Lʼàliga perdiguera: trenta anys dʼestudi de les poblacions europees per conèixer-ne la dinàmica i millorar-ne la conservació

 

Lʼestudi, basat en el seguiment a llarg termini dels nuclis poblacionals dʼàliga perdiguera a la península Ibèrica i a França, ha permès descobrir les relacions demogràfiques entre poblacions i entendreʼn la dinàmica a lʼoest europeu, on es troba un dels nuclis dʼaquesta espècie amenaçada i en declivi a Europa.

 

Lʼàliga perdiguera o cuabarrada (Aquila fasciata) és una de les aus rapinyaires més representatives —i també més amenaçades— de la regió mediterrània. Des del 1980, lʼEquip de Biologia de la Conservació de la UB és un grup de referència en la recerca de lʼecologia dʼaquesta espècie i en lʼaportació de solucions per millorar-ne la conservació.

 

 

Tal com assenyala Joan Real, professor del Departament de Biologia Animal i cap de lʼEquip de Biologia de la Conservació, «lʼàliga perdiguera no té una distribució gaire àmplia a Europa. El límit nord és al sud de França i les poblacions més meridionals es troben a Portugal i a Andalusia». «Des de fa trenta anys —continua—, fem el seguiment anual de la població dʼàliga perdiguera a Catalunya, un treball que, juntament amb els seguiments dʼaltres equips de recerca europeus, ha permès abastar per primer cop tota la població dʼàligues, estudiar-les de manera homogènia i fer anàlisis sòlides de la seva evolució demogràfica, molt útils en conservació».

 

Lʼestudi revela que les poblacions dʼàligues no estan aïllades a la Península. Segons explica lʼinvestigador Antoni Hernández Matías, «els nostres models confirmen lʼexistència dʼuna dinàmica de font o embornal a una escala espacial àmplia a la Península». És a dir, el que passa a centenars de quilòmetres de Catalunya pot ser essencial per a la persistència de la nostra població local. «Sovint, aquest procés no està previst en lʼàmbit de la gestió, però si no el tenim present, es poden prendre decisions de conservació no adequades que en el futur poden comprometre la viabilitat de lʼespècie», assenyala lʼexpert.

 

 

Aquest és el primer estudi que quantifica detalladament les diferències demogràfiques entre les poblacions dʼàligues en territori europeu. Diferències causades, entre altres factors, per la pressió humana i les condicions paisatgístiques, geogràfiques i climatològiques de lʼentorn. Al nord peninsular, amb àrees rurals abandonades i actualment molt forestals, lʼestat de les poblacions és límit (elevada mortalitat adulta, baixa fertilitat, etc.). Al sud, més càlid i amb més activitats tradicionals, els indicadors demogràfics són millors.

 

«Aquesta espècie conviu bé amb lʼagricultura i la ramaderia tradicionals gestionades de manera sostenible —explica Joan Real—, que generen espais oberts i faciliten la presència de les seves preses». Però si aquestes activitats es deixen de fer, canvien els hàbitats i desapareixen les preses, les àligues tindran dificultats per sobreviure. Amb tot, segons remarca lʼinvestigador, «un excés de pressió humana (agricultura intensiva, urbanització) també pot tenir un efecte negatiu en la supervivència de les àligues, perquè sovint cauen víctimes de les línies elèctriques, les basses, no tenen llocs on caçar i no tenen tranquil·litat per criar».

 

 

Des del punt de vista metodològic, lʼestudi aporta novetats en lʼaplicació de lʼanàlisi de viabilitat poblacional (PVA), lʼeina que es fa servir més àmpliament per avaluar el risc dʼextinció dʼespècies. El treball mostra la rellevància de considerar explícitament en les anàlisis les incerteses associades a les assumpcions del model i a les estimacions dels paràmetres demogràfics, a fi de poder generar prediccions més realistes. «Els resultats han mostrat —continua Hernández Matías— la importància de considerar en els models aspectes com ara lʼestructura espacial de la població, lʼheterogeneïtat entre subpoblacions, i els processos de dispersió i les principals fonts dʼincertesa». «En el futur —destaca lʼinvestigador—, seria molt important incorporar-hi també lʼefecte dels determinants ecològics (fragmentació de lʼhàbitat, riscos nous, etc.) per millorar les prediccions en escenaris associats al canvi global». El treball també constata que la supervivència adulta és un dels paràmetres que defineixen més bé el destí de la població dʼàligues. 

 

Catalunya i França són pioneres a impulsar estudis a llarg termini de poblacions dʼàliga perdiguera. Al litoral mediterrani, la pressió humana és molt intensa i produeix un increment en la mortalitat de lʼespècie per diferents causes (electrocució i col·lisió amb línies elèctriques, persecució, etc.). Amb una mortalitat adulta del 17 % a Catalunya —a Andalusia el valor és del 5 %— la situació actual de la població al territori català és crítica i la seva persistència probablement depèn de lʼarribada dʼindividus dʼaltres regions. El treball publicat a la revista Ecological Monographs, que ha tingut el suport de la Fundació Miquel Torres, de Vilafranca del Penedès, i de la Diputació de Barcelona, és el resultat dʼuna llarga i intensa col·laboració entre investigadors, gestors i benefactors de la natura que ha permès dur a terme seguiments a llarg termini, una eina fonamental per dissenyar polítiques de conservació de la biodiversitat amb una visió àmplia, contemporània i eficient.