Notícies

Inici  >  Notícies > Montse Carreño i Raquel Muñoz: «La polèmica, la confrontació i el debat s’inscriuen...

Montse Carreño i Raquel Muñoz: «La polèmica, la confrontació i el debat s’inscriuen en el medi artístic»

Les artistes Montse Carreño i Raquel Muñoz són llicenciades en Belles Arts per la UB.

Les artistes Montse Carreño i Raquel Muñoz són llicenciades en Belles Arts per la UB.

La seva producció artística es desenvolupa a través d’artefactes i ficcions que aborden paradoxes relacionades amb el consum, el plagi, l’alteritat i la hibridació en la societat contemporània.

La seva producció artística es desenvolupa a través d’artefactes i ficcions que aborden paradoxes relacionades amb el consum, el plagi, l’alteritat i la hibridació en la societat contemporània.

19/03/2012

Entrevistes

 
Montse Carreño (Olesa, 1970) i Raquel Muñoz (Calataiud, 1980) són llicenciades en Belles Arts per la UB. Col·laboren juntes des del 2006 en el marc del col·lectiu MIOP. Han dut a terme diversos projectes, entre els quals destaquen dRakar i Nomade, al Senegal, i durant el 2010, Chinese Fantasy. Yiwu’s garden, a Xangai. La seva producció artística, des d’una perspectiva multidisciplinària,  es desenvolupa a través d’artefactes i ficcions que aborden paradoxes relacionades amb el consum, el plagi, l’alteritat i la hibridació en la societat contemporània.

El 6 de març, les artistes van visitar la Facultat de Belles Arts de la UB —adscrita al campus d’excel·lència internacional Barcelona Knowledge Campus— per presentar el seu nou projecte, Las cajas chinas, un dilatat diàleg entre la Xina i Espanya el resultat del qual, en format de documental de ficció, s’ha dut a terme en el marc de la convocatòria BCN Producció’11, de l’Institut de Cultura de Barcelona, en la categoria de projectes deslocalitzats.
 
Què són Las cajas chinas?
És un projecte artístic que es desplega com una caixa xinesa, o com les matrioixques russes, que s’encaixen les unes dins les altres. S’inicia a partir de tres històries reals però allunyades geogràficament i temporalment, i a partir d’aquí es desencadena una ficció. Cal tenir en compte que tota ficció produeix un efecte de realitat.

El projecte parteix d’un fet de la nostra història recent: la destrucció del patrimoni artístic espanyol durant la Guerra Civil. El títol s’inspira també en el documental Las cajas españolas, d’Alberto Porlan (2004), que narra la salvaguarda de les obres del Museu del Prado i com van ser traslladades a Ginebra per l’Exèrcit de la República.

Per donar continuïtat a aquesta història i encadenar-la amb el present, vam anar a Dafen, un suburbi de la ciutat xinesa de Shenzhen on la gent es dedica a reproduir obres d’art i que és conegut com a Oil Painting Village (la vila de la pintura a l’oli). És el centre neuràlgic d’una gran indústria a escala mundial: s’hi produeixen en massa imitacions d’obres mestres. Uns 10.000 copistes pinten olis manualment en centenars de petites fàbriques. Allà vam encarregar algunes còpies de les nostres obres perdudes.

Finalment, vam concloure el projecte retornant les reproduccions d’algunes de les obres desaparegudes o destruïdes durant la Guerra Civil a la col·lecció del museu al qual pertanyien.
 
Quant temps fa que treballeu en aquest projecte?
El vam començar el setembre del 2010 i el vam presentar a la convocatòria BCN Producció’11, de l’Institut de Cultura de Barcelona, en la modalitat de projectes deslocalitzats. Després de rebre la subvenció, li vam dedicar aproximadament un any, segons el calendari previst de desenvolupament i publicació dels resultats.

Com ha estat el procés de treball?
En primer lloc, vam dur a terme una fase de recerca sobre destrucció de patrimoni a partir de documentació històrica. Encara que no fos exhaustiva, sí que va ser prou àmplia per satisfer els nostres objectius i poder donar lloc a un relat, tenint en compte que en les grans històries hi ha detalls que s’extravien. Els vam voler rescatar focalitzant l’atenció en una sèrie de pintures destruïdes o que es troben en parador desconegut.

Vam indagar al voltant d’aquestes obres, consultant inicialment bibliografia especialitzada i bases de dades en línia, i a continuació vam investigar en diversos arxius de Madrid (Fototeca d’Informació Artística, Arxiu del Museu del Prado, etc.) i Barcelona (Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu Mas, Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, etc.), fins a trobar algunes obres que, per un o altre motiu, ens van resultar importants i rellevants per ser reproduïdes.

La segona fase la vam desenvolupar a Oil Painting Village. Ens hi vam desplaçar durant la primera quinzena del mes d’abril per localitzar els pintors copistes que poguessin realitzar cadascuna de les rèpliques i contactar amb ells. Vam encarregar tres obres de format petit, i al juliol, vam sol·licitar la resta de les reproduccions. Paral·lelament, vam documentar tot el procés d’elaboració de les pintures en vídeo i fotografia.

La tercera fase la vam dedicar a la postproducció del material filmat, amb el qual vam elaborar el vídeo Las cajas chinas, i vam preparar les obres per restituir-les al museu al qual pertanyien les pintures originals. Finalment, el 22 de setembre del 2011 vam retornar algunes obres al MNAC a través de l’empresa Cultural Sense, que va col·laborar amb el projecte.
 
El MNAC va arribar a acceptar la devolució d’aquestes reproduccions pensant-se que eren autèntiques. Quin era l’objectiu del projecte?
Les funcions pròpies d’una institució museística, com és el cas del MNAC, consisteixen a custodiar i preservar els béns patrimonials que formen la seva col·lecció i a propiciar la difusió i investigació dels seus fons des de la perspectiva de la història de l’art. En aquest marc, nosaltres hem volgut posar l’accent en el valor legitimador i els processos de mitificació que desenvolupa el museu i que poden derivar, en un cas extrem, en la generació ingent de còpies de pintura europea que es realitzen a Dafen.

La nostra proposta reflexiva se serveix d’estratègies d’acció directa que s’insereixen en el teixit real amb l’objectiu de soscavar-ho. Per aquest motiu vam utilitzar l’engany, el frau, la còpia… i ho vam introduir al museu.

Així vau trobar una esquerda en el sistema del museu per fer-hi entrar el vostre cavall de Troia particular. Com va reaccionar el MNAC en descobrir que el que havien rebut no eren pintures originals?
Des del primer moment vam plantejar aquesta inclusió en el teixit de la institució com un suposat procés de devolució del patrimoni: el lliurament, a través d’una empresa especialitzada i des de l’anonimat, de cinc pintures que formaven part del fons del Museu d’Art de Catalunya durant la Guerra Civil i que no es van recuperar després que fossin traslladades als dipòsits d’Olot i Darnius. Els responsables del MNAC van reaccionar amb molta il·lusió en comprovar a les fitxes originals del seu inventari que es tractava de retornar als seus fons unes pintures de gran valor per a la col·lecció, que probablement havien estat robades i que es recuperaven d’una manera similar a com s’havia fet durant els anys seixanta i setanta.

Després de lliurar les obres al MNAC, vam fer una conferència a Casa Àsia per explicar el projecte. Tot just havien transcorregut sis dies i coneixíem parcialment la irritació i l’enrenou que havien generat les nostres caixes al museu. Vam convidar a l’acte de presentació els treballadors del MNAC que s’havien vist involucrats en el lliurament, i vam agrair la deferència de Cristina Mendoza, conservadora en cap de la col·lecció d’art modern del museu, que va expressar públicament l’opinió de la institució sobre el cas.

Ens va felicitar pel treball de documentació i per l’interès del projecte, especialment per la referència a la història del buidatge del museu durant els anys 1936 i 1937, molt poc temps després d’haver estat inaugurat. Es tracta d’un esdeveniment que no ha estat gaire explicat. Per contra, va expressar com a aspecte negatiu l’estratègia que havíem utilitzat per introduir les obres en el museu i la desconfiança que havíem generat. El MNAC va engegar el protocol d’actuació, amb gran expectació, per rebre les caixes i obrir-les un divendres a última hora de la tarda i ens van retreure la seva decepció en descobrir la naturalesa falsa de les obres.
 
Esperàveu que el projecte generés aquesta polèmica? Quines són les vostres motivacions?
En aquest projecte proposem una volta de rosca a un treball de recerca de la lògica del consum desaforat, prestant una atenció especial al valor de legitimació i als processos de mitificació que desenvolupa la institució cultural, recollida en les publicacions dels grans museus. Els petits quioscos de Dafen són plens a vessar de catàlegs occidentals, biografies, corrents artístics i fons de les pinacoteques que els copistes manipulen diàriament per apropiar-se’n les imatges, fins i tot fent-ne fotos amb el mòbil, per pintar-les.

Nosaltres agafem tot això per mirar d’interpretar els interessos econòmics i polítics als quals serveix l’obra i els processos de recepció i d’interpretació del que ja ha deixat de ser una producció artística pel fet que es troba al final de la cadena de consum. La nostra concepció i pràctica des de la perspectiva de la producció artística és una via per explorar i reflexionar sobre la nostra realitat i problematitzar-la. En aquest sentit, la polèmica, la confrontació i el debat s’inscriuen en el medi artístic.

Creieu que si s’arribés a penjar aquestes reproduccions en un museu, al cap d’un temps podrien arribar a guanyar-se un lloc propi i adquirir la categoria d’autèntiques?
El famós falsificador Elmyr de Hory és conegut per haver pintat i venut alguns dels grans quadres de Matisse, Renoir, Modigliani, Picasso, Cézanne o Degas. En la pel·lícula F for Fake (1973), d’Orson Welles, es comenta que si una falsificació es pengés durant prou temps en un museu, es tornaria autèntica.

En qualsevol cas, actualment és molt difícil confondre una rèplica amb un original gràcies als avenços tecnològics, que estan provocant canvis de concepció sobre l’autoria o l’autenticitat de les obres d’art: les falsificacions, rèpliques i còpies de taller representen un dilema sobre el concepte d’originalitat i la pèrdua de valor de les falses obres mestres.
 
Las cajas chinas s’ha realitzat en el marc de la convocatòria BCN Producció’11. Quina opinió teniu sobre les polítiques culturals i d’art que es fan a Catalunya i a Espanya?
Cal propiciar la cultura de base. En aquest sentit és fonamental que les institucions culturals no dediquin pràcticament la totalitat dels seus pressupostos a la gestió cultural i a la conservació del patrimoni.

BCN Producció és una plataforma de l’Institut de Cultura de Barcelona dirigida a la creació emergent, que possibilita la producció, exposició i difusió dels projectes seleccionats, i destina una part de la dotació com a honorari per als artistes. Això resol les condicions reals que exigeix la recerca i producció d’un projecte artístic.

Les polítiques culturals municipals en relació amb l’art contemporani se centren a accionar els mecanismes de les grans estructures expositives, i de vegades tracten de manera més superficial altres temes que ens afecten de manera més directa, com la precarització del sector o la fugida a l’estranger a la recerca de residències que tenen en compte la manutenció dels artistes.

Sou llicenciades en Belles arts per la UB. Quin consell donaríeu als joves artistes que, igual que vosaltres, sortiran de les aules d’aquesta la Universitat?
Davant la incertesa de poder desenvolupar professionalment una carrera emergent a través de premis, beques i residències, els aconsellem estar alerta al circuit i als marges del sistema. I no perdre de vista la voluntat de produir.

 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona