Notícies

Inici  >  Notícies > Oriol Comas: «Pensem que el joc no és prou seriós i estem convençuts que jugar...

Oriol Comas: «Pensem que el joc no és prou seriós i estem convençuts que jugar no és cultura»

Oriol Comas i Coma és autor de més de cinquanta jocs de taula i de carrer per a institucions, ONG, universitats, diaris i empreses.

Oriol Comas i Coma és autor de més de cinquanta jocs de taula i de carrer per a institucions, ONG, universitats, diaris i empreses.

'Inventum' és un joc col·laboratiu en el qual cada jugador té la identitat d’una universitat i en què cal unir esforços per assolir diferents avenços del segle XX. Els jugadors  han d’afrontar l’atzar dels daus i ser hàbils per jugar les cartes estratègicament.

'Inventum' és un joc col·laboratiu en el qual cada jugador té la identitat d’una universitat i en què cal unir esforços per assolir diferents avenços del segle XX. Els jugadors han d’afrontar l’atzar dels daus i ser hàbils per jugar les cartes estratègicament.

Té una biblioteca amb 2.300 llibres i 900 revistes sobre jocs, i una ludoteca amb prop de 4.000 jocs de taula.

Té una biblioteca amb 2.300 llibres i 900 revistes sobre jocs, i una ludoteca amb prop de 4.000 jocs de taula.

«En el joc hi ha relació social, comunicació, repte intel·lectual, voluntat de superació, competició, habilitat manual, interpretació, una porta oberta a la imaginació i a la il·lusió, coneixement, seducció i engany, negociació, treball en equip, creativitat... I, sobretot, diversió»

«En el joc hi ha relació social, comunicació, repte intel·lectual, voluntat de superació, competició, habilitat manual, interpretació, una porta oberta a la imaginació i a la il·lusió, coneixement, seducció i engany, negociació, treball en equip, creativitat... I, sobretot, diversió»

05/12/2011

Entrevistes

Oriol Comas i Coma és autor de més de cinquanta jocs de taula i de carrer per a institucions, ONG, universitats, diaris i empreses. Així mateix, és autor de l’adaptació al català de l’Scrabble i recentment ha creat, amb Màrius Serra, el joc Verbàlia. Entre les seves creacions destaquen El joc de les rajoles d’Antoni Gaudí, conjuntament amb Jep Ferret; Àgora Barcelona; El joc del món, i el joc concurs Què llegeixes?, també amb Jep Ferret, per encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes i que és a la xarxa des del setembre del 2005 (www.quellegeixes.cat). Així mateix, va ser el responsable de l’àmbit del joc del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004. Té una biblioteca amb 2.300 llibres i 900 revistes sobre jocs, i una ludoteca amb prop de 4.000 jocs de taula. A més, és autor del llibre sobre la història dels jocs de tauler El món en jocs (RBA La Magrana).

La seva darrera creació és l’Inventum, un joc de taula que neix d’una iniciativa de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació (UCC+i) de la UB i la Fundació Bosch i Gimpera (FBG), amb el suport del Ministeri de Ciència i d’Innovació - Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT), i que té l’objectiu de fomentar de manera lúdica el talent innovador i la transferència de coneixement. El 8 de novembre passat es va presentar el joc a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la UB, la mateixa Universitat on Comas es va llicenciar fa vora trenta anys en Filologia Romànica.

 

 

Quan som petits, juguem tot el dia. Per què creu que abandonem l’hàbit de jugar quan ens fem grans?
Perquè hi ha més competència, i perquè ens devem pensar que jugar no és prou seriós i que la vida és una cosa molt seriosa. Però en realitat ens enganyem, perquè jugar és molt seriós!
 
A quina edat decideix que seguirà jugant tota la vida, i que, a més, s’hi dedicarà professionalment?
Vaig passar de nen a jove i vaig seguir jugant. Vaig passar de jove a adult i vaig seguir jugant. De fet, crec que amb quinze anys ja feia coses que no em tocaven, com acaparar jocs o subscriure’m a revistes estrangeres sobre jocs, i d’això fa quaranta anys. Des d’aleshores no he parat de jugar, he tingut feines molt diverses i sempre m’han anat bé les coses, de manera que he pogut col·leccionar jocs. Ara en tinc prop de 4.000. Un bon dia, amb vint-i-tants anys, em va agafar per la literatura sobre jocs, i ara fa uns dotze anys que em vaig professionalitzar en el joc. Tenia una agència de comunicació però volia dedicar-me únicament al joc i vaig demanar permís a casa per deixar l’agència.
 
D’això li volia parlar… Algú podria pensar que viure del joc és com «viure del cuento». Què li van dir a casa?
(Riu) Sí, jo puc dir que em paguen per jugar! És veritat que guanyo menys diners dels que guanyava fa dotze anys, però m’és igual. A la meva dona li va semblar bé, i tot és posar-s’hi: ara faig exactament el que m’agrada. Al pare també li va semblar que si fins aleshores me n’havia sortit, endavant. Que a la vida hem de ser feliços!
 
Què hi podem trobar en el joc?
En el joc hi ha relació social, comunicació, repte intel·lectual, voluntat de superació, competició, habilitat manual, interpretació, una porta oberta a la imaginació i a la il·lusió, coneixement, seducció i engany, negociació, treball en equip, creativitat... I hi ha, sobretot, diversió.
 
La cultura del joc ve de lluny i forma part del patrimoni cultural de la humanitat. Quin és el primer joc del qual es té constància?
El primer joc entès com un joc complex, amb regles, i documentat com a més antic és el Joc reial d’Ur, exposat al Museu Britànic. Es va trobar en una tomba a la antiga ciutat sumèria d’Ur, al sud de l’actual Iraq, durant una expedició arqueològica del 1926. Algú se’l va inventar fa 4.600 anys i és un joc com els que es posaven a les tombes dels faraons per a l’altra vida, juntament amb menjar i vestits. Estaria emparentat de lluny amb el backgammon, ja que és un joc de recorregut, amb un tauler en què els dos jugadors tenen recorreguts creuats entre ells, es tiren daus, s’avança, es mata, hi ha caselles on no et poden matar, etc. 
 
I malgrat venir d’antic, la creació de nous jocs no ha parat al llarg de la història: els escacs, el backgammon, les dames o l’oca en són uns quants exemples. En quin moment es produeix l’autèntica revolució en el món dels jocs?
El canvi en el joc es produeix cap al 1840 amb el descobriment de la cromolitografia. A partir d’aleshores, tot canvia. Fins a aquell moment tot era en blanc i negre, les cartes eren en blanc i negre. Però a partir de la impremta en color els jocs passen a ser un bé comú.
 
La bona salut del joc s’ha fet palesa també durant el segle XX.
Sí, al segle XX, amb la societat del benestar, el joc passa al menjador de casa. I el Monopoly, per exemple, és una icona popular. Tothom hi ha jugat alguna vegada.
 
Això no obstant, creu que el joc ha estat tractat injustament, en relació amb altres formes de cultura?
De la mateixa manera que pensem que el joc no és prou seriós, estem convençuts que jugar no és cultura. I això fa que els jocs tinguin un IVA diferent del que s’aplica als llibres, que tenen un IVA cultural, més reduït (mentre que els jocs tenen l’IVA de qualsevol producte industrial). I, en canvi, un llibre i un joc tenen exactament el mateix procés de creació, el mateix tractament editorial i la mateixa comercialització.
 
En aquest sentit, és curiós com hi contribueixen els mitjans de comunicació. M’explico: no hi ha pràcticament cap programa d’oci a la televisió o a la ràdio que inclogui una secció de jocs.
Exacte. En canvi, sí que s’ha acceptat el videojoc com una nova forma de cultura. A Catalunya Ràdio hi ha un programa boníssim de videojocs: Generació digital, que també es fa a Canal 33. Però al programa cultural Ànima (Canal 33), posem per cas, no parlen mai de jocs. Potser els llibres estan tan ben tractats als mitjans de comunicació perquè els periodistes són lectors. Probablement, el que passa és que no són coneguts tots els valors que té un joc.
 
També és veritat que el joc és un producte cultural una mica iniciàtic, és a dir, que la feina de comprar un joc, desprecintar-lo, mirar el que hi ha i llegir-te’n les regles, de vegades es pot fer una mica feixuga. En canvi, si això ho fa un altre per tu, et posa el joc davant i te l’explica ―i t’hi immergeix―, aquesta petita mandra prèvia desapareix.
 
A casa té gairebé 4.000 jocs. Ha jugat a tots?
No (riu). De la col·lecció que tinc a casa, en realitat només jugo amb uns cinquanta jocs, que són els que em fan gaudir més. La resta els tinc perquè he volgut fer una col·lecció que comprengués tot el que s’ha fet de bo al segle XX, que és quan hi ha la gran creativitat en el món del joc. L’objectiu de la meva col·lecció és abraçar totes les maneres de jugar i pensar un joc del segle XX i del XXI.
 
El seu joc preferit és l’Eleusis, creat per Bob Abbott, un novaiorquès jubilat que viu a Florida. Per què? Què té d’especial?
Perquè és un d’aquells jocs que et fan sortir de dins el que no sabies que tenies. L’Eleusis no té regles. En cada partida un jugador s’inventa les regles del joc i els altres les han de descobrir. Es juga amb cartes i s’ha de pensar una manera de relacionar-les. Per exemple, la vermella amb la negra, una de cada coll, una que sigui parell i l’altra senar, etc., i els jugadors van posant les cartes damunt la taula per encertar quina és la regla. Sovint, quan hi vols jugar amb algú et diu: «No, jo sóc incapaç d’inventar-me cap regla». I al cap de cinc minuts n’han inventat una de fantàstica. L’Eleusis ha superat els jocs de deducció, perquè no has d’endevinar ni deduir res, sinó que ho has d’induir. Amb el que tu fas, et vas acostant a la solució final. Com a repte intel·lectual és el més potent que hi ha. Fa molts anys que hi jugo amb un grup d’amics; potser n’hem fet 500 partides i, a diferència del que es podria pensar, no solem repetir mai les regles.
 
Ha creat i produït més de cinquanta jocs de taula i de carrer. Com és el procés de creació d’un joc?
En cada autor és diferent. De fet, no hi ha mètodes en la creació dels jocs. Personalment, parteixo de la base que un bon joc ha de tenir sempre una conjunció feliç entre la història que explica i la manera de viure-la (la mecànica), i que el bon joc és aquell en què quan acabes la partida tens ganes de tornar a començar: és el que s’anomena la R dels jocs, la rejugabilitat.
 
Penso el joc a partir del tema però em preocupo molt per la mecànica. I intento trobar la mecànica més adient per a cada tema. Com a autor, sóc de l’escola que en diríem freda, més aviat abstracta, no sóc un autor d’aquells tan imaginatius que elaboren històries amb fades i monstres. I com a mètode, a diferència de col·legues meus que no escriuen mai les regles, el primer que faig és escriure’m el joc de punta a punta. Després, deixo reposar el text i, quan vaig per la cinquena o sisena versió del joc escrit, i ja sé quins elements té (com es prepara la partida, com s’hi juga, com es fa la puntuació, com s’acaba, etc.), en faig el prototip. Hi ha autors que tenen bona mà per dibuixar i es dibuixen ells mateixos les cartes, però jo no, perquè no en tinc ni idea i perquè crec que no és la feina de l’autor. De fet, els meus prototips són famosos entre els especialistes del joc perquè són la cosa més cutre que hi ha. Són cartes escrites. Si una carta ha de ser blava hi poso «blau». O hi poso «color 1», «color 2», «personatge 1», «personatge 2», etc. Finalment, quan el prototip ja s’ha provat fent partides amb amics i crec que pot funcionar, aleshores busco un il·lustrador o una editorial i li proposo el joc. En cada cas és diferent.
 
Una de les seves últimes creacions és l’Inventum, un joc de taula que neix d’una iniciativa de la UB i la FBG, amb el suport de la FECYT del Ministeri de Ciència i d’Innovació, i que pretén fomentar lúdicament el talent innovador i la transferència de coneixement. Crear un joc de temàtica científica per a la universitat i que sigui divertit és tot un repte que ha superat amb èxit. Expliqui’ns com s’hi juga.
Gràcies. L’Inventum és un joc de cooperació en què les millors universitats del món es troben per fer un combat entre col·legues per saber quina d’elles és la més excel·lent. Això està passant el 2450, coincidint amb el primer mil·lenari de la Universitat de Barcelona. En motiu d’aquesta efemèride, la UB presenta a la comunitat universitària la seva màquina per viatjar en el temps, l’Ali Bei 18. Decideixen, doncs, que aniran a fer el seu combat per l’excel·lència al segle XX i recrear algun dels grans avenços de la humanitat. En vam triar deu, des del descobriment dels exoplanetes fins a Internet, passant per la Declaració universal dels drets humans o la psicoanàlisi.
 
És un joc de cooperació perquè totes les universitats van juntes i totes guanyen alhora o perden alhora, però a més de la tasca comuna, el repte és veure si cada universitat pot fer, individualment, una petita tasca d’amagat de la resta. Aquest és el truc que dóna una mica de tensió al joc. S’ha de jugar molt bé com a grup perquè realment s’arribi a recrear l’avenç que s’ha triat a l’inici de la partida, però cada jugador, en cada moment, ha de pensar en el grup i alhora també en ell mateix, si al final vol guanyar una mica més que els altres. Si pensa més en ell que en l’interès comú, pot enfonsar tot el grup.
 
A més, hi ha un personatge dolent ―el Dr. Nyap―, que els jugadors poden decidir si el fan jugar, si l’exclouen de la partida, o bé si trien que no se sàpiga si juga o no. De manera que un jugador, molt d’amagatotis, pot intentar rebentar la partida i fer que no s’assoleixi l’objectiu comú, és a dir, pot tenir les condicions pel que fa a investigadors, equipaments, diners i temps necessari per descobrir, per exemple, la tomba de Tutankamon.
 
El món del joc hi entén de modes?
Oh, i tant!
 
I de crisis?
Suposo que també, però pel que sento a dir als editors espanyols, benvinguda la crisi! Perquè un joc esdevé, si l’encertes amb la compra (valen entre 25 i 35 euros de mitjana), una bona inversió cultural i social, perquè pots jugar-hi una vegada, i una altra, i una altra, i sempre serà diferent. Això fa dels jocs un producte cultural molt barat. De manera que poden ser una d’aquelles poques coses que en època de crisi augmenten les vendes.
 
Què els diria a tots aquells que pensen i defensen que jugar és només una cosa de nens?

Que em truquin un dia, que aniré a casa seva, i després d’un parell d’hores deixaran de pensar-ho. I que juguin cada dia una mica, que és molt divertit!

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona