Notícies

Inici  >  Notícies > Emili Boix: «Les llengües s'aprenen totes, l'únic que fa falta és motivació»...

Emili Boix: «Les llengües s'aprenen totes, l'únic que fa falta és motivació»

Rosa Maria Torrens Guerrini i Emili Boix, editors del llibre

Rosa Maria Torrens Guerrini i Emili Boix, editors del llibre

16/04/2012

Entrevistes

 

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha atorgat el premi La Lupa d’Or 2011 a l’obra Les llengües al sofà. El plurilingüisme familiar als països de parla catalana (Pagès Editors). A través d’un centenar de casos de famílies plurilingües i pluriculturals de Catalunya, Mallorca i la Plana de Castelló, deu investigadors de quatre universitats (UB, UAB, URL i UIB) mostren en aquesta obra quines llengües es parlen a casa i, sobretot, per quines raons es parlen. La metodologia utilitzada per a l’anàlisi es basa en entrevistes personals, enfocades a esbrinar, a partir del relat de les mares —que es considera que tenen el rol predominant en l’educació dels fills i una relació més quotidiana amb l’escola—, com ha estat l’adquisició de la llengua en la família d’origen i a l’escola, amb quina llengua es comuniquen els membres de la parella entre ells i quina llengua parlen als fills.

Sobre plurilingüisme familiar, en concret, i sobre la salut actual del català, en general, hem parlat amb Emili Boix, professor del Departament de Filologia Catalana de la UB i coeditor de l’obra guardonada.

 

En els darrers anys ha publicat dos llibres que parlen de la salut i la funcionalitat del català: Català o castellà amb els fills (2009) i Les llengües al sofà (2011). Perseguien els mateixos objectius? Han fet servir la mateixa metodologia?
Sí. Tots dos s’han basat en entrevistes semidirigides en què interrogàvem dones de parelles bilingües. Van triar les dones pensant que tenen un rol més important en la socialització dels fills. La diferència és que el primer treball se centrava en l’àrea de Barcelona. El segon, en canvi, abasta també el nord del País Valencià i Mallorca. A més, aquest segon volum també tracta altres situacions plurilingües, més enllà del català-castellà, en concret famílies formades per parelles italocatalanes, galaicocatalanes i nipocatalanes.
 
A grans trets, quines conclusions s’han extret de les dues recerques?
La primera és, com era d’esperar, que hi ha diferències entre els territoris perquè tenen una història política i sociolingüística diferent. A Catalunya queda clar que el més comú en les parelles estudiades és que cadascú transmet la seva llengua, per bé que hi ha traspassos i, dins d’aquests traspassos, els més freqüents són del castellà al català; és a dir, persones de llengua castellana d’aquestes parelles decideixen parlar en català als fills, cosa que assenyala que el català té un cert poder d’atracció.
 
En canvi, a València les dades assenyalen un abandonament de la llengua per part dels valencianoparlants força important, fet confirmat per un altre estudi publicat recentment, La transmissió familiar del valencià. Pel que fa a les illes Balears, el català està en una situació intermèdia, ni tan malament com a les terres valencianes ni amb el poder d’atracció que sembla que té Catalunya.
 
També s’han detectat diferències significatives en l’ús del català segons l’origen social o, fins i tot, generacional?
Sí. A partir de les 85 enquestes fetes a Catalunya, si mirem l’origen social s’observa una cosa que no sorprèn: els catalanoparlants de sectors populars de l’àrea metropolitana de Barcelona mostren en bastants casos el que tècnicament anomenem baixa vitalitat etnolingüística. Això vol dir que perceben que el català no és gaire útil en el món del treball. Les entrevistades tenen, per tant, una visió instrumental de la llengua, més que no pas identitària.
I això també passa, però d’una manera diferent, en l’altre extrem de l’escala social. Entre els pocs entrevistats —val a dir que en tenim pocs— de classe alta, de barris com Sarrià-Sant Gervasi o les Corts, aquest menysteniment de la utilitat del català sembla que és degut a un altre motiu. Aquest sector es compara amb gent de Madrid, té expectatives de treballar amb una gran mobilitat geogràfica, i sembla que això els porta a pensar que el català és secundari. Vénen a dir: abans l’anglès, o el castellà. Això no vol dir que no en sàpiguen, perquè de vegades responen en català, però mantenen una actitud de menyspreu o de poca valoració pel que fa a la utilitat de la llengua.
 
Quin factor determina principalment l’ús habitual d’una llengua o una altra?
El grup de referència, tal com en diuen els psicòlegs socials. És curiós que tant algú que hagi passat a parlar el català a partir del castellà com a primera llengua, com algú que ho hagi fet a l’inrevés, utilitzin en les entrevistes la mateixa expressió: «era el bitxo raro». És a dir, hi ha alguns catalanoparlants, sobretot de l’àrea metropolitana de Barcelona, que diuen que són bitxos raros pel fet de parlar català en aquesta zona. I, alhora, trobem castellanoparlants que han passat a treballar, a viure, o que s’han aparellat amb algú d’una ciutat, d’una vila, o d’un barri on domina el català —posem per cas el barri de Gràcia—, que diu tot al contrari: «Jo era un bitxo raro perquè parlava en castellà». El grup de referència és fonamental. Com diu la dita castellana: Donde fueres, haz lo que vieres.
 
A València, però, és diferent. Com que a escola hi ha línies lingüístiques separades, els casos en què hi ha hagut recuperació del català —n’hi ha hagut alguns— són de gent que segueix la línia educativa en català. Al Principat això no és així perquè no tenim un model escolar dividit en línies lingüístiques.
 
Quin seria el punt fort del català, allò que li dóna prestigi i empenta?
El punt fort, i parlo només de Catalunya, és que encara manté una presència molt important en oficis, professions, ocupacions de prestigi. És a dir, la llengua s’identifica amb la gent que la parla. Una persona aprèn alemany perquè li servirà per a l’enginyeria i per anar a treballar a Alemanya, o per llegir filosofia o saber de música. Doncs el català, a Catalunya, encara —i esperem que en el futur també sigui així—, és parlat per sectors que tenen prestigi. No és una llengua exclusivament rural, com sembla que passa de vegades a València, tot i que ara molt poca gent viu del camp, aquí o a València. Crec que és una llengua identificada amb sectors importants de classes mitjanes i urbanes. És una llengua tant de l’interior del país com de la gran ciutat, això explica que s’hagi mantingut i que des de fa mig segle hagi començat a recuperar espais d’oficialitat i de prestigi.
 
Quina altra llengua al món viu una situació comparable a la del català?
El cas català és molt complex. És una llengua mitjana, per les seves dimensions, comparable al finès, suec, txec o danès. No és una llengua socialment identificada amb sectors subordinats, populars, pobres o rurals. És una llengua urbana, usada per intel·lectuals i empresaris. Al Quebec, per exemple, el francès és reconegut com a llengua fundadora del Canadà; en canvi, ara s’han celebrat els dos-cents anys de la Constitució de Cadis i enlloc no es parla de la llengua. És veritat que a Catalunya hem adaptat la immersió lingüística quebequesa, però fins al punt de dir que són casos iguals? A Europa tampoc no hi ha cap altre cas comparable. El flamenc no hi té res a veure perquè a Flandes es produeix un monolingüisme territorial que aquí no hi és. 
 
El context de crisi actual pot arribar a provocar un retrocés en la normalització de la llengua catalana?
La intervenció en la llengua no es podrà eliminar mai; els governs hi intervenen i hi intervindran. Hi pot haver, això sí, restriccions econòmiques que facin difícil impulsar noves campanyes de difusió del català. Iniciatives com ara Linguamón - Casa de les Llengües, que havia de ser un gran museu interactiu, internacional, de primer nivell, ha estat una de les primeres víctimes, fa pocs mesos. La prova de foc serà la llei d’acollida, si els nous immigrants hauran d’aprendre català o no. I jo crec que el català és una eina que també han de saber fer anar els immigrants, si no hi haurà cada vegada més separació entre la població que viu aquí.
 
D’altra banda, com que el govern actual de l’Estat és bastant murri, crec que hi haurà un degoteig d’accions per limitar el paper del català i assegurar la lengua común, de manera que permeti als monolingües actuar a tot l’Estat. Dit amb altres paraules: que una llengua seria prescindible, en aquest cas el català, i l’altra imprescindible. Evidentment, això crea una asimetria injusta, una jerarquia que, portada a l’extrem, pot provocar un gran retrocés del català.
 
Vostè també s’ha interessat per explicar el cas català a l’estranger. A quin públic va dirigit el llibre Democratic policies for language revitalisation. The case of Catalan?
El públic destinatari és l’acadèmic i la causa d’haver-lo editat és que la premsa internacional és molt crítica respecte a la política lingüística dels governs catalans, ja sigui el que ha durat més, de CiU, ja sigui el de la coalició de centreesquerra de fa poc temps. Publicacions molt prestigioses com el setmanari liberal britànic The Economist o el diari de centredreta alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung han publicat articles molt durs sobre el tema. Val a dir que molts d’aquests corresponsals de diaris —no és cap casualitat— treballen i viuen a Madrid; per tant, em temo que la informació que tenen ve filtrada pels mitjans de comunicació madrilenys, que són els que els aporten informació sobre la situació catalana.
 
Quin és el principal obstacle perquè s’entengui el cas català?
És difícil trencar els estereotips dels estrangers. D’estrangers, evidentment, n’hi ha de tota mena i de totes les mentalitats, però molts —i ho sé perquè he impartit classe a estrangers durant tres anys sobre cultura i llengua catalanes— parteixen del seu estereotip. L’estereotip, molt arrelat principalment entre els europeus, és: una llengua, un estat. Per tant, per a un alemany nosaltres som l’equivalent a un bavarès; per a un italià som com el llombard o el piemontès, i per a un francès podem ser un patois, que és el terme pejoratiu per a una llengua considerada no estàndard.
 
Tot i que les guies de viatge donen una informació bastant correcta sobre la nostra realitat lingüística, dedueixo que els estrangers que ens visiten o no se les miren prou bé o continuen amb les seves ulleres mentals. Fins i tot poden entendre que el català és oficial, però vénen a dir: «Home, posats a estudiar, estudio una llengua de valor mundial». Alguns, per sort, acaben descobrint que per integrar-se totalment a la societat catalana necessiten el català. El problema és que molts visitants no hi volen entrar del tot perquè són residents eventuals, un públic que fins i tot pot viure en anglès durant la seva estada. L’única solució és que s’enamorin d’una catalana o d’un català i llavors possiblement l’aprendran molt bé.
 
El cas analitzat a Les llengües al sofà...
Exacte. Les llengües s’aprenen totes, l’únic que fa falta és motivació. Jo crec que en general els falta una motivació laboral i afectiva. Si aquesta raó no hi és... I jo ho entenc, des del punt de vista pragmàtic, simplement econòmic, els compensa més el castellà.
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al flickr de la Universitat de Barcelona
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona