Notícies

Inici  >  Notícies > Christian Felber: «Retallar en temps de crisi és letal»

Christian Felber: «Retallar en temps de crisi és letal»

Christian Felber.

Christian Felber.

Imatge de la conferència que va impartir l’11 d’abril passat, al Paranimf de la UB.

Imatge de la conferència que va impartir l’11 d’abril passat, al Paranimf de la UB.

06/05/2013

Entrevistes

Economia i sentit comú són dos conceptes que poden i han d’estar relacionats. Almenys així ho creu Christian Felber, que desplega el seu discurs sobre l’economia del bé comú (EBC) de manera clara, precisa i convincent.

Nascut a Salzburg el 1972, aquest professor d’Economia, disciplina que imparteix a la Universitat de Viena, demostra els seus bons dots de comunicador en cadascuna de les seves intervencions, la qual cosa li va valer el 2010 el reconeixement de l’Associació Austríaca de Relacions Públiques. L'11 d’abril passat, Felber va estar a la Universitat de Barcelona, on va explicar en un Paranimf ple de gom a gom la seva visió sobre els problemes que assetgen l’economia mundial.

Conscient que visitava un dels països més castigats per la conjuntura econòmica, Felber va posar en evidència el fracàs de les polítiques de reactivació de la Unió Europea i va situar l’euro a l’epicentre del terratrèmol.

 

Com podria definir en poques paraules l’EBC?

L’essència del model és resoldre la contradicció entre els valors negatius del mercat —egoisme, desconsideració, avidesa, avarícia, irresponsabilitat— i els valors que permeten reforçar les nostres relacions humanes i ecològiques. Aquests últims valors són universals i formen part de les nostres constitucions: dignitat, solidaritat, justícia, democràcia. Els valors econòmics, en canvi, no són constitucionals. L’EBC proposa superar aquesta contradicció canviant les dues regles legals principals que guien el comportament dels actors econòmics —l’afany de lucre i la competència— per dues de diferents: la contribució al bé comú i la cooperació.

En aquest model, l’èxit econòmic ja no es mesura amb indicadors monetaris (els diners només són el mitjà), sinó segons l’objectiu del bé comú. A escala de l’economia nacional, el producte interior brut (PIB) és rellevat pel producte del bé comú (PBC), i a escala empresarial, el balanç financer és substituït pel balanç del bé comú. Com més cooperatiu, solidari, ecològic i democràtic sigui el comportament i l’organització d'una empresa, més gran serà el seu èxit. Les companyies més ètiques seran les més reeixides, mentre que les més desconsiderades fracassaran. D’aquesta manera, les lleis del mercat per fi estaran en concordança amb els valors de la societat.

 

Al seu nou llibre, Salvemos el euro, explica que la crisi de la moneda única pot posar en perill, en darrera instància, la pau social i la democràcia dels països comunitaris.

És més que obvi. Estalviar i retallar en èpoques de recessió és letal per a l’economia. No s’aconsegueix disminuir el dèficit i el deute, sinó augmentar-los de manera desbocada. Les retallades en les despeses de l’estat fan créixer les xifres d’atur, tant en el sector públic com en el privat. Aleshores, els costos derivats dels subsidis de desocupació augmenten, creix el dèficit i, amb ell, el deute. L’augment del deute encareix el seu cost, la qual cosa condueix a noves retallades… Estem davant d’un cercle viciós, una espiral cap avall.

Si continua l’estratègia d’austeritat i retallades, en lloc d’apostar per gravar les grans fortunes per poder pagar el deute públic i estimular la inversió, la crisi s’anirà aprofundint, i també les tensions socials. Ja s’observen intents de revoltes a Grècia, Portugal o Espanya. 

 

El sistema financer de Xipre s’ha esfondrat, l’economia espanyola retrocedirà un 1,4 %, el deute públic d’Itàlia se situa en el 130,4 % del seu PIB. Tenim motius per ser optimistes?

De moment, molt pocs. El meu pronòstic és que el Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEDE) s’esgotarà aviat i l’hauran de duplicar. Però amb això tampoc n’hi haurà prou. Considerem el cas d’Espanya. La taxa de morositat dels crèdits està arribant al 12 %. El 2007, en «temps de pau», es trobava en l’1 %. Si continua la recessió uns quants anys més, s’aproparà al 20 o fins i tot al 30 %. El 30 % equivaldria a més de 500.000 milions d’euros. Si un volum de crèdits d’aquesta grandària falla, el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) es trencarà, igual que passarà amb el MEDE. La duplicació del MEDE, d’altra banda, ja no es podrà justificar políticament als països creditors. I tampoc serà suficient: ja és tard.

Seria molt més just declarar la insolvència dels estats, cosa impossible per l’existència dels bancs sistèmics. Imagini’s: Espanya afegeix els 500.000 milions al deute públic que ja té i entra en insolvència. Farà falta un quitament del deute d’almenys el 50 %, més o menys 750.000 milions d’euros. Això arrasaria tots els bancs sistèmics d’Europa: conduiria a una fusió de nucli financera.

No obstant això, hi ha alternatives. La riquesa privada supera cinc vegades el deute públic a la zona euro. Amb un impost del 2 % sobre aquestes fortunes es podria sortir de la crisi: un 1 % per repagar el deute públic i reduir-lo a la meitat en deu anys; l’altre 1 % per estimular la inversió pública i crear ocupació. Proposo quatre impostos més a escala comunitària: sobre les rendes del capital, sobre els beneficis de les societats del capital, sobre les transaccions financeres i sobre els tipus màxims de l’IRPF. En tots els altres impostos, els estats nacionals poden mantenir la seva autonomia fiscal completament. Però un mercat comú sense coordinació en aquells impostos on hi ha competència fiscal és com jugar al futbol permetent faltes.

 

Dóna suport com a solució a establir un impost sobre les transaccions financeres. Hi ha hagut múltiples intents d’aprovar a Europa la implantació de l’anomenada taxa Tobin sense èxit. Per què es tracta d’un tema tabú?

El moviment ATTAC, del qual sóc cofundador a Àustria, va començar a reivindicar aquest impost el 1998. Al principi ens van acusar de bojos i utòpics, com sempre. Però aquest any, onze països han decidit implementar-lo, la qual cosa és un èxit notable des del nostre punt de vista. No obstant això, el que està proposant la Comissió Europea no és ni la meitat del que reivindiquem nosaltres. Segons càlculs dels dos instituts de recerca econòmica més prestigiosos de Viena, un impost seriós implementat a tota la UE permetria ingressar a les arques públiques uns 300.000 milions d’euros a l’any. Amb aquestes quantitats sí que es pot repagar el deute i crear ocupació per acabar amb la crisi.

La principal resistència contra aquest impost prové de la City de Londres i del Govern del Regne Unit. Jo faria el següent: vincular la lliure circulació de capitals a la cooperació fiscal. Si Londres decideix no cooperar en termes fiscals, s’acaba el mercat comú amb aquest país. On hi ha un espai comú, hi ha d’haver regles comunes. Si els veïns europeus compartissin aquests valors, el Regne Unit no s’ho pensaria dues vegades i cooperaria; perquè hi té molt més a perdre que els altres: l’accés gratuït als mercats financers internacionals. Cal entendre que el lliure moviment de capitals és un instrument polític que s’ha de concedir segons el grau de cooperació fiscal i reguladora. Al final, és una qüestió de confiança entre països.

 

Afirmeu que l’EBC és un moviment que s’ha de propagar des de baix cap a dalt. Paral·lelament, les societats occidentals sembla que estan patint una crisi de legitimitat dels sistemes i els partits polítics. Com pot el ciutadà recuperar el protagonisme?

Aspirant a la democràcia real i a la veritable sobirania. L’arrel llatina de sobirà vol dir ‘per sobre de tot’. El poble sobirà ha d’estar per sobre del govern, del parlament i de la constitució. El poble sobirà hauria d’escriure la constitució que defineix les regles de joc. Els representants han de complir aquestes regles. A cada moment, el poble ha de tenir el dret de parar, corregir i complementar els seus representants. Els ciutadans han de tenir el dret de promulgar una llei a través de la democràcia directa. I també d’escollir una assemblea econòmica o monetària per crear l’ordre econòmic i monetari que els convingui, que estigui en congruència amb els seus interessos, necessitats i valors. Crec que està arribant una segona onada d’Il·lustració que millorarà els mecanismes democràtics. La primera onada ens va fer assaborir el que podria ser una democràcia de debò. Però el plat principal encara s’ha de cuinar. I els cuiners hem de ser nosaltres mateixos.

 

Quines sinergies es poden generar entre l’EBC i la Universitat de Barcelona?

Moltes. La UB pot fomentar l’EBC en la recerca, l’ensenyament, l’aplicació i la difusió pública. L’aplicació pot significar que implementi el balanç del bé comú de la mateixa manera que ja ho estan fent altres institucions educatives. En segon lloc, pot teixir una xarxa de cooperació d’universitats a Espanya per conjuminar forces i crear sinergies. I en tercer, pot participar en projectes i cooperacions internacionals. Cada dia estem en contacte amb més universitats. En són un exemple les de Mannheim o Salzburg. Seria interessant desenvolupar el PBC, que rellevaria el PIB com a indicador d’èxit d’una economia nacional. Un altre projecte valuós pot ser l’estudi multidisciplinari de la imatge de l’ésser humà capitalista: l’Homo oeconomicus; i preguntar-nos, alhora, quin potencial de l’Homo reciprocans, ecològic, intuïtiu i espiritual portem a dins sense desenvolupar pel fet de no parar-li atenció.

 

Com pot ajudar l’educació superior a construir aquesta alternativa social que representa l’EBC?

Hi pot ajudar en molts sentits: a través de la docència, com ja estan fent algunes universitats, a través de la recerca, etc. Però també pel que fa a la possibilitat de finançar els béns comuns i públics. Tal com hem vist, hi ha riquesa: en comptes de retallar i empitjorar els serveis, els països afluents estan en condicions de finançar un sistema educatiu de lliure accés i alta qualitat. En què hauríem d’invertir si no és en l’educació?

També hi poden col·laborar a través de la seva aplicació: poden fer el balanç del bé comú als centres educatius.

El seu paper, així mateix, és important en la presa de partit per la democràcia, a través de la reivindicació d’una convenció sobre l’educació. En aquesta, els implicats —alumnes, estudiants, pares, professors— podrien dissenyar junts el sistema educatiu que els convingui, incloent-hi el tema del finançament. Segur que el resultat serà millor que quan el govern ho determina tot.

Això alimentaria al seu torn els moviments de ciutadans a favor de més democràcia, amb la finalitat suprema d’engegar un procés constitucional des de baix. Una constitució escrita pel poble sobirà contindria segurament el dret de convocar assemblees diferents: per a l’economia, per al sistema monetari, per a l’educació o per als mitjans de comunicació. D’aquesta manera, el sistema educatiu en general, i l’educació superior especialment, es beneficiarien de l’esperit democràtic que ells mateixos incitessin.

I si tots adoptem un esperit de democràcia, d’autodeterminació i de llibertat, serem capaços de dotar-nos d’un sistema econòmic que es correspongui amb els nostres valors i les nostres necessitats.

 

Enllaç a la conferència sobre l’economia del bé comú que va impartir Christian Felber el dia 11 d’abril, al Paranimf de la UB.

 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al flickr de la Universitat de Barcelona
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona