Conxita Boncompte: «He recatalogat ʻLes senyoretes del carrer dʼAvinyóʼ com un ʻtemple bordellʼ on sexe i religió estan indissolublement units»
La pintora i historiadora de lʼart Conxita Boncompte va guanyar el Premi José Manuel Blecua per la tesi Iconografía picassiana entre 1905-1907. Influencia de la pintura pompeyana, un treball que, posteriorment, sʼha recollit en forma dʼarticle a la revista Goya. Es tracta dʼuna recerca que ofereix una nova lectura dʼaquest període de lʼobra de Picasso (tradicionalment subdividit en rosa, ocre i negroide), i obre una via interpretativa diferent de la totalitat del treball dʼaquest artista internacional. Boncompte va començar a pintar als anys seixanta. En els inicis tenia com a model, precisament, les obres i el personatge de Picasso. El 1979 es va llicenciar en Dret per la UB i, el 1994, ho va fer en Geografia i Història. El 2009 es va doctorar a la UB amb la tesi esmentada, que li va dirigir la catedràtica dʼHistòria de lʼArt i vicerectora de Relacions Institucionals i Cultura de la UB, Dra. Lourdes Cirlot.
Ha impartit classes sobre Picasso a la Universitat Ramon Llull, ha treballat a la Conselleria de Cultura i a lʼAgència de Patrocini i Mecenatge de la Generalitat, i ha col·laborat en publicacions, estudis i articles científics i de divulgació sobre història de lʼart. Com a pintora, ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives. Actualment, es dedica a pintar, segueix investigant sobre lʼobra de Picasso i escriu esporàdicament articles dʼart per a mitjans de comunicació.
La pintora i historiadora de lʼart Conxita Boncompte va guanyar el Premi José Manuel Blecua per la tesi Iconografía picassiana entre 1905-1907. Influencia de la pintura pompeyana, un treball que, posteriorment, sʼha recollit en forma dʼarticle a la revista Goya. Es tracta dʼuna recerca que ofereix una nova lectura dʼaquest període de lʼobra de Picasso (tradicionalment subdividit en rosa, ocre i negroide), i obre una via interpretativa diferent de la totalitat del treball dʼaquest artista internacional. Boncompte va començar a pintar als anys seixanta. En els inicis tenia com a model, precisament, les obres i el personatge de Picasso. El 1979 es va llicenciar en Dret per la UB i, el 1994, ho va fer en Geografia i Història. El 2009 es va doctorar a la UB amb la tesi esmentada, que li va dirigir la catedràtica dʼHistòria de lʼArt i vicerectora de Relacions Institucionals i Cultura de la UB, Dra. Lourdes Cirlot.
Ha impartit classes sobre Picasso a la Universitat Ramon Llull, ha treballat a la Conselleria de Cultura i a lʼAgència de Patrocini i Mecenatge de la Generalitat, i ha col·laborat en publicacions, estudis i articles científics i de divulgació sobre història de lʼart. Com a pintora, ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives. Actualment, es dedica a pintar, segueix investigant sobre lʼobra de Picasso i escriu esporàdicament articles dʼart per a mitjans de comunicació.
La seva vinculació amb Picasso no es limita només al seu vessant com a investigadora, sinó que crec que lʼobra de Picasso també està present en els seus primers treballs com a pintora. Què la va motivar a dedicar la tesi doctoral a Picasso?
Com a pintora mʼinteressa tota la història de lʼart i em resultava difícil centrar-me en un sol període. Vaig decidir fer la tesi sobre Picasso perquè, des de la contemporaneïtat, revisava els artistes del passat. Impartint un curs sobre Picasso, Miró i altres pintors a la Universitat Ramon Llull (2005-2006), vaig constatar la influència de models, colors i acabats pompeians en les obres que lʼartista va fer a Gósol (1906). Vaig començar un article en aquest sentit, però el tema va adquirir tanta magnitud que el vaig abandonar com a article i va constituir el nucli de la tesi.
La tesi doctoral sobre Picasso no és casual perquè lʼartista formava part de la meva essència com a pintora. Jo havia après a pintar a lʼoli als deu anys amb models picassians (terrats de Barcelona, figures blaves, època rosa...), les meves ceràmiques també eren picassianes. No hi ha millor manera de comprendre un altre pintor que copiar i parafrasejar la seva obra. Això ho han fet sempre els artistes i Picasso especialment!
En quin sentit la seva recerca reinterpreta lʼobra de Picasso, o almenys, part dʼaquesta obra?
Reinterpreto lʼobra del període 1905-1907 en funció de les descobertes realitzades, bàsicament la influència de la pintura pompeiana. Els nous paràmetres interpretatius utilitzats (pintura pompeiana, art romànic, antics ritus agrícoles gosolans, idees rosacreus...) han permès aflorar elements fins ara ocults i donar una interpretació que connecta el mateix artista amb lʼentorn pompeià, els seus valors i els seus arquetips mítics, i els remet a conceptes vinculats al més enllà. Així he pogut afirmar que són els vermells i roses pompeians els que motiven el canvi de lʼèpoca blava a lʼèpoca rosa, he ofert una lectura coherent dʼun període que es considerava ple de temptatives o he recatalogat el, fins ara, bordell de Les senyoretes del carrer dʼAvinyó en un temple bordell, en una gran teofania paganocristiana on, com antigament, sexe i religió estan indissolublement units. Picasso deia que va ser la seva primera obra dʼexorcisme.
Aquests nous paràmetres interpretatius esdevenen clau, com he demostrat, per revisar el conjunt de tota lʼobra de lʼartista i suposen un revulsiu per als estudis picassians.
Com va dur a terme la seva recerca? Va fer treball de camp a Gósol?
La meva recerca sʼha recolzat en dues disciplines: el meu coneixement artesanal i del procés creatiu, inherent al pintor, i la metodologia per a lʼanàlisi dʼuna obra pròpia de la historiadora de lʼart.
He treballat en biblioteques de Barcelona i de París i he consultat arxius a lʼEscola de Belles Arts i a la Biblioteca Nacional de França. He utilitzat bibliografia picassiana i un gran nombre de publicacions de diferents disciplines (art, diccionaris de simbologia, literatura, assaigs sobre el món clàssic, sobre religions paganes, sobre etnografia i llegendes gosolanes i, també, molta bibliografia pompeiana, especialment el llibre sobre Pompeia del pintor Pierre Gusman, reeditat el 1906). Entre dʼaltres, he consultat lʼAdministració Picasso (París), especialistes picassians (Lydia Gasman, Victoria Beck Newman), els centres arqueològics de Nàpols i de Pompeia, així com museus italians i americans.
El treball de camp desenvolupat a Gósol i la seva àrea va ser completat, posteriorment, amb aportacions de gosolans que van assistir a conferències que vaig donar a la Seu, Puigcerdà i Andorra (2010).
La seva formació i la seva activitat professional és molt variada. Quin lloc hi ocupa la tasca com a investigadora universitària?
Mentre havia dʼestudiar Dret, feia classes de plàstica. Lʼatracció per la pintura em va portar a llegir, des de molt jove i compulsivament, sobre art. Vaig aprendre italià als setze anys en viatges a Itàlia i llegint tot el que trobava sobre pintura. A vint-i-tres anys tenia una llicenciatura en Dret que no mʼinteressava i la voluntat de ser independent... Fins a la trentena no em vaig poder matricular a Història de lʼArt. Era insaciable, la carrera mʼapassionava i treia matrícules, però, per vicissituds familiars, en aquell moment no vaig poder fer el doctorat. Actualment, combino la meva activitat com a pintora amb la dʼinvestigadora independent (recerca, articles, conferències i un projecte expositiu vinculat a la tesi). Mʼagrada pensar que faig el mateix que els primers historiadors de lʼart, els pintors del Renaixement.