La figura, que també és lʼestatueta dʼaquestes característiques més antiga que sʼhagi donat a conèixer fins ara en el conjunt de la península Ibèrica, és un indici important de la rellevància que podria haver tingut Can Sadurní com a lloc de trobada per als habitants de les àrees més properes durant el neolític. No és la primera troballa dʼaquest període que sʼha fet a la cova, on els investigadors del CIPAG hi excaven des de fa trenta-quatre anys i on anteriorment també sʼhan identificat les evidències més antigues del processament i consum de cervesa del continent europeu. Aquestes troballes indiquen que a Can Sadurní sʼhi podien haver celebrat banquets, en què sʼhaurien consumit productes rars com ara la cervesa, de la mateixa manera que també sʼhi haurien pogut fer rituals amb un caràcter simbòlic més marcat. Es tractaria de celebracions crucials per reunir grups dispersos en el territori i que necessitarien aquestes trobades per assegurar la seva reproducció econòmica, ideològica i sexual.
L'estatueta correspon a la fase dʼocupació dels inicis del neolític mitjà, concretament la troballa sʼha produït a la capa 11 (neolític mitjà postcardial 1a), en el seu contacte amb la capa 11b (neolític antic postcardial 0). La peça, de la qual només sʼha trobat, ara per ara, el tronc, el coll i el braç dret, representa una figura humana probablement masculina. El fragment conservat fa 8 cm dʼalçada, 1,90 cm de gruix i lʼamplada varia segons el punt des del qual la mesurem: 2,5 cm a lʼalçada de la cintura, 4 cm al pit (si només comptem el braç conservat), i aproximadament uns 5,5 cm en el mateix punt, si pressuposem la virtualitat dels dos braços estesos. El desenvolupament de la resta del cos dóna peu a creure en una estatueta dʼentre 16 i 18 cm dʼalçada.
Malgrat que a simple vista no sʼobserva amb prou claredat, quan sʼexamina la figureta amb llum rasant sʼhi poden observar diferents línies, que es podrien tractar de gravats que semblen reproduir alguns elements de la indumentària i parament. De fet, aquest tipus dʼimatges acostumaven a anar vestides a la manera humana i no tenen atributs sexuals clars, de manera que generalment lʼúnic que permet diferenciar el sexe de lʼestatueta són els pits. En el cas de la troballa a Begues, lʼabsència de pits femenins fa pensar que probablement sigui una figura masculina. Aquesta atribució masculina suposa una novetat a la península Ibérica ja que, en lʼestat actual de coneixements, més del 80 % de les representacions similars mediterrànies i europees són imatges femenines.
És molt clara lʼexistència dʼun braç esquerre de lʼestàtua per la fractura de despreniment que sʼobserva al costat oposat. De fet, és possible que aquest braç es pugui recuperar en pròximes campanyes de lʼexcavació. Els dos braços estan perforats verticalment, la qual cosa denota que la posició original que va imaginar lʼartesà era la dʼuna figura suspesa dʼun cordill o corretja de cuir. Aquest cordill podria servir per penjar lʼestatueta del coll dʼuna persona o dʼun lloc que ho permetés de lʼinterior de la cova o de la terrassa exterior. La figureta conserva pràcticament tot el coll i, igual que en la majoria de figuretes de lʼèpoca amb què es poden establir paral·lelismes, existeix la possibilitat que el cap fos mòbil i intercanviable i es col·loqués ajustant-lo al forat del coll.
Existeixen casos de caps solts de figuretes de pedra, terracota o ceràmica als jaciments de les cultures neolítiques balcàniques i de la Mediterrània occidental. Nombrosos investigadors opinen que aquests caps eren intercanviables i que, a més, en molts casos eren de fusta, motiu pel qual no sempre sʼhan trobat.
Lʼobservació acurada del tronc permet identificar el pit i lʼesquena de la figureta: lʼesquena té una depressió central vertical que marca la columna vertebral i deixa, a banda i banda, les dues espatlles, la qual cosa permet identificar el pit de la figura. La posició de la secció longitudinal del braç dret ens indica que els braços estan estesos en actitud dʼacollida. Dʼaltra banda, el baix tronc davanter té un angle inferior als 180º entre la cintura i lʼinici de les extremitats inferiors que permet prefigurar que lʼestatueta estava o bé asseguda, o bé amb les cames flexionades. Es desconeix, a hores dʼara, com devien anar expressades les cames. Probablement, devien acabar en un peu pla, tal com passa en moltes de les figuretes conegudes des de França fins al Pròxim Orient, passant per Itàlia, els Balcans i Anatòlia. Sʼespera que durant els propers treballs dʼexcavació es pugui documentar algun altre fragment de la peça per tal de completar la comprensió de la totalitat de la figureta.
Tots els elements apunten a considerar clarament la figureta com un element singular amb una forta càrrega simbòlica i espiritual. En general, la bibliografia que tracta sobre aquest tipus dʼimatges sʼhi refereix com a imatges amb atributs divins. En suma, totes les seves característiques responen al que, en prehistòria, podríem definir com un ídol. Els investigadors han tingut en compte aquest component magicoreligiós, i el fet que als habitants de Begues sempre seʼls ha donat tradicionalment el malnom dʼEls Encantats, per batejar la figureta com a lʼEncantat de Begues.
Les excavacions a Can Sadurní sʼinclouen en el projecte La prehistòria al sud-est del Llobregat. De la costa al massís del Garraf-Ordal, que coordinen el catedràtic del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la UB Josep Maria Fullola i el prehistoriador i arqueòleg Manuel Edo, president de CIPAG. Les excavacions, dirigides pels investigadors Manuel Edo i Ferran Antolín, tenen el suport de lʼAjuntament de Begues, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i del Centre dʼEstudis Beguetans, així com dʼaltres entitats i empreses locals, com ara les caves Montau de Sadurní, en el terreny de les quals se situen la cova i la masia de Can Sadurní.
