Notícies

Inici  >  Notícies > Stefan Vanistendael: «La resiliència no es construeix a qualsevol preu, sempre...

Stefan Vanistendael: «La resiliència no es construeix a qualsevol preu, sempre té una dimensió ètica»

Stefan Vanistendael (Utrecht, 1951) és sociòleg i demògraf per la Universitat de Lovaina, Bèlgica

Stefan Vanistendael (Utrecht, 1951) és sociòleg i demògraf per la Universitat de Lovaina, Bèlgica

Vanistendael ha participat en la II Jornada sobre Victimologia, titulada «Desvictimització i reparació: potenciar la resiliència i prevenir la victimització secundària»

Vanistendael ha participat en la II Jornada sobre Victimologia, titulada «Desvictimització i reparació: potenciar la resiliència i prevenir la victimització secundària»

09/05/2011

Entrevistes

Stefan Vanistendael (Utrecht, 1951) és sociòleg i demògraf per la Universitat de Lovaina, Bèlgica. Ha estat investigador al Centre d’Estudis de Població i Família de Brussel·les (CBGS) i, des de 1979, treballa a l’Oficina Internacional Catòlica de la Infància (BICE), a Ginebra, on ha ocupat diversos càrrecs. Difusor del concepte de resiliència, Vanistendael ha participat en la II Jornada sobre Victimologia, titulada «Desvictimització i reparació: potenciar la resiliència i prevenir la victimització secundària», que es va dur a terme al Paranimf de la UB el passat 5 de maig. És autor de nombroses publicacions en aquesta línia d’estudi, entre les quals destaquen La felicidad es posible. Despertar en niños maltratados la confianza en si mismos: construir la resiliencia (2002), El realismo de la esperanza (2004) o Derechos del niño y resiliencia (2010).

En els últims temps, es parla molt del concepte de resiliència, però sembla que els experts conceptualitzen el terme de maneres diferents. Alguns l’entenen com a capacitat, d’altres com a procés, fins i tot com a resultat. Com el defineix, vostè?

No existeix cap definició acceptada universalment per a resiliència, però tampoc em sembla un problema greu. Passa el mateix en el cas de conceptes com ara el temps, l’amor o l’humor i, no obstant això, els entenem bé. Sol ser més important centrar-se en les arrels del concepte, en realitat. Segons el psicòleg argentí Ramón Lascano, la resiliència apareix en els camins de la vida que ens sorprenen per bé, i aquesta observació és el punt de partida de qualsevol reflexió sobre la resiliència.

Una definició pragmàtica seria la següent: «La resiliència és la capacitat d’una persona o un grup per superar grans dificultats i créixer a través o en presència d’aquestes dificultats de manera positiva». Aquesta capacitat pot ser latent o visible i no és mai absoluta, sempre és variable, i es construeix en un procés d’interacció amb l’entorn. Sol ser un procés inconscient, que té lloc durant tota una vida. En ocasions cal el suport professional, però moltes vegades, no. Una qüestió important i injustament oblidada és que la resiliència sempre té una dimensió ètica i no es construeix a qualsevol preu, ja que, sovint, no és tan evident què significa un creixement «positiu». Per aquest motiu la reflexió ètica és molt important.
 
En alguna ocasió ha afirmat que la resiliència aglutina tres dimensions:
una de resistència, una altra de construcció o reconstrucció de vida, i fins i tot una que s’aproxima al que els psicòlegs anomenen sublimació. És així?
Sí, encara que prefereixo utilitzar paraules més senzilles. Per això, per a la tercera dimensió, acostumo a dir que es tracta del pas d’una realitat difícil a una altra de molt bona. És el cas, per exemple, del testimoniatge d’una persona que assegura, després d’una malaltia greu, que la malaltia l’ha convertit en més bona persona.
 
Ha dissenyat l’anomenat model de la caseta per presentar els elements que possibiliten la resiliència. En què consisteix exactament?
Al principi, la caseta va ser senzillament una eina de comunicació per presentar de manera comprensible alguns elements clau que contribueixen a la resiliència. Però en situacions i països molt diversos es va començar a utilitzar la com una eina per acompanyar els processos de creació de resiliència. D’aquesta manera, aquesta «caseta» s’ha anat transformant en un model qualitatiu d’elements de resiliència, com ara l’acceptació fonamental de la persona, l’humor constructiu, la recerca de sentit, etc.

Es tracta d’una petita casa composta d’uns quants pisos i diverses habitacions. Cada part es refereix a un camp d’intervenció possible per a la construcció o el manteniment de la resiliència. Els fonaments representen les necessitats materials bàsiques, com ara el menjar i les cures de salut. La planta baixa està formada pels vincles i les xarxes socials. En la primera planta es troba la capacitat per buscar-li sentit a la vida. En la segona planta hi ha diverses habitacions: l’autoestima, les aptituds personals i socials, i el sentit de l’humor. A les golfes hi ha una habitació oberta per a les noves experiències per descobrir.  
 
En relació amb la intervenció professional, quines condicions bàsiques s’han de crear per poder parlar d’una situació de resiliència?
És important saber que la intervenció correcta des d’un punt de vista tècnic és important, però amb això no n’hi ha prou. La qualitat humana d’aquesta intervenció és igual de necessària. Habitualment, el professional pot construir i dur a terme més bé la seva intervenció si té en compte els recursos de la persona (víctima) i del seu entorn. La qüestió és: com podem, en un diagnòstic, veure-hi més enllà dels problemes i apreciar, a més, els recursos de la persona i la manera de mobilitzar aquests recursos? La resposta és simple, el professional ha de treballar conjuntament amb el pacient. Encara que la víctima no tingui cap responsabilitat en relació amb el que va ocórrer en el passat, sí que tindrà la seva part de responsabilitat en aquest procés per al futur, juntament amb els professionals que l’ajuden.
 
Creu que la societat actual, a occident, afavoreix els processos de resiliència dels nens i les nenes?
És impossible donar una resposta global. Les relacions d’acceptació i de confiança són tan importants per a la resiliència com l’amistat, les xarxes de suport formal i informal. Certament, de vegades vivim en un clima hostil, amb relacions molt condicionals, competició o indiferència: «pots fer el que vulguis, m’és igual». Aquesta indiferència és gairebé pitjor que un conflicte, perquè és com dir: «no existeixes per a mi».
 
Quines pautes pot donar la família per ajudar els nens i les nenes a tenir conductes de resiliència enfront de situacions difícils?
No sé si podem parlar de pautes, però és important que nens i nenes ―i també adults― se sentin acceptats i recolzats per la família, particularment en situacions difícils, i que puguin aprendre dels seus errors. No es tracta de fomentar la sobreprotecció, que podria sufocar la persona, però sí que cal intentar buscar sempre el costat positiu de les coses ―sense negar o ignorar els problemes―, ja que d’aquesta manera aconseguirem «construir». És important, a més, que cada persona desenvolupi la seva autoestima. I en situacions de perill extrem és crucial que els adults que estan amb els nens, si és possible, mantinguin la calma. Els estudis demostren que d’aquesta manera se’ls protegeix molt més.
 
En una entrevista va dir que les tres gràcies de la vida són l’humor, la bellesa i l’amor. Per què?
Bàsicament, perquè són tres elements que ens transporten una mica més enllà de tot el que podem controlar, i que ens poden ajudar a acceptar la vida d’una manera molt constructiva. Així, podrem alliberar-nos de la reducció utilitarista, que és molt forta en la societat occidental i que a parer meu fa molt mal. Tot el que és útil és important, però no és suficient per viure. Observem, per exemple, que la bellesa (l’art, la naturalesa), encara que no sigui res pròpiament útil, sí que ajuda molt a molta gent que passa problemes difícils. En el cas de l’humor, ha de ser un humor constructiu, perquè l’humor «pervertit» en sarcasme és molt perillós.
 
Es pot treballar i potenciar el sentit de l’humor en els nens?
Indirectament sí, però és important que es doni un clima de confiança. Si no és així, l’humor es pot tornar ràpidament agressiu. Podem potenciar el sentit de l’humor mitjançant jocs, amb acudits positius, a través de sorpreses agradables, o mitjançant històries o pel·lícules divertides, però cal tenir sempre en compte que hi ha certs límits que no s’han de sobrepassar, ja que no es pot un riure de tot. Moltes vegades, n’hi ha prou que en un grup de nens i nenes n’hi hagi un o dos que tinguin un bon sentit de l’humor perquè gaudeixi tot el grup. Ara bé, l’humor es desenvolupa més o menys segons l’edat i les capacitats del nen, i l’aprenentatge es pot començar a fer de manera molt primerenca si una persona de confiança juga amb el bebè.
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona