Emilio Gutiérrez Caba: «Els dirigents actuals tenen molt poca cultura i una intel·ligència molt perversa»

 

Pensava dedicar-me a una altra cosa. De fet, no ho vaig tenir clar fins als divuit o dinou anys. Abans de dedicar-me a la interpretació, vaig estar en un laboratori de cinema i, més tard, el 1962 ―ja fa 50 anys―, vaig trepitjar un escenari per primera vegada. Però al principi, ni la meva germana Clara ni jo teníem gens clar si ens havíem de dedicar al teatre.

 

En realitat, en aquella època no ens ho plantejàvem. Als anys seixanta, pensava que era una professió artesanal que mʼhavia de servir per viure; no em plantejava fins on podia arribar, sinó simplement si podia exercir-la i viure mínimament fent dʼactor.

 

La meva família, tant el pare com la mare, eren molt bons actors. La mare era una actriu molt característica. No guanyaven molts diners, però sí que vivien còmodament perquè treballaven cada dia (parar un mes suposava per a ells un problema greu). Vam créixer sabent que aquesta professió era molt dura. Quan vaig començar a treballar, sí que em van dir diverses vegades que les meves germanes havien deixat el llistó molt alt. Jo sempre deia que elles eren dones que havien fet una carrera com a actrius, i que jo era una altra cosa, era un actor dʼuna altra generació, i podia fer el que em vingués de gust.

 

Les meves germanes i jo vam tenir la sort de poder començar a treballar també a la televisió i al cinema. Ja ens hauria agradat que els pares ho haguessin pogut fer! Quan tinc algun problema econòmic, alguna dificultat, sempre penso que si la meva mare aparegués per aquí em clavaria una bufetada (riu).

 

 

Crec que el que li passa al teatre, almenys en el meu cas, és que la representació cada dia és la mateixa però alhora és molt diferent. Per tant, el que fas cada dia és irrepetible. Hi ha dies que penses que lʼactuació anterior va ser el súmmum, però pot passar que siguis capaç dʼanar més enllà... És un repte diari, una recerca i un joc constant amb el públic, que assisteix a un procés únic, efímer i irrepetible. I en el cinema i la televisió això és impossible perquè formes part dʼun equip molt gran i no tens tant control. El teatre és molt més petit.

 

 

Si posessis qualsevol actor del segle I dC davant dʼun escenari i li preguntessis què veu, et diria que estan fent teatre. És a dir, encara que hagin passat 2.000 anys, reconeixeria el teatre.

 

 

Cal imposar-se unes rutines. De fet, jo en tinc. És fonamental saber que el principal eix diari és la feina. Tens funció a les 21 h i, a partir dʼaquí, organitzes els àpats i el descans. El món de la interpretació és inestable, però avui en dia tot és absolutament inestable, no saps què passarà demà. Això tʼimpedeix planificar viatges i altres projectes en segons quins moments, però tampoc és tan greu; cal pensar que abans no es viatjava tant, abans no hi havia descans. Hi ha una mena de desubicació. Ara, la gent de la Costa Brava que conec està viatjant contínuament. Sempre poso com a exemple Immanuel Kant, que en tota la seva vida no va sortir ni una sola vegada del seu poble natal, Königsberg. Un pensador que ha deixat un llegat importantíssim en el camp de la filosofia, però que mai va sortir del poble.

 

 

Són un reconeixement dels altres. Depenent dʼon vinguin, són molt agradables. També pot passar que no ho siguin... Per posar-ne un exemple, aquest any no mʼagradaria rebre cap premi relacionat amb el PP perquè no estic dʼacord amb la seva política, i em resultaria desagradable haver de rebutjar un premi, tot i que estic disposat a fer-ho. És un tema de solidaritat. Hi ha moltíssima gent que ho està passant realment malament i em semblaria molt poc elegant acceptar un premi que vingués dʼaquestes persones que estan massacrant la nostra professió de manera sospitosa.

 

 

Sí, absolutament, i a més, amb una arrogància notable. Consideren que nosaltres, els actors, som responsables de dues coses, que, com a ciutadans, teníem tot el dret del món a fer. La primera és estar en contra de la guerra de lʼIraq (cada dia en trèiem un cartell). La segona és el fracàs, només atribuïble al Govern del senyor Aznar, en les eleccions del 2004 després de lʼatemptat a Madrid. Un govern no pot permetre que aquestes coses influeixin. És molt sospitós que en vint anys no mʼhagin fet mai cap inspecció fiscal i, en canvi, el març passat meʼn fessin una.

 

Crec que sʼha vetat la cultura. Hi ha una indefensió absoluta. Al Govern actual li encanta ficar-se en fangars. No són dialogants, ni receptius. És lʼ«ordeno i mano». Encara que en aquest país hi ha gent assenyada, fins i tot a les files del PP, els dirigents actuals tenen molt poca cultura i una intel·ligència molt perversa. Hi ha molt sectarisme.

 

 

Lʼobra està basada en un cas real: el del polític austríac Kurt Waldheim, que després dʼhaver estat secretari general de les Nacions Unides i president dʼÀustria, es va descobrir que havia estat oficial de les SS. Quan lʼescàndol es va destapar, es va acabar la seva trajectòria política. Lʼobra ens porta a lʼÀustria dels anys noranta i ens presenta la vida dʼun subjecte que sʼassembla bastant a Waldheim i el seu enfrontament amb un personatge més jove, un polític dʼun parell de generacions posteriors a la seva.

 

Representarem aquesta obra a València i a Madrid. Després, gravarem tres capítols de la sèrie Gran Reserva. Si la tercera temporada funciona bé, seʼn gravaran deu capítols més per completar la quarta temporada.

 

 

En realitat, ja mʼhe retirat algunes temporades a la Costa Brava. Dels trenta-tres als quaranta-quatre vaig estar a la Costa Brava i van ser anys molt feliços. Crec que és bo retirar-se de tant en tant i després tornar. Si el cos aguanta, que també cal cuidar-lo. Només tʼhas de retirar definitivament quan la decadència sigui preocupant.