Notícies

Inici  >  Notícies > Joan Simon: «L’ús de plantes psicoactives és una constant en les diverses...

Joan Simon: «L’ús de plantes psicoactives és una constant en les diverses etapes històriques de pobles i cultures»

El Dr. Joan Simon a la Facultat de Farmàcia de la UB

El Dr. Joan Simon a la Facultat de Farmàcia de la UB

«Actualment, hi ha molts fronts de recerca ben diversificats relacionats amb plantes considerades sagrades»

«Actualment, hi ha molts fronts de recerca ben diversificats relacionats amb plantes considerades sagrades»

«Des del punt de vista més místic i religiós, sovint es parla de plantes visionàries o enteogèniques»

«Des del punt de vista més místic i religiós, sovint es parla de plantes visionàries o enteogèniques»

29/08/2011

Entrevistes

«Les plantes visionàries són la porta d’entrada a la dimensió espiritual i tenen una significació de ‘mitjanceres’ amb els poders divins», apunta el professor Joan Simon, que va codirigir el curs Plantes sagrades d’Els Juliols de la UB, juntament amb els experts Carles Benedí i Cèsar Blanché, del Departament de Productes Naturals, Biologia Vegetal i Edafologia. De la curiosa relació de la humanitat amb el món de les plantes sagrades, i del gran bagatge simbòlic, mític i religiós que s’hi associa, ens en parla ara el professor Joan Simon en una entrevista en què també revisa part del misteri que envolta aquestes plantes en l’imaginari popular.

 

Algunes plantes produeixen substàncies psicotròpiques, capaces d’alterar les funcions mentals i emocionals de la persona. Quina és la base fisiològica d’aquests efectes en el psiquisme humà?

 
Des de fa temps, els científics saben que les plantes al·lucinògenes activen receptors específics en el cervell d’una manera semblant a com ho fan alguns neurotransmissors cerebrals, com ara la serotonina o, en menor grau, la noradrenalina i la dopamina. Els neurotransmissors cerebrals són compostos químics que una neurona llança per activar un impuls nerviós en la cèl·lula receptora; la serotonina, particularment, està involucrada en el control de la conducta i de la regulació de la percepció sensorial.
 
Malgrat que el mecanisme d’acció exacte encara no es coneix del tot, sí que es pot afirmar que les diferents substàncies que es troben en aquest tipus de plantes actuen mimetitzant, almenys, els efectes de la serotonina en determinades regions del sistema nerviós central. Sovint aquests principis actius vegetals tenen, doncs, una estructura química tan semblant que és capaç de bloquejar els receptors específics d’aquests neurotransmissors i provocar tota la gamma d’alteracions dels sentits que es coneixen com a al·lucinacions.  
 
 
Plantes sagrades, enteogèniques, psicotròpiques, al·lucinògenes, visionàries... Parlem del mateix tipus de plantes en tots els casos?
 
És ben cert que no hi ha unanimitat sobre el terme més adequat per denominar aquest tipus de plantes. Per bé que sovint s’utilitzen indistintament, no es poden considerar com a sinònims. Des dels psicotròpics fins als enteògenics, la terminologia que s’utilitza és tan rica com ho són les cosmovisions que s’hi associen, i molt sovint, aplicarem una accepció o una altra en funció del context en què parlem. Cal destacar que alguns autors experts en aquest tema —com ara Antonio Escohotado— rebutgen el terme psicodèlic, que també ha estat força emprat, perquè s’associa massa amb les drogues visionàries i està lligat a una certa cultura antisistema dels anys seixanta i setanta. Des del punt de vista més místic i religiós, sovint es parla de plantes visionàries o enteogèniques. Aquest últim terme vincula aquestes plantes amb la idea que revelen i generen la divinitat a l’interior de les persones que en consumeixen. En el món mèdic i farmacològic la denominació clàssica és la de plantes psicotròpiques o, afinant més, psicodislèptiques —desencadenants de la psique— o psicotomimètiques.
 
 
L’ús de plantes enteogèniques (transformadores de l’estat de consciència) ha format part de l’experiència humana durant mil·lennis. Quin és l’origen de l’ús de plantes al·lucinògenes en la cultura humana?
 
La hipòtesi és que la possibilitat d’accedir a la dimensió de la divinitat es vehicula a través de substàncies bioactives, provinents de plantes al·lucinògenes, que modifiquen l’estat quotidià de la persona i la situen en posició d’establir alguna mena de comunicació en un altre nivell de realitat (amb canvis de percepció sensorial, més enllà de la consciència, similar al dels somnis, que són també territori de contacte amb la divinitat). L’exploració d’aquests canals de comunicació —sovint restringits a especialistes o intermediaris, com ara sacerdots, xamans, etc.— hauria propiciat un coneixement empíric i tècnic (identificació de les espècies botàniques, les parts que s’han d’emprar, la metodologia d’extracció i de preparació, la dosi, els efectes desitjats i els indesitjats, etc.) que s’hauria fixat de manera molt potent en l’imaginari simbòlic de les diverses cultures i religions (llenguatge, rituals, estructures de poder en la comunitat, possessió de secrets o coneixements). Addicionalment, l’ús terapèutic de plantes hipnòtiques o al·lucinògenes per superar el dolor (com ara el cascall o l’efedra, que alguns autors situen 60.000 anys enrere en el temps) hauria estat una altra font d’aprenentatge complementària.
 
 
Quan els primers colonitzadors van trepitjar terres americanes, la majoria de pobles indígenes atribuïen poders sobrenaturals a moltes plantes, que eren regals dels déus. Com s’usaven aquestes plantes en les cultures precolombines?
 
Els cronistes de l’època descriuen prou bé l’acció embriagadora i l’ús magicoreligiós que es feia d’algunes d’aquestes plantes considerades sagrades en les cultures precolombines, com ara els fongs del gènere Psylocybe, que eren denominats teonanacatl (que significa «carn de déu»). Les cultures precolombines associaven aquestes plantes al món diví, al contrari que els missioners i els conqueridors, que les van associar a plantes diabòliques, l’ús de les quals calia eradicar per implantar el cristianisme. Però no totes les plantes considerades sagrades eren al·lucinògenes. El blat de moro (Zea mays), base de l’alimentació d’aquells pobles, tenia diverses divinitats entre maies i asteques i, per tant, era una planta sagrada però d’ús alimentari. El cacau (Theobroma cacao), que per a maies i asteques era símbol de vigor físic i longevitat, es considerava en la mitologia d’aquestes cultures com un regal dels déus.
 
 
Al llarg de la història de la humanitat, quines són les cultures que han fet un consum més actiu de plantes psicoactives?
 
Podríem considerar que l’ús de plantes psicoactives ha estat una constant en les diverses etapes històriques de pobles i cultures, de manera que aquesta pràctica és més una norma que una excepció. Tot i això, hi ha alguns buits geogràfics, com ara Austràlia, Nova Zelanda i la Polinèsia, on no hi ha registre d’ús de plantes psicoactives.
 
Es considera que s’han utilitzat o s’utilitzen prop de 150 espècies per les seves propietats enteogèniques, de les quals unes 130 són pròpies del món occidental i una vintena, de l’oriental. Les cultures mesoamericanes representen el màxim exponent en el consum tradicional de plantes psicoactives, com ara el peiot (Lophophora williamsii), l’ololiuqui (Turbina corymbosa) o fongs del gènere Psilocybe, entre d’altres. Una anàlisi a banda seria la referida al consum d’aquestes plantes que, en ocasions, han estat «exportades» a altres cultures amb finalitats ludicorecreatives.
 
 
Si parlem en termes antropològics, a quins factors socials i culturals respon l’ús d’aquests agents naturals?
 
Un factor important ha estat l’atribució de l’origen de la malaltia a causes sobrenaturals. Aquesta idea, molt transversal en societats pretècniques, fa que l’acció de les forces misterioses que porten a la malaltia només les puguin desxifrar i canalitzar el sacerdot, xaman o bruixot, que, actuant com a guaridor i en un context màgic, es comunica amb el món sobrenatural a partir d’elements sagrats, com ara plantes que alteren l’estat de la consciència. En podem trobar exemples en la incubatio, que es feia als temples d’Asclepi a la Grècia pretècnica, i en l’ús del cactus de sant Pere (Trichocereus pachanoi) als Andes centrals, o de l’Amanita muscaria en els rituals vèdics.
 
Un altre element important és el canvi en els factors religiosos. Per exemple, a mesura que Europa es va anar cristianitzant, es va prohibir l’ús de plantes qualificades com a «malèfiques» o «diabòliques» per les seves propietats psicoactives, i que tradicionalment s’havien utilitzat en terapèutica, com ara el cascall o opi (Papaver somniferum), la belladona (Atropa belladona) o el jusquiam negre (Hyoscyamus niger), que van trigar més de 500 anys a reintroduir-se per a finalitats terapèutiques a Europa.
 
 
Existeix un profund lligam entre plantes visionàries, misticisme, tradició i cultura. Com han contribuït aquestes plantes a forjar la cosmovisió en molts col·lectius humans?
 
Les plantes visionàries són la porta d’entrada a la dimensió espiritual i tenen una significació de «mitjanceres» amb els poders divins. En certa manera, també comparteixen part de la naturalesa divina (en algunes cultures són adorades pròpiament com a déus). Els cicles biològics, les formes, els noms o les propietats de les plantes adquireixen un caràcter simbòlic en cada cultura i poden passar a regir els calendaris, les festivitats, els costums, el llenguatge, les iconografies, els refranys, etc. Això no passa només en les plantes al·lucinògenes exòtiques. En la cultura mediterrània, per exemple, la tríada de plantes sagrades (blat = pa = cos; vinya = vi = sang; olivera = oli = senyal d’unció sagrat) representa l’elevació a símbol religiós de la base material alimentària de la nostra cultura des de fa almenys trenta segles. La mateixa tradició religiosa cristiana ha arribat a la identificació entre aliments sagrats i la divinitat mateixa.
 
Parlem de l’ús terapèutic d’aquestes plantes, que són un referent en l’etnofarmacologia. Com poden contribuir a millorar la nostra salut?
 
Moltes plantes sagrades tenen i han tingut utilització terapèutica. Només a tall d’exemple, podem citar la coca —planta sagrada en cultures andines—, de la qual s’extreu la cocaïna, que s’empra com a anestèsia local. També la banya de sègol, per l’hemisíntesi de dihidroergotamina es fa servir per al tractament de la migranya; la morfina, la codeïna i la papaverina s’utilitzen com a analgèsics; derivats de l’opi o cascall —planta sagrada en diverses cultures— s’usen com a antitussígens i antiespasmòdics, etc. Altres plantes al·lucinògenes tenen una terapèutica intermitent i poc legislada, precisament pel fet d’anar lligades a un ús lúdic restringit. És el cas del cànem (Cannabis sativa), que té molt bona fama per evitar els efectes secundaris (vòmits, nàusees, pèrdua de gana) dels tractaments de quimioteràpia, radioteràpia o la medicació antiretroviral.
 
Les plantes estrictament psicomimètiques s’havien emprat terapèuticament en el camp de la psiquiatria però ara estan en desús. Amb tot, l’efecte al·lucinogen d’aquestes plantes té un gran interès des del punt de vista mèdic. Encara queden moltes llacunes en el coneixement sobre el cervell humà i els efectes d’aquestes plantes —que afecten les principals funcions característiques de l’organització de la ment humana— poden ajudar a entendre millor com funciona el cervell i quines són les raons i els mecanismes de la seva morbiditat. L’estudi dels principis actius de moltes d’aquestes plantes —com ara l’LSD, que sovint s’agafa com a model de substància fortament al·lucinògena— ofereix a la farmacologia moderna una via per entendre millor el funcionament de les substàncies emprades per tractar malalties neuropsiquiàtriques. Però, tot i que s’utilitzen àmpliament, no hi ha una comprensió clara dels mecanismes d’acció.
 
Per últim, cal dir que el maneig experimental d’aquestes substàncies psicotròpiques està sotmès a unes regulacions molt estrictes. Actualment, els al·lucinògens estan classificats en la Llista I del Conveni de substàncies psicotròpiques, un apartat on es troben aquells fàrmacs que, d’acord amb l’Organització de les Nacions Unides, són molt severs per a la salut pública i que, a més, no tenen una utilitat terapèutica prou reconeguda.
 
 
En termes de conservació de la riquesa florística, estan en perill el gruix de plantes sagrades que trobem en els diferents continents?
 
En general, el que està en perill són els coneixements tradicionals a causa de la aculturació. En alguns casos, també hi ha risc per a determinats genotips o poblacions que s’exploten excessivament o amb criteris poc sostenibles. Amb tot, moltes vegades la qüestió es planteja exactament a la inversa: a causa del seu significat religiós, la preservació de plantes sagrades o dels indrets on viuen (temples, monestirs, boscos sagrats) ha comportat la protecció d’aquestes espècies i dels seus hàbitats enfront de la destrucció del territori circumdant, i indirectament s’han convertit en garantia de preservació de la biodiversitat. L’exemple més notable és la conservació de Ginkgo biloba en recintes sagrats de la Xina i altres països limítrofs, mentre que en estat silvestre s’ha extingit a tot el món, llevat de dos bosquets seminaturals.
 
La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN), a la vista del potencial d’aquesta realitat, ha propiciat la Iniciativa Delos, que agrupa llocs sagrats o amb plantes sagrades de tot el món amb un paper important en la conservació de la flora (com ara Rila, a Bulgària; Meteora, el mont Parnàs o el mont Athos, a Grècia, i Montserrat, Núria, Poblet o Lluc, al nostre país).
 
 
Quins serien els fronts de la recerca més actius, a escala internacional, en l’àmbit de les plantes sagrades?
 
Actualment, hi ha molts fronts de recerca ben diversificats relacionats amb plantes considerades sagrades. Per exemple, el vesc (Viscum album), una planta sagrada de la cultura celta: només cal fer una cerca en alguna base de dades de recerca científica (com la popular Medline), per observar amb quina profusió s’investiga aquesta planta per trobar substàncies amb propietats anticancerígenes.
 
Cal insistir, però, en un aspecte que em sembla crucial per poder avançar en l’explotació de nous recursos: el coneixement de la biodiversitat vegetal i del ric patrimoni cultural que l’envolta. Es coneixen prou bé les plantes lligades a la mística a la vella Europa. Però en altres cultures i llocs llunyans del món, en molts casos ni tan sols existeix un catàleg de la diversitat florística d’un determinat territori. Extenses àrees de Sud-amèrica, de l’Àfrica o del sud-est asiàtic amaguen plantes que utilitzen els xamans de tribus petites que encara estan poc estudiades. No es tracta d’intentar «patentar» aquestes plantes per treure’n un benefici econòmic immediat, com ha passat fa poc amb l’ayahuasca (Banisteriopsis caapi), una planta psicoactiva que els pobles indígenes amazònics utilitzen en cerimònies i de la qual s’ha patentat, textualment, la varietat da vine. L’entramat d’estudis antropològics, etnològics, botànics, químics i clínics serà, en un futur, el que ens permetrà conèixer encara molt millor els secrets que guarden les plantes sagrades.
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona