La primera biografia de Pere Bosch Gimpera recull la trajectòria d'aquesta figura cabdal en la història catalana

"Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio" és obra del catedràtic de la UB Francisco Gracia
(05/12/2011)

El catedràtic de Prehistòria de la UB Francisco Gracia acaba de publicar Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio (Marcial Pons, 2011), la primera biografia sobre el que va ser rector de la UB durant el període republicà i conseller de Justícia amb el president Lluís Companys. Bosch Gimpera va ser una destacadíssima figura intel·lectual en el seu camp, com a prehistoriador, i també com a renovador de la institució universitària, com a catalanista i com a figura cabdal del regeneracionisme polític espanyol de la Segona República.

"Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio" és obra del catedràtic de la UB Francisco Gracia
05/12/2011

El catedràtic de Prehistòria de la UB Francisco Gracia acaba de publicar Pere Bosch Gimpera. Universidad, política, exilio (Marcial Pons, 2011), la primera biografia sobre el que va ser rector de la UB durant el període republicà i conseller de Justícia amb el president Lluís Companys. Bosch Gimpera va ser una destacadíssima figura intel·lectual en el seu camp, com a prehistoriador, i també com a renovador de la institució universitària, com a catalanista i com a figura cabdal del regeneracionisme polític espanyol de la Segona República.

El professor Gracia ha esporgat una gran quantitat de documentació inèdita en arxius mexicans, anglesos, francesos i alemanys, i ha tret a la llum correspondència diversa, projectes polítics, docents i pedagògics desconeguts fins avui, i que no sʼesmentaven en els escrits memorialístics del mateix Bosch que es van publicar als inicis dels anys vuitanta del segle passat i que només arribaven fins al 1939. Gracia explica que aquesta recopilació documental «ha permès construir una visió molt diferent del personatge, centrada en la seva trajectòria personal, de formació intel·lectual i acadèmica». Pere Bosch Gimpera és «un personatge central en la història de Catalunya i de la Segona República», insisteix Gracia; «les seves reflexions sobre la modernització de la universitat, sobre el bilingüisme, sobre el professorat i les beques, fetes a la dècada dels anys vint, són, noranta anys després, de màxima actualitat». La biografia es deté especialment en la seva tasca com a renovador pedagògic universitari, mirant dʼimportar els mètodes que havia descobert en la seva estada postdoctoral a la universitat alemanya, com a teòric del catalanisme i com a conseller de lʼúltim govern de Companys. Pel que fa a la seva tasca acadèmica, Bosch és un prehistoriador que «creu que el divers substrat preromà de la península marca de forma indeleble la posterior història dʼEspanya. Tots els intents uniformadors, des dels romans fins als borbons, sʼestavellen contra una realitat diversa i irreductible», explica Gracia. La seva altra gran aportació acadèmica decisiva va ser el Museu Arqueològic de Catalunya: lligar la docència i la recerca, entre la universitat i el museu, tal com havia vist fer a Alemanya.

En lʼàmbit polític, també narra el seu empresonament arran dels fets dʼoctubre de 1934, la campanya internacional que es va muntar per alliberar-lo —«dada que denota la seva vàlua internacional com a prehistoriador; els intel·lectuals francesos es van posar dempeus com un sol home reclamant la seva llibertat», apunta Gracia—, la seva ingent tasca durant la guerra i el seu enfrontament amb el pistolerisme i la delinqüència anarquista a la rereguarda, sobretot pel que fa a la protecció del patrimoni artístic religiós, massa sovint objecte de destrosses per part dels llibertaris —fets que ha relatat Gracia al seu llibre Salvar lʼart, de 2010. «Bosch travessa la frontera amb el president Companys i amb el lehendakari Aguirre, i mai més torna a posar els peus a Catalunya. No va venir ni de visita», recorda Gracia. Sʼestableix primer a Anglaterra, on forma part del Consell de Londres amb Carles Pi Sunyer i Batista i Roca, i, com que no pot obtenir una càtedra a Oxford, marxa a Amèrica. Després dʼun intent infructuós dʼestablir-se als Estats Units, passa penúries a Colòmbia i, finalment, sʼestableix a Mèxic, on reprèn la seva carrera com a arqueòleg i sʼespecialitza en cultures precolombines. Més tard va ser nomenat director de la Secció de Filosofia i Humanitats de la UNESCO, a París, fet que li va permetre tornar a Europa i reprendre contactes, però la seva negativa a tornar a Espanya, tot i que el règim havia anat assuaujant la repressió i els càrrecs contra ell, va seguir incòlume. No és fins al darrer indult, signat pel president Aznar el 1995, a petició de la seva filla Trinidad Bosch García, que lʼexpedient de Bosch queda completament net. «Ell no ho hauria demanat mai», rebla el professor Gracia.