Equador, com a membre del Moviment d'Unitat Plurinacional Pachakutik. Pacari és actualment magistrada del Tribunal Constitucional del seu país i va participar a la Facultat de Dret de la UB en el seminari «Reptes del nou constitucionalisme llatinoamericà».
Com recorda la seva etapa universitària?
Si bé un rep la doctrina jurídica des de l'hegemonia de la cultura dominant, durant l'època a la universitat sempre em quedava la reflexió sobre què passa amb els pobles indígenes. Perquè era una altra realitat. En el programa acadèmic de Dret ―i això també ha passat en les altres branques de les ciències―, la noció dels pobles indígenes n'era absent, i per això era una formació incompleta.
No obstant això, aquesta experiència de la formació a la universitat, en la mesura en què té una vinculació amb tot un procés organitzatiu, amb la lluita dels pobles, contribueix al coneixement d'una altra racionalitat. És important enfortir el que ens és propi amb l'educació formal. Així, d'una banda, es tenen eines per poder entendre el codi occidental i, d'altra banda, es pot portar endavant el codi propi. Per arribar a la conclusió que tots dos poden conviure.
A començaments dels anys vuitanta, quan era estudiant, vaig començar a escriure articles sobre el pluralisme jurídic dels pobles. Es tracta que la convivència de maneres de produir coneixement, de maneres de desenvolupar doctrines, incideixi realment en la resolució dels conflictes d'un país, d'una societat pluricultural.
Quina és la seva relació personal amb la llei? Creu que és un instrument a favor del poder o que, al contrari, serveix per defensar els drets dels més febles?
La llei, de la mateixa manera que la norma constitucional, ha tingut al llarg de la història aspectes d'exclusió, de criminalització, amb càrregues ideològiques d'opressió. Però s'ha anat modificant. El que fa la societat civil activa, i també la societat dels pobles indígenes, és motivar els canvis perquè realment les lleis puguin ser producte de la societat. Que les lleis no sorgeixin dels escriptoris pensades per controlar, pensades per limitar; sinó que estiguin pensades per exercir el dret i per resoldre els conflictes amb justícia. I crec que aquesta és la dinàmica que estem vivint.
Respecte a la relació amb la llei, tenim experiències del que ha estat restrictiu o excloent per a nosaltres, com a pobles indígenes. Però també tenim la possibilitat de canvi. I al capdavall, els canvis normatius legals o constitucionals són una de les eines, no pas la solució.
Què poden aportar els codis, les normes de conducta indígenes, al nostre sistema occidental?
El tema és com conèixer el que és diferent, en aquest cas els pobles indígenes, i respectar-ho, per conviure-hi. És a dir, que no hi pugui haver una dicotomia entre les formes d'educació i els principis de les diferents cultures per acabar imposant-ne una sobre l'altra, que és el que ha passat. Es tracta que hi hagi mirades diferents i que convisquin diferents civilitzacions que comparteixen un mateix espai territorial; i que això tingui a veure també amb la presa de decisions; que les propostes dels pobles indígenes puguin ser viables per a l'àmbit polític o per a l'estructura institucional. Amb això estaria plantejant un canvi estructural de fons sobre el model d'estat, sobre el model de gestió pública, sobre l'exercici del poder, i també sobre el model econòmic. I en això l'acció dels pobles indígenes haurà de ser important, així com la seva veu en el disseny de projecte polític que es plantegi per al país.
La qüestió és que llavors cal compartir, conèixer a fons què pensa el moviment indígena; quina visió tenen els pobles indígenes sobre la manera en què es porta l'educació o la medicina; quins coneixements tenen. I cal poder redimensionar aquests principis en una reconceptualització, en una nova agenda, i que això contribueixi realment a generar uns nous paradigmes. L'esforç és estar obert a la convivència, a conèixer el que és diferent. I no estaríem parlant d'unes inclusions de folklore, sinó d'unes inclusions de contingut que comportin modificacions estructurals de fons.
Vostè és un cas excepcional de dona indígena que arriba a un tribunal constitucional llatinoamericà. Quin és en aquest moment la presència de la dona en alts càrrecs a l'Amèrica Llatina?
El moviment de dones a la regió llatinoamericana, des de la dècada dels setanta, tant en el seu discurs com en la seva plataforma de continguts, s'ha anat reforçant cada vegada més. I ha aconseguit incidir, per exemple, per aconseguir l'equitat d'oportunitats a la feina. Si fem un estudi del percentatge de participació de dones en la política, tindrem un repunt considerable respecte a trenta anys enrere. El fet de visibilitzar la presència de les dones al capdavant d'un país com a mandatàries és summament important. La correlació d'igualtat d'oportunitats no està del tot esmenada, però crec que s'hi ha avançat molt, a la regió de l'Amèrica Llatina.
Cal tenir present que aquesta participació de la dona també respon a un contingut de posició política, ideològica. Aquesta és una de les qüestions que també ha de repensar el moviment de dones, perquè les dones no som uniformes, ni des del punt de vista polític i ideològic, ni tampoc des de l'etnicocultural.