Lluís Payrató: «Lʼexportació més curiosa que conec de gest català és la del gest de burla que anomenem ʻfer pam i pipaʼ»

En un moment en què novament cal defensar el català com a idioma propi, vostè recull i analitza els elements que configuren també un llenguatge no verbal autònom —que es reconeix sense el suport del llenguatge verbal— i específicament català. Dʼon sorgeix la idea de recopilar aquesta informació sobre el gest català i quins objectius persegueix?

La idea va venir justament, ara fa més de vint anys, dʼun estudi sobre el contacte de llengües i, en concret, sobre la interferència: si hi ha interferències i manlleus entre llengües pel que fa al lèxic o a les construccions sintàctiques, nʼhi pot haver també entre els gestos? Això voldria dir, doncs, que hi ha gestos pròpiament catalans? Un parlant català utilitza avui altres llengües (castellà, francès...), però la seva gestualitat és independent de la llengua que parla? Dʼaquí procedeix la idea de recopilar mostres sobre el gest català, una tasca que Joan Amades va iniciar amb un recull el 1957 i que Jaume Mascaró, professor de la nostra Universitat, va continuar. Jo vaig seguir les seves passes a partir de 1989; de fet, vaig dedicar la tesi doctoral a una part dʼaquest tema...

Fins a quin punt podem dir que existeix el gest genuïnament català? I el dʼaltres indrets?

La contesta rigorosa hauria de ser que no ho podem dir perquè no ho sabem exactament, perquè no en tenim prou estudis. Aquesta és la pregunta que Joan Amades no sʼacaba de fer. Dʼuna banda, sembla que implícitament respondria que sí, però de lʼaltra el seu recull es titula El gest a Catalunya, no pas Els gestos catalans (o alguna cosa similar), fet que fa sospitar que va defugir el tema. Jaume Mascaró, en canvi, dóna paràmetres concrets que algun dia han de permetre mesurar fins a quin punt els nostres gestos són diferents dels dʼaltres comunitats. Mentrestant, podem dir que, sens dubte, hi ha «gestos catalans» en el sentit que són les «produccions gestuals» dels parlants catalans, però que tenen moltes semblances amb els dʼaltres àrees veïnes, sobretot de les cultures mediterrànies.

En el cas concret que més sʼha estudiat, el dels emblemes, hi ha molts elements comuns. Pensem, per exemple, en gestos dʼinsult, com el dʼaixecar el dit del mig, o de burla, com les llengotes. Però també nʼhi ha de particulars dʼalgunes zones, com Itàlia, Gran Bretanya, Grècia, on sʼusen gestos dʼinsult específics.

Els gestos sʼhereten, sʼimporten o es manlleven? Es pot dir que existeixen, pel que fa al gest, els equivalents als neologismes o als barbarismes de la llengua parlada?

Heretem gestos en el sentit cultural: els mantenim generació rere generació, i nʼhi ha força, per exemple, que ens vénen de lʼantiguitat grega i romana (aixecar el dit com a insult, les banyes, treure la llengua, etc.). També nʼimportem o en manllevem de cultures veïnes, per exemple aquests tan coneguts avui com aixecar el polze (ʻbéʼ), fer un cercle amb lʼíndex i el polze (ʻdʼacordʼ), o fer el gest de victòria (la V amb els dits) són dʼinfluència anglosaxona.

Els neologismes els veiem, per exemple, avui mateix amb gestos de joves i adolescents, sovint procedents del castellà: me parto (de riure) és una expressió castellana que pot anar acompanyada dʼun emblema (donar-se cops al pit). Abans havia passat amb gestos com el de donar-se copets a la galta, que sʼassocia a caradura, una paraula castellana; en català, lʼexpressió equivalent seria més aviat barrut, i el gest, el de tocar-se les barres.

Què és un gest global? Per què ho és o què és el que fa que arribi a ser-ho?

És un tipus de gest que sʼha popularitzat i expandit per moltes àrees geogràfiques gràcies a la influència dels mitjans de comunicació, el cinema, la televisió i la propaganda gràfica. El gest dʼaixecar el polze en seria un exemple, però alerta perquè hi ha molts gestos que pensem que es donen a tot el món i en realitat són culturals. Fins i tot el dʼautoestop, per exemple, es fa de maneres diferents. O el de suïcidi, que és un exemple típic, es fa segons els hàbits de cada comunitat. Per parlar de gestos globals també hauríem dʼesmentar el cas dʼaccions emparentades amb gestos dels primats i que tenen significats força similars, però tampoc ben bé idèntics, al llarg de totes les cultures: somriure, arquejar les celles, encongir les espatlles...

Els catalans «hem globalitzat» cap gest?

Lʼexportació més curiosa que conec és la del gest de burla que anomenem fer pam i pipa. Ja és molt indicatiu que el gest, a casa nostra, tingui nom, per començar, i resulta a més a més que a lʼArgentina i a lʼUruguai es coneix com el pito catalán. De fet, hi funciona fins i tot lʼexpressió verbal amb el significat de ʻburlar-se dʼalgúʼ. És ben fàcil de comprovar amb una simple recerca a Internet.

Quan podem dir que un gest esdevé emblema? Quins són els seus àmbits de domini prioritari (en quins moments o situacions sʼutilitzen preferentment)?

Lʼemblema és el fruit dʼun procés de convencionalització, que implica que un determinat acte no verbal, dit en termes neutres, però que sol ser un gest il·lustrador dʼalgun aspecte de la parla, adopta una morfologia cada cop més convencional i social. Alhora, en aquest procés també es produeix un procés dʼestilització formal del gest i dʼautonomia respecte de la parla. Això vol dir que un gest que inicialment només sʼentenia al costat del llenguatge verbal, cada cop és més comprensible sense necessitat de la llengua oral.

Els emblemes, de fet, es caracteritzen perquè es poden fer servir amb independència del llenguatge verbal, i fins i tot sʼentenen de manera descontextualitzada. En un anunci de la Generalitat de fa uns quants anys es podia sentir ja que «el polze serveix per dir ʻmolt béʼ», o sigui que ha arribat força lluny, el gest. I els gestos són molt útils, sobretot els emblemes, quan el canal verbal està bloquejat o troba obstacles: a una certa distància (per exemple, en les salutacions o insults), sota lʼaigua, si hi ha soroll, si volem dissimular o ser discrets...

Tots els éssers humans fan gestos, però en cada grup territorial —més o menys ampli— hi ha diferències —també més o menys àmplies. Per què uns territoris són més rics que dʼaltres en lʼús dels emblemes? El llenguatge no verbal autònom és un vestigi dels avantpassats o és un element que ha evolucionat de manera paral·lela a la pròpia evolució de les civilitzacions?

Aquesta és una de les grans preguntes que es fan els estudiosos, per exemple Adam Kendon, quan analitza la gestualitat italiana (sobretot la de Nàpols). Ell proposa que les raons sʼhan de buscar en lʼhàbitat de cada cultura. De fet, ell mateix és un gran estudiós dels llenguatges de signes (manuals) dels aborígens australians, i també en el cas de les cultures índies dʼAmèrica hi ha llenguatges de signes manuals. Els emblemes semblen propis de moltes cultures, i tenim dades que fan veure que en molts casos es tracta de repertoris que solen tenir al voltant de cent ítems. Encara som lluny de poder fer comparacions realment fiables, però com a mínim cada cop en tenim més dades, més estudis de camp i més diccionaris de gestos, sobretot dʼemblemes. I que les cultures mediterrànies fan més ús dels emblemes que les nòrdiques, és evident —és un tòpic fins i tot—, però ja sabem que al sud som més de contacte que no pas al nord. En el cas de Nàpols, Kendon parla del fet que hi ha molta vida al carrer, i segurament aquest és un tret que sʼha de tenir en compte.

Pel que fa als aspectes evolutius. David McNeil, lʼaltre gran estudiós de la gestualitat, amb Kendon, sempre diu que la gesticulació que acompanya la parla és pròpiament una part de la parla, i que no lʼhem de veure com un simple complement o una mena de vestigi inútil sinó com un canal que aporta informació als enunciats. En qualsevol cas, el discurs verbal oral no es pot entendre sense la gestualitat que lʼacompanya: les mans, lʼexpressió facial, la postura... En la conversa ordinària, col·loquial, hi ha moltíssima informació que no es troba en les paraules, en els enunciats verbals. Per això, cada cop parlem menys de comunicació no verbal (que la fa dependent del llenguatge) i més de comunicació multimodal: diferents codis i canals que funcionen alhora.