Notícies
Inici  >  Notícies > Carles Castell: «No podem tenir desenvolupament sense conservació»

Carles Castell: «No podem tenir desenvolupament sense conservació»

Carles Castell, cap de l’Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial de la Diputació de Barcelona.

Carles Castell, cap de l’Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial de la Diputació de Barcelona.

«Això cal explicar-ho bé a la societat: no podem tenir desenvolupament sense conservació».

«Això cal explicar-ho bé a la societat: no podem tenir desenvolupament sense conservació».

«No podrem conservar si la societat no veu en això un element de progrés i de futur».

«No podrem conservar si la societat no veu en això un element de progrés i de futur».

08/08/2011

Institucional

Les tendències actuals en la planificació i gestió dels espais lliures mostren cada cop més la necessitat d’una ordenació territorial basada en la concepció del territori com un sistema en què cada peça té la seva funció. Aquesta és una de les principals idees de la conferència que va impartir al maig a la UB el biòleg Carles Castell, cap de l’Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial de la Diputació de Barcelona, a iniciativa de la Facultat de Biologia i l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio).

 

Carles Castell Puig és doctor en Biologia (especialitat d’Ecologia) per la UAB, i màster en Gestió Ambiental en el Món Rural i en Funció Directiva, per la mateixa universitat. Durant deu anys va treballar com a investigador al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), on va desenvolupar diversos projectes de recerca sobre la dinàmica dels ecosistemes terrestres mediterranis, i en especial sobre la resposta d’aquests ecosistemes a les pertorbacions. Fruit d’això, ha publicat nombrosos articles científics i de divulgació. Des de l’any 1994 treballa a l’Àrea d’Espais Naturals de la Diputació de Barcelona, on ha dut a terme programes d’investigació i seguiment, de gestió de parcs naturals i, en els últims temps, de planificació d’espais protegits. En l’actualitat, és el cap de l’Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial, i des d’aquest càrrec desenvolupa projectes d’anàlisi i planificació d’espais naturals, tant a escala local com regional. També és secretari tresorer de la secció espanyola de la Federació Europea de Parcs Nacionals i Naturals (EUROPARC Espanya) i professor en diversos programes de màster i cursos de postgrau.

 
En la gestió territorial i la conservació dels espais naturals, quins reptes cal afrontar per harmonitzar els valors naturals, econòmics i socials del territori a Catalunya?
 
El principal repte amb què ens trobem ara és assolir un marc de concertació en què estiguin d’acord tots els agents que actuen sobre el territori. Hem de defugir, cada cop més, un model de gestió sectorial i única, perquè la gestió sempre serà esbiaixada i incompleta. Cal trobar noves fórmules de concertació, públiques i publicoprivades, per treballar tots a l’una, a partir d’un projecte comú, consensuat, on s’hagin definit les màximes potencialitats de cada peça del territori. És l’única manera de garantir que els esforços vagin cap on han d’anar. En gestió d’espais naturals, n’estem tips de sentir, amb raó, que falten recursos per a la conservació, mentre que al mateix temps sovint es dediquen diners públics a fer actuacions que fins i tot van en contra dels objectius dels espais protegits. Només hi ha una solució: posar-nos d’acord en un full de ruta, i entre tots fer un bon ús dels recursos disponibles i de la capacitat tècnica de gestió per tirar endavant.
 
Quines són les particularitats de la gestió territorial en l’àmbit mediterrani?
 
La Mediterrània té un patrimoni natural de primer ordre. I això no ho dic jo: està recollit en tots els mapes dels punts calents de biodiversitat de la Terra (biodiversity hotspots). Estem davant d’un territori molt ric i divers. Això fa, d’una banda, que sigui un lloc molt interessant per a la gestió; i de l’altra, que la nostra responsabilitat sigui molt gran. És un territori molt transformat des de fa mil·lennis per la mà de l’home, amb molts valors naturals lligats a pràctiques ancestrals que han modelat el paisatge que tenim avui en dia, i on tots els processos estan molt imbricats: els cicles vitals de les espècies, els fluxos ecològics, la gestió antròpica...
 
És una zona de frontera, molt sensible als efectes del canvi climàtic, un marc absolutament canviant, que es transforma a una velocitat impressionant. Hem d’assolir el repte de la conservació des d’una visió global, i fer-ho de manera integrada amb les persones: no parlem només de parcs nacionals remots, sinó que parlem dels valors de conservació vinculats als conreus, a la gestió forestal, a l’ús dels recursos naturals. Als gestors del territori ens toca asseure’ns en una taula i treballar en la mateixa direcció, de manera que la gent no vegi la conservació com un fre al benestar i a la qualitat de vida, sinó com un valor absolutament imprescindible per al desenvolupament racional.
 
Quin és el futur de la conservació dels parcs naturals de la Diputació de Barcelona i, alhora, de la biodiversitat a les comarques barcelonines?
 
Ara mateix tenim el gran repte d’integrar els parcs en el territori: és a dir, fer que la nostra capacitat d’incidir en el territori no es quedi només en la ratlla que delimita els espais protegits. Els sistemes naturals no entenen de fronteres i, encara més en temps de crisi econòmica, cal anar més enllà, buscar col·laboracions, complicitats, integrar-ho en el conjunt de la societat. Cal apropar els parcs a la societat, que la gent els conegui i se’ls estimi... Els parcs són aliats, no són una barrera a les nostres aspiracions. Conservació i desenvolupament no són aspectes antitètics, més aviat al contrari. Això cal explicar-ho bé a la societat: no podem tenir desenvolupament sense conservació.
 
Sovint, ens hem quedat en el discurs únic del parc, de com n’és, d’important, un espai protegit, sense transcendir a un discurs més global. El model dels parcs ens hauria d’ajudar a transmetre aquests valors de planificar i gestionar amb coherència els sistemes naturals. No podrem conservar si la societat no veu en això un element de progrés i de futur. Cal fer un esforç entre tots per no caure en la demagògia de dir que els parcs —o la conservació en general— són un fre al desenvolupament. Hi ha nombrosos treballs de caràcter social i econòmic que mostren la riquesa, també en termes monetaris, que es deriva directament de la conservació i l’ús racional del patrimoni natural.
 
Quins tipus de projectes impulsa l’Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial?
 
Treballem en projectes en què la conservació, l’ús públic i el desenvolupament socioeconòmic estan molt imbricats. En l’àmbit de la conservació, hi ha molts projectes d’intervenció sobre el medi natural per a la millora d’hàbitats, la recuperació d’espècies, la gestió forestal, etc. Més enllà del que seria una protecció passiva —que seria un primer nivell d’actuació—, també actuem directament sobre el territori, identificant àrees on cal intervenir per tal de millorar l’estat de conservació d’un riu, un bosc o un espai obert. Aquí s’hi afegeix un altre vessant: la conservació del patrimoni cultural, per exemple, restaurar el monestir de Sant Llorenç del Munt o el castell de Montesquiu.
 
També es fan projectes de perfil socioeconòmic, més pensats per a la gent que viu als parcs: infraestructures per millorar la qualitat de vida al territori, subvencions per a determinades activitats, etc. Així mateix, cal incloure l’ordenació de l’ús públic, és a dir, dels visitants. Als nostres parcs, per la proximitat a l’àrea metropolitana, hi ha un gran flux de visitants i cal fer equipaments per acollir-los, amb centres d’atenció i informació, aparcaments, exposicions, itineraris senyalitzats, publicacions, etc. Tot plegat, exigeix una gestió molt intensa per tal que el visitant s’endugui una experiència agradable i interessant de la visita, i que alhora permeti minimitzar el seu impacte sobre el medi natural. Finalment, als parcs també impulsem actuacions de perfil més cultural, vinculades a activitats per a escoles, públic en general, de promoció dels productes locals als restaurants de la zona, etc.
 
En què consisteix el Sistema d’informació territorial de la Xarxa d’Espais Lliures de la província de Barcelona (SITxell)?
 
El SITxell és un sistema que ens ha donat una visió global del territori per poder definir prioritats d’actuació en els espais naturals. Ens ha revelat, per exemple, determinades àrees d’interès fora de la xarxa dels parcs, i hem pogut incidir en àrees sense protecció però molt valuoses. Això ha facilitat que els municipis puguin assumir el seu grau de responsabilitat en aquestes àrees, complementant les accions de la Diputació o de la Generalitat. Després, en cada parc cal treballar a una altra escala, amb més detall. Per exemple, un dels eixos d’actuació és l’estratègia de conservació de la Xarxa de Parcs Naturals. A partir d’una diagnosi amb experts de diverses disciplines, s’ha elaborat un llistat de prop de 1.400 elements d’interès per a la conservació, dels quals uns 150 són prioritaris. Saber que a la nostra xarxa tenim unes espècies molt valuoses ens ajuda a prioritzar els projectes, i a actuar per millorar-ne els hàbitats.

Què pot aportar la universitat, i en aquest cas la UB, a la conservació de la biodiversitat?
 
En el nostre cas, tot. Des del món de la planificació i la gestió dels espais naturals no té cap sentit buscar una informació que probablement ja existeix en el món de la universitat. I si no existeix, els que la poden obtenir més fàcilment són els experts de la universitat. La base del treball del SITxell, de fet, són els convenis amb els experts de l’entorn universitari: és com un pont entre el món de l’administració, la recerca universitària i la gestió de la conservació. En els nostres projectes, col·laborem amb l’equip dels professors de la UB Jordi Carreras (Departament de Biologia Vegetal) en temes de geobotànica, flora i vegetació; Joan Real (Departament de Biologia Animal) per a la conservació de l’àliga perdiguera; Maria Rieradevall i Narcís Prat (Departament d’Ecologia) en els estudis sobre espais fluvials, i amb experts del CREAF per a qüestions forestals i d’ecologia del paisatge, entre d’altres.
 
En quins aspectes clau caldria incidir per millorar la gestió de la conservació dels espais naturals a Catalunya?
 
En primer lloc, des de l’Administració pública, caldria entendre que la gestió dels espais naturals és un aspecte transversal. Tothom ha d’assumir la seva part de responsabilitat, sumar esforços en un projecte comú, i que cada part actuï d’acord amb les seves competències i els recursos existents. En segon lloc, hem de ser capaços d’explicar a la societat que no estem parlant de conservar només un endemisme o un procés ecològic: estem parlant de la nostra qualitat de vida, del benestar, de saber gestionar adequadament el nostre entorn més proper. Tot plegat, implica molt més que conservar un fantàstic parc natural que visitem un cop cada cinc anys. Per això, és obvi que per fer-ho ens cal la complicitat de la societat. Només si la gent veu l’espai natural com una cosa seva s’hi podrà implicar, defensar un model coherent i reclamar a l’Administració que hi dediqui els esforços necessaris.
 
 
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • ??? peu.flickr.alt ???
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona