Notícies

Inici  >  Notícies > M. Rosa Vives: «L’estudi dels dotze gravats de Goya conservats a Vilanova...

M. Rosa Vives: «L’estudi dels dotze gravats de Goya conservats a Vilanova ha tingut premi»

Maria Rosa Vives és catedràtica de Pintura Gravat de la Facultat de Belles Arts de la UB.

Maria Rosa Vives és catedràtica de Pintura Gravat de la Facultat de Belles Arts de la UB.

La clau de l’estudi és el gravat número 2: <i>Disparate de miedo</i>, que presenta una ratlla accidental. Foto: Consell Comarcal del Garraf

La clau de l’estudi és el gravat número 2: Disparate de miedo, que presenta una ratlla accidental. Foto: Consell Comarcal del Garraf

15/04/2013

Entrevistes

La catedràtica de Pintura i Gravat de la Facultat de Belles Arts de la UB Maria Rosa Vives és l’autora de l’estudi que ha conclòs que els dotze gravats atribuïts a Francisco de Goya (1746-1828), ocults durant més d’un segle a la Masia d’en Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú (Garraf), són autèntics i, a més, excepcionals.
 
M. Rosa Vives (Manresa, 1949) és doctora en Belles Arts (especialitat de Pintura i diploma de Gravat i Estampació) i llicenciada en Història de l’Art per la UB. A més d’impartir docència, ha dirigit i ha col·laborat en projectes de recerca competitius relacionats amb l’experimentació artística, en concret en l’àmbit de l’obra gràfica. Les seves publicacions d’història i teoria de l’art, especialment sobre el gravat, constitueixen importants obres de referència.
 
En paral·lel, ha exposat la seva obra artística, de pintura i gravat, en diferents mostres. Recentment, ha ingressat a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi com a acadèmica de número electa vinculada a la secció de Pintura.
 
Durant més d’un segle s’havia dubtat si els dotze gravats de la Masia d’en Cabanyes eren veritablement obra de Goya. Per què s’ha decidit dur a terme ara el treball d’autenticació i catalogació?
 
Ha estat gràcies a la iniciativa de Francesc Xavier Puig Rovira, un gran amant de l’art que coneix molt la Masia d’en Cabanyes i tot l’art de Vilanova. Feia molt temps que coneixia aquests gravats i sospitava que podien ser autèntics; alguns estaven penjats per parelles a la biblioteca de la Masia, i la resta estaven guardats al magatzem. També va ser determinant la visita a la Masia de Francesc Fontbona, que és un gran historiador de l’art català. Va ser ell qui va suggerir que jo els havia de veure com a experta en temes de gravat.
 
I efectivament, el Sr. Puig Rovira va venir al meu despatx amb fotografies de les estampes que estaven penjades. Quan les vaig veure, però, em vaig refredar una mica, la primera impressió no va ser gaire bona. I és que presenten la particularitat que els marges estan tallats, quan en les estampes antigues, sobretot a partir del segle XVIII, és molt important que el marge de paper estigui sencer. Amb els marges tallats, disminueix molt la valoració de les peces.
 
Però va anar a la Masia...
 
Sí, per la confiança que tinc en aquestes dues persones i pel material que vaig poder veure al despatx. A la Masia vam desemmarcar els gravats. En treure’ls del vidre sí que em vaig adonar que tenien molt bona qualitat. El vigor dels traços, saps? Un gravat és com un bitllet de banc. Quan tens un bitllet de banc nou, passes la mà per sobre i és tàctil; després es va desgastant i aquella tinta es va aplanant. Doncs bé, els gravats també presenten una textura tàctil i visual que, si estàs acostumat a observar aquest tipus d’obres, te n’adones de seguida. Les estampes de Vilanova eren, doncs, unes proves diferents de les edicions normals, perquè tenien més vigor. El paper, a més, era de molt bona qualitat i estava en bon estat de conservació.
 
Una altra particularitat és que n’hi ha tres o quatre que tenen uns tocs de tremp blanc en punts estratègics. A priori, el fet que una estampa impresa estigui retocada amb un mitjà gràfic diferent, en pintura o carbonet, si està fet de manera no intencionada, també és un detriment extraordinari de la peça. Però en aquest cas, els tocs són molt estratègics en punts que han de ressaltar els blancs dins el clarobscur. Per tant, era una qüestió diferent, un efecte afegit. De fet, no conec cap estampa de Goya que presenti aquests retocs blancs. Era, doncs, un tema per estudiar.
 
A partir d’aquí, com es va desenvolupar la recerca?
 
Aquest primer viatge va ser al mes de setembre. Després d’això, em van facilitar bones fotografies per observar peça per peça, per parcel·les, totes les diferències, comparant-les i treballant-les fotogràficament des de la Universitat.
 
El primer pas va ser estudiar el paper dels gravats. Per la filigrana del paper vaig descobrir que el material procedia d’una fàbrica que va ser propietat de José García Oseñalde, que compra el 1847 un molí paperer a la província de Guadalajara. Aquest fet ens situava en les dades cronològiques.
 
D’altra banda, hi ha un gravat que és la clau, el detonant que va fer que m’hi dediqués seriosament. Es tracta del disbarat número 2: Disparate de miedo, que presenta una ratlla. Aquest petit detall permet situar les estampes de la Masia entre les proves d’estat que conserva la Biblioteca Nacional d’Espanya i la primera edició del 1864. A les proves d’estat que va fer el mateix Goya per anar organitzant la composició, aquesta ratlla no hi surt, perquè és com una esgarrinxada que es va fer posteriorment, com un accident. I després, en la primera edició, s’intenta esborrar i la ratlla es torna blanca. Per tant, sabem que aquesta estampa va entremig. A més, coincideix que té la mateixa tinta, el mateix paper, el mateix tallat de marges que la resta d’estampes de la Masia... són totes iguals. Estan fetes, doncs, en el mateix tiratge.
 
I tot això se sap a partir d’un detall que podria semblar insignificant, com és una ratlla...
 
En aquestes particularitats es troba la raresa d’aquesta col·lecció. D’una banda, la falta de marges desmereix els gravats. De l’altra, hi ha tots aquests altres elements que ho equilibren. De fet, l’estudi es basa sobretot en l’observació d’aquests detalls.
 
Per què creu que els marges estaven tallats?
 
Penso que els gravats que es conserven a la Masia són realment proves d’assaig. Les proves d’assaig són les que es fan per temptejar el tipus de paper, tinta, etc. abans del tiratge definitiu. Són poques i rares. Reforça aquesta idea el fet que, a part d’estar tallades, les dotze estampes presenten forats. La hipòtesi que presento és que estaven tallades al mateix taller, clavades a la paret i que servien de referent per al primer tiratge.
 
On se situarien aquests gravats en el conjunt de l’obra de Goya?
 
Les estampes de Vilanova pertanyen a la darrera sèrie de gravats que va fer Goya i que es titula Los Disparates, també anomenada Los Proverbios. La sèrie completa consta de vint-i-dos gravats: divuit planxes originals són propietat de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, i quatre més van passar per mans particulars fins que l’estiu del 2011 les va adquirir el Museu del Louvre.
 
És la sèrie més complexa. Primer perquè Goya la deixa abandonada en exiliar-se a França i, per tant, no sabem realment com la volia acabar. Tampoc tenim cap document escrit que n’expliqui el significat. Només tretze de les estampes inclouen el títol manuscrit, i tots comencen amb la paraula disparate; d’aquí ve el nom de la sèrie. Això no obstant, la primera edició es va publicar amb el títol Los Proverbios perquè la Calcografia Nacional, en adquirir les planxes, va entendre que les imatges feien referència a diferents proverbis de la llengua castellana.
 
D’altra banda, iconogràficament són molt difícils d’interpretar. Presenten un món oníric, d’una imaginació desbordant. Corresponen al moment de les pintures negres de Goya. Però alhora són també com una cloenda, un recull de tota la seva iconografia. Hi trobem molts elements que volen, animals antropomòrfics, figures encaputxades, cares monstruoses, gent que crida, dolor, però també elements burlescos, grotescos... Són d’una riquesa extraordinària cadascun d’ells.
 
Se sap quan va fer Goya aquesta sèrie?
 
Es calcula que va ser entre el 1815 i el 1824, que és quan marxa a l’exili i les planxes es queden aquí. Es pensa que comença el 1815 perquè es publica la sèrie anterior, Tauromaquia, el 1816, i en una de les proves de paper, a l’altra cara, hi ha impresa una prova d’estat del disbarat número 13: Modo de volar. D’altra banda, les planxes tenen la mateixa mida i són de la mateixa qualitat que els de la Tauromaquia. O sigui, que pertanyen al mateix lot de coure. Per tant, la cronologia és 1815-1824.
 
Hi ha autors que també han dit que es tracta d’una sèrie inacabada perquè cap d’aquests gravats està datat ni numerat. La numeració la va afegir la Calcografia però no podem saber com els hauria ordenat Goya ni si seguien una narració gràfica o no. És molt misteriós tot plegat.
 
I dins de la sèrie Los Disparates, les estampes de Vilanova a què corresponen exactament?
 
Són proves d’assaig pòstumes, fetes abans de la primera edició de la sèrie de divuit estampes que va imprimir la Reial Acadèmia de San Fernando el 1864. Cronològicament se situen entre el 1848 i el 1863 (Goya havia mort molt abans, el 1828) i formen part del llegat que la família Cabanyes va deixar a la Masia.
 
Fixa’t que parlem d’una sèrie de divuit gravats, però a Vilanova només se n’han trobat dotze. Què se n’ha fet dels sis que falten? A mi m’estranya molt perquè es veu una sèrie molt completa. Algun dia potser sortiran a la llum...
 
Com van arribar els gravats a la Masia?
 
Hi ha una hipòtesi: podria ser que els portés de Madrid Joaquim Cabanyes, que era militar i també pintor. Havia estat a l’Acadèmia d’Alcalá de Henares com a militar. Per tant, freqüentava Madrid i, d’altra banda, estava molt relacionat amb el món de l’art.
 
El que vam trobar en desemmarcar-los, que va ser molt emocionant, és que darrere els marcs de paper, a manera de protecció, hi havia un full de La Vanguardia del 2 de setembre del 1895. Això ens serveix per situar-nos cronològicament. Efectivament, aquests gravats fa més de cent anys que són a la Masia.
 
Quina importància té aquesta troballa en el conjunt de l’obra de Goya?
 
Les particularitats que comentàvem abans fan que aquestes proves siguin molt diferents de les col·leccions que coneixíem fins ara. Són, doncs, obres úniques que presenten alguns detalls inèdits. Destaquen per la seva singularitat excepcional i aporten un alt valor documental per a l’estudi de l’obra gràfica de Goya. Ens ajuden a comprendre més el procés d’impressió i els avatars que va seguir aquesta sèrie. Tot plegat ha suposat una recerca apassionant. Podríem dir, com a resum, que l’estudi dels dotze gravats de Goya conservats a Vilanova ha tingut premi.
 
I ara, què?
 
La meva recerca pràcticament s’ha acabat; ara es publicarà. I els gravats s’estan restaurant per exposar-los al públic al Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, situat a la mateixa Masia.
 
Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir als rss de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al butlleti de la universitat de barcelona
Membre de: Dos Campus d'Excel·lència Internacional logo del leru - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona