Notícies

Inici  >  Notícies > Norbert Bilbeny: «La Facultat dóna una formació polivalent amb l'objectiu d'ensenyar...

Norbert Bilbeny: «La Facultat dóna una formació polivalent amb l'objectiu d'ensenyar a pensar amb rigor»

Bilbeny és catedràtic del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica de la Universitat de Barcelona i  va ser escollit degà de la Facultat de Filosofia el proppassat mes d’octubre

Bilbeny és catedràtic del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica de la Universitat de Barcelona i va ser escollit degà de la Facultat de Filosofia el proppassat mes d’octubre

En trenta-dos anys de docència universitària, Bilbeny ha estat investigador o professor convidat en diferents universitats del continent americà (Berkeley, Harvard, Toronto, Chicago, Mèxic). Va començar treballant sobre temes d’història de la filosofia catalana i sobre ètica kantiana. La seva especialitat són les qüestions interculturals, l’ètica de la ciutadania i el cosmopolitisme.

En trenta-dos anys de docència universitària, Bilbeny ha estat investigador o professor convidat en diferents universitats del continent americà (Berkeley, Harvard, Toronto, Chicago, Mèxic). Va començar treballant sobre temes d’història de la filosofia catalana i sobre ètica kantiana. La seva especialitat són les qüestions interculturals, l’ètica de la ciutadania i el cosmopolitisme.

Col·laborador habitual en els mitjans de comunicació (actualment a La Vanguardiai Público), és autor d’una nombrosa bibliografia tant en català com en castellà. Va guanyar el Premi Josep Pla el 1984 amb Papers contra la cinta magnètica, i l’Anagrama d’assaig el 1987 amb La revolución en la ética. Hábitos y creencias en la sociedad digital. També ha publicat Carta a un estudiant d’humanitats (Ara Llibres, 2005).

Col·laborador habitual en els mitjans de comunicació (actualment a La Vanguardiai Público), és autor d’una nombrosa bibliografia tant en català com en castellà. Va guanyar el Premi Josep Pla el 1984 amb Papers contra la cinta magnètica, i l’Anagrama d’assaig el 1987 amb La revolución en la ética. Hábitos y creencias en la sociedad digital. També ha publicat Carta a un estudiant d’humanitats (Ara Llibres, 2005).

23/01/2012

Entrevistes

Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953) és catedràtic del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica de la Universitat de Barcelona. Actualment forma part de la Comissió de Governança i del Consell de Govern de la UB i va ser escollit degà de la Facultat de Filosofia el proppassat mes d’octubre. En trenta-dos anys de docència universitària, Bilbeny ha estat investigador o professor convidat en diferents universitats del continent americà (Berkeley, Harvard, Toronto, Chicago, Mèxic). Va començar treballant sobre temes d’història de la filosofia catalana i sobre ètica kantiana. La seva especialitat són les qüestions interculturals, l’ètica de la ciutadania i el cosmopolitisme. No en va és catedràtic d’Ètica des de l’any 2003. Col·laborador habitual en els mitjans de comunicació (actualment a La Vanguardiai Público), és autor d’una nombrosa bibliografia tant en català com en castellà. Va guanyar el Premi Josep Pla el 1984 amb Papers contra la cinta magnètica, i l’Anagrama d’assaig el 1987 amb La revolución en la ética. Hábitos y creencias en la sociedad digital. També ha publicat Carta a un estudiant d’humanitats (Ara Llibres, 2005).

 

En ser nomenat degà va manifestar que els seus objectius eren, d’una banda, augmentar la presència de la Facultat en l’àmbit cultural de Barcelona i, de l’altra, consolidar-la internacionalment amb bons programes de màster i projectes de recerca ambiciosos. Quin balanç faria d’aquests dos reptes?
Crec que hi hem guanyat molt des que ens hem traslladat al Raval. Ja fa cinc anys que som aquí i el canvi d’ubicació ha suposat un increment de la projecció de la Facultat. Ara bé, encara queda feina per fer fins a aconseguir connectar amb el teixit cultural, cívic i associatiu del nostre entorn i de la ciutat de Barcelona. L’edifici està molt sol·licitat, ens el demanen per dur-hi a terme esdeveniments diversos de caràcter cultural i congressos acadèmics. A més, hi ha les activitats pròpies d’extensió cultural i acadèmica de la nostra Facultat.
 
La cooperació dels alumnes és fonamental. Per això, un dels meus reptes com a degà és fluïdificar les relacions amb l’alumnat i donar les facilitats màximes perquè els estudiants s’hi impliquin. Per aquest motiu, hem incorporat una alumna en les activitats gestores i directives del Deganat. Un centre no és potent si el seu personal no hi està implicat, tant els estudiants com també el PAS i el PDI. Aquesta és una de les grans demandes de la universitat catalana i l’espanyola en general. Una de les principals missions de la universitat pública espanyola és demostrar que no som una oficina de l’Estat, depenem en moltes coses de l’Estat però som una universitat i tenim autonomia i un projecte propi.
 
Passa el mateix amb el professorat: tenim una bona comunicació però hem de millorar en allò que s’anomena la interlocució. És fonamental que una facultat com la nostra, que viu, en el millor sentit, de la paraula, faci servir aquest instrument tan propi de la filosofia, que és el logos, per conèixer-nos millor.
 
En relació amb la projecció internacional de la Facultat, val a dir que tenim projectes de recerca consolidats en els tres departaments, i en diverses àrees la Facultat és forta, com ara en lògica i filosofia del llenguatge, en història de la filosofia, tant clàssica com contemporània, o en filosofia teòrica, més propera al pensament i a la metafísica. A més, cada vegada té més ressò l’activitat d’ètica i d’ètica aplicada. La Facultat ha fet un salt qualitatiu en les darreres dècades. D’aquella Facultat més provisòria dels anys cinquanta o seixanta, ha passat a ser la Facultat de Filosofia més gran d’Espanya, quant a nombre d’alumnes, tant de grau com de postgrau, així com de professorat, i alhora desperta força interès del professorat estranger.
 
Quines aptituds creu que ha de tenir un estudiant de filosofia?
Una inclinació pel pensament. Han de ser persones pensatives. Han d’estar instigats per un afany de saber i han de sentir curiositat per conèixer.
 
Amb quina preparació i quin coneixement accedeixen a la Facultat?
Cada vegada amb més diversitat. No només provenen del batxillerat, sinó que també hi ha alumnes que estudien altres graus o, fins i tot, llicenciats en altres ensenyaments i d’altres universitats. Això vol dir que, tal com ha de ser, la Filosofia es va tornant interdisciplinària i esdevé un motiu d’atracció per a interessos diversos, tant de caràcter professional, com científic o humanista.
 
De les sortides professionals que tenen els titulats en Filosofia (des de docents fins a gestors culturals, passant per assessors de relacions humanes), quines són les més habituals?
Hem de començar dient que aquesta no és una Facultat professionalista. És cert que et prepara per ser professional, però no només per a la professió específica de filòsof o filòsofa. Cada any surten titulats que es dedicaran a la filosofia com a ensenyants, com a investigadors o com a autors de llibres. O que treballaran també en altres àmbits vinculats a la filosofia, però des del vessant del món editorial, de la gestió cultural, en arxius, biblioteques, etc. La Facultat dóna una formació polivalent amb l’objectiu d’ensenyar a pensar amb rigor. Pensar amb rigor vol dir ser capaç d’organitzar la feina, d’ajudar els altres a organitzar-la, de tenir iniciatives col·laborant amb equips en empreses o institucions. I si això es fa amb un reconeixement universitari, doncs millor encara.
 
Com s’explica que tinguem tan presents els filòsofs clàssics (Sòcrates, Plató, Kant, Hume), que gaudeixen d’una reputació irrefutable, i en canvi, la presència «mediàtica» dels pensadors contemporanis sigui, sovint, tan escassa?
Aquest és un fet que s’ha donat sempre: el caràcter minoritari del saber filosòfic. És un saber molt escollit i per a escollits, en el sentit intel·lectual de la paraula. L’interès per estudiar sabers difícils, i a la vegada poder-los expressar de manera clara, no és fàcil, realment, per a qualsevol. Com tampoc no ho és la resta de formacions especialitzades, reservades per a gent competent en cada matèria.
 
Certament, no està a la boca de pràcticament ningú el nom de filòsofs o filòsofes contemporanis, però si ho preguntéssim respecte de físics, què ens dirien? Stephen Hawking, no gaires més. En qualsevol cas, sí que crec que cada vegada els filòsofs contemporanis estan més presents en les institucions públiques i en les empreses a l’hora de demanar assessorament en projectes d’una certa envergadura, de caràcter internacional, tant si estan relacionats amb les ciències de la vida o amb ciències experimentals. I cada vegada també estan més presents en els mitjans de comunicació. N’és una prova l’increment de llibres de divulgació filosòfica i les revistes de filosofia quinzenals, mensuals, així com les associacions o els anomenats cafès filosòfics. Jo no diria pas que la filosofia no desperta interès per a una minoria afortunadament cada vegada més àmplia. No fa pas gaire, un mecànic que m’arreglava el cotxe, en saber que jo era filòsof, em va demanar que li recomanés lectures. Li vaig proposar que llegís Bertrand Russell, Plató, i vaig descobrir que l’home ja havia llegit llibres de filosofia.
 
Quin paper té la irrupció de les xarxes socials en la difusió dels ideals i del pensament?
És un element d’instigació. Mobilitza, cosa que està bé. No obstant això, tenen un paper insuficient, limitat, perquè de vegades a la xarxa trobes informacions errònies i no prou contrastades. És bastant freqüent trobar errors en webs sobre filosofia, i per tant s’ha de tenir un criteri formal per saber discernir entre les informacions rigoroses i les que no ho són. De la mateixa manera que hi ha llibres que no estan ben fets, a la xarxa també s’ha d’anar amb cura i saber triar.
 
I no ha de ser fàcil saber triar entre tota la informació, que avui en dia no és poca.
Sí, avui en dia hi ha molt de soroll, i això fa que la carrera de Filosofia estigui molt sol·licitada. Perquè hi ha la necessitat de trobar el saber. Quines són les bases del saber? Quins són els criteris? Què val la pena saber? A què hem de donar preferència entre totes les informacions? La informació és coneixement? El coneixement és saber? Quin paper hi té la comunicació a l’entorn de tot plegat? Nosaltres, a la Facultat, volem ajudar a respondre aquestes preguntes.
 
Parli’m de les seves línies de recerca.
El meu interès és per la filosofia en general, però com a estudiós no ho puc abraçar tot, ni de bon tros, i he centrat el meu camp d’estudi en el que s’anomena ètica o filosofia moral. I en el marc de l’ètica, vaig oscil·lant. Hi ha temporades que sóc més teòric, d’altres més pràctic, de vegades m’interessa més l’ètica i la societat, altres vegades em centro en l’ètica i la ciència, l’ètica i la diversitat cultural, l’ètica i la ciutadania, l’ètica i els temes relacionats amb la salut, etc. Però per les publicacions que he fet i per la meva recerca, la meva línia és la de l’ètica teòrica, i més concretament, la de l’ètica aplicada al món del debat de les cultures.
 
Quins són els seus referents?
Els referents els hem de prendre de tot arreu, tant de les aportacions més properes a la ciència com de les més vinculades a l’humanisme. Estic en la línia del que s’anomena cognitivisme, és a dir, penso que l’ètica no es fonamenta en la naturalesa ni en la tradició cultural, sinó en les nostres capacitats de coneixement i en l’exercici d’aquestes capacitats. Per tant, considero que la crítica i l’autocrítica tenen un protagonisme molt destacat.
 
El meu enfocament s’apropa més al que defensen la ciència cognitiva i les neurociències sobre la manera com funciona el cervell, com s’estructura la ment. Aquest enfocament em dóna una base més fiable per desenvolupar la meva activitat principal, l’estudi de l’ètica. Això no vol dir que redueixi el meu pensament filosòfic als fonaments científics, però aquests ens ajuden a explicar en què consisteix la moralitat, encara que no ens donen la resposta dels principis morals ni de per què ens interessa ser morals. Aquestes respostes ens les anem donant els humans amb la conversa, amb el debat.
 
Com i quan va decidir que es dedicaria a la filosofia?
De petit volia ser metge, i de fet vaig fer el batxillerat de ciències. Però per motius econòmics —a casa no em podien pagar una carrera de medicina—, vaig haver de recular. Va coincidir que era el primer any que es feia COU i vaig triar l’opció d’humanitats, per poder-me dedicar a la filosofia, que era la meva segona opció.
 
De fet, de petit ja em sentia pensador, em sentia pensatiu. Els nens, entre els quatre i els set anys tenen una filosofia pròpia, es pregunten per les coses, s’estranyen. Tenen una actitud innata pel saber. Tenen la cremor de la curiositat, que després se’ls va apagant. Jo era un d’aquests nens pensatius i potser és que no he deixat mai de ser nen i continuo sent pensatiu. Les coses em fan pensar. Els qui ens dediquem a la filosofia, tant si escrivim sobre filosofia, com si l’ensenyem, ens passa això. Estem cada dia afectats per la inquietud del pensament. I arribes a conclusions —sempre provisionals i moltes vegades insignificants—, però són les teves conclusions. Aleshores et meravelles de veure com d’altres —que eren nens pensatius com tu— han fet, molt més bé que tu i amb més profunditat, una carrera d’aprofundiment i de dimensió del seu saber, que els ha posat al capdamunt de la cultura humana.
 
Citi-me’n algun.
Vostè els ha dit abans: Plató, Aristòtil…
 
Contemporani.
N’hi ha molts. Valoro molts pensadors catalans i espanyols d’avui dia, per exemple el professor Javier Muguerza, i també m’interessa molt la tasca de Daniel Innerarity, Ulises Moulines, i d’altres. És que no voldria pas ser injust! Aprenc fins i tot de gent més jove que jo.
 
Què és el que més el preocupa, com a filòsof, de la crisi econòmica mundial que estem patint? Quines propostes faria per pal·liar-la?
Crec que ens falta coratge. Ens falta la valentia de veure en què hem fallat, en què no podem tornar a fallar, i què hauríem de fer. No crec que ens faltin els coneixements ni la imaginació. Hi ha molta gent que té imaginació, especialment la gent jove. Ens falta el coratge de posar-nos-hi. Els més joves de dir-ho, els més imaginatius d’expressar-ho, els que tenen coneixements i inquietuds (sociòlegs, filòsofs, economistes) d’intervenir-hi. La universitat hauria de ser una pantalla sensible del que passa a l’exterior. A la universitat s’ha de poder dir tot. Amb respecte, però s’ha de poder dir tot.
 
La universitat ha de facilitar aquest debat i ha de tenir el coratge per dir: «Hem d’anar cap aquí i hem de fer aquests sacrificis i millorar la nostra qualitat de vida». Potser caldria atrevir-nos a ser més feliços, a preocupar-nos més de la felicitat i menys de tenir o d’assegurar el poc que hem guanyat. Penso que la crisi ens intimida i ens inhibeix perquè de sobte ens trobem amb un panorama inesperat i negatiu, també en l’àmbit del saber. Cal trencar aquesta inhibició —que al meu parer és por personal i por dels grups a dir la seva— i imaginar una sortida viable, i a la vegada atractiva, de l’anomenada crisi. Jo ja no sé si això és una crisi o no. Crec que és un canvi d’època que ens demana que regirem moltes estructures del saber i de la convivència. Les universitats hauríem de portar la veu cantant i no ho fem, ens hauríem de renyar...
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona