Amb realitat virtual es pot arribar a percebre com a propi un braç tres o quatre vegades més llarg del que seria normal

Figura 1: Escena física i virtual.
Figura 1: Escena física i virtual.
Recerca
(20/07/2012)

Una recerca posa de manifest que, utilitzant la realitat virtual, es pot arribar a percebre com a propi un braç tres o quatre vegades més llarg del que seria lʼextremitat real de qualsevol persona, fins i tot quan aquest és tan llarg que provoca una enorme asimetria al cos.

Figura 1: Escena física i virtual.
Figura 1: Escena física i virtual.
Recerca
20/07/2012

Una recerca posa de manifest que, utilitzant la realitat virtual, es pot arribar a percebre com a propi un braç tres o quatre vegades més llarg del que seria lʼextremitat real de qualsevol persona, fins i tot quan aquest és tan llarg que provoca una enorme asimetria al cos.

 

Ho recull lʼarticle «Extending body space in immersive virtual reality: a very long arm illusion», publicat a la revista PLoS ONE i signat pels investigadors Mel Slater, Konstantina Kilteni i Jean-Marie Normand, de lʼEvent Lab de la Facultat de Psicologia de la UB i de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), i Maria V. Sanchez-Vives, de lʼInstitut dʼInvestigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i de lʼICREA.
 
Tenim la creença que els nostres cossos, tret del lent procés de creixement i envelliment, són fixos i immutables. En els últims anys, però, sʼhan dut a terme investigacions que desafien aquest punt de vista lògic. A través de la realitat virtual, sʼhan incorporat objectes externs —com ara braços de goma o fins i tot cossos sencers—  en la representació corporal i s'ha vist que el cervell humà accepta ràpidament canvis importants del cos.
 
En el seu experiment, els autors de lʼarticle han incorporat una altra dimensió a aquesta idea preconcebuda de la propietat del cos. Utilitzant la realitat virtual, han demostrat que es pot percebre com si fos propi un braç tres o quatre vegades més llarg que el braç real de qualsevol persona, fins i tot quan aquest és tan llarg que provoca una enorme asimetria al cos. Lʼampliació de lʼespai corporal (un cos amb extremitats més llargues ocupa més volum que un cos normal) també afecta lʼespai que hi ha al voltant del nostre cos i que es coneix amb el nom dʼespai personal, una àrea que quan és envaïda per un objecte o una persona es percep com una amenaça o una mostra de confiança, depenent del context.
 
La recerca sʼha dut a terme amb cinquanta persones que sʼhan col·locat un aparell al cap per tal de veure un món virtual al seu entorn, de manera que quan miraven avall veien un cos virtual, en comptes del seu propi cos. Tenien la mà dominant sobre una taula dʼuna textura especial, que podien notar amb la mà real (figures 1A i 1B), però també podien veure com la seva mà virtual tocava la taula (figures 1C i 1D). Així, quan passaven la mà real per sobre de la superfície de la taula, també veien com la mà virtual feia el mateix. En un grup de deu participants, la mà real tocava la superfície de la taula, mentre que la mà virtual no ho feia (figures 1E i 1F). Es va dissenyar així per crear una contradicció entre el que palpaven i el que veien. Aquest grup sempre va veure que el braç virtual tenia la mateixa llargada que el real.
 
Un altre grup també percebia un braç virtual igual de llarg que el braç real i no seʼls va introduir cap contradicció (figures 1C i 1D): la mà real tocava la superfície de la taula i veien com la mà virtual feia el mateix. Això es va mantenir en tres grups més de deu persones cadascun, però en un dels grups es va allunyar la taula i el braç virtual sʼestirava fins a duplicar la llargada real del braç (figura 2B); en el grup següent el braç virtual sʼestirava fins a tres vegades la llargada real (figura 2C), i en lʼúltim grup sʼestirava fins a tenir una llargada de quatre vegades lʼextremitat real (figura 2D).
 
Els resultats de lʼexperiment es van estudiar, en primer lloc, mitjançant un qüestionari per avaluar la il·lusió subjectiva que creia que el braç virtual formava part del cos de la persona; en segon lloc, a través dʼuna activitat en què es demanava que sʼassenyalés amb el braç que no sʼhavia allargat el lloc on es percebia lʼaltra mà (amb els ulls clucs) (figura 3) i, finalment, també es va analitzar la resposta a una amenaça: una serra queia sobre la mà virtual (figures 2E i 2F) i es comprovava si les persones movien la mà real per tal dʼevitar lʼenvestida.
 
A partir dʼaquestes dades, es va descobrir que certament les persones tenien la percepció errònia que la mà allargada era la seva pròpia mà. Fins i tot quan el braç virtual era quatre vegades més llarg que el braç real, el 40-50 % dels participants mostrava indicis dʼincorporar el braç virtual dins la representació corporal. També es va comprovar que la visió és un inductor molt potent de la il·lusió de la propietat del braç virtual: els que van experimentar la situació de contradicció, en què la mà virtual no tocava la taula tot i que la mà real notava la seva superfície, tenien una forta il·lusió de propietat del braç virtual.
 
Aquests resultats mostren la mal·leabilitat de la nostra representació corporal, fins i tot en els casos en què sʼincorporen grans asimetries en el cos, que no corresponen en absolut a la mitjana de la forma corporal humana. Aquest tipus de recerca ajudarà els neurocientífics a entendre la manera com el cervell representa el cos i, en última instància, també pot ajudar les persones a superar malalties basades en distorsions de la imatge corporal. 
 
 
Trobareu lʼarticle a lʼenllaç.