Xavier Franquesa: «El món no és com és, ni tan sols com el pensem, sinó com el diem abans de pensar-lo»

Xavier Franquesa és catedràtic de Dibuix de la UB i un reconegut artista plàstic. Foto: Ediciones del Subsuelo
Xavier Franquesa és catedràtic de Dibuix de la UB i un reconegut artista plàstic. Foto: Ediciones del Subsuelo
Entrevistes
(09/09/2013)
 
Xavier Franquesa (Barcelona, 1947) és catedràtic de Dibuix de la Facultat de Belles Arts de la UB. Artista plàstic de dilatada trajectòria, ha exposat a Barcelona i a Madrid, i té obres en museus de prestigi, com ara la Fundació la Caixa, el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia i el Museu de Belles Arts d'Àlaba.
 
Ha col·laborat com a crític a La Vanguardia i ha escrit diversos articles per al volum Las lecciones del dibujo, de l'editorial Cátedra. La seva passió per l'escriptura, que ha conreat durant anys, culmina amb la publicació de Gafas de ciego (Ediciones del Subsuelo, 2013), la seva carta de presentació al món de la narrativa, on reflexiona sobre l'art i les relacions humanes.
Xavier Franquesa és catedràtic de Dibuix de la UB i un reconegut artista plàstic. Foto: Ediciones del Subsuelo
Xavier Franquesa és catedràtic de Dibuix de la UB i un reconegut artista plàstic. Foto: Ediciones del Subsuelo
Entrevistes
09/09/2013
 
Xavier Franquesa (Barcelona, 1947) és catedràtic de Dibuix de la Facultat de Belles Arts de la UB. Artista plàstic de dilatada trajectòria, ha exposat a Barcelona i a Madrid, i té obres en museus de prestigi, com ara la Fundació la Caixa, el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia i el Museu de Belles Arts d'Àlaba.
 
Ha col·laborat com a crític a La Vanguardia i ha escrit diversos articles per al volum Las lecciones del dibujo, de l'editorial Cátedra. La seva passió per l'escriptura, que ha conreat durant anys, culmina amb la publicació de Gafas de ciego (Ediciones del Subsuelo, 2013), la seva carta de presentació al món de la narrativa, on reflexiona sobre l'art i les relacions humanes.
 
Vostè té una àmplia trajectòria en el món de l'art com a docent i artista. Ara se submergeix en la literatura i publica l'obra narrativa Gafas de ciego. Per què s'ha decidit per aquest gènere?
 
A diferència de la novel·la, la narrativa deixa a l'autor més llibertat per incloure en el relat elucubracions pròpies, distanciant-les alhora dels successos que s'expliquen. En altres paraules: la narració ofereix una altra possibilitat de saber, i l'argument es pot apropar a l'assaig sense el rigor i l'exigència que pressuposa aquest gènere. Jo almenys ho entenc així, ho he defensat sempre com a estratègia d'escriptura; de manera que a Gafas de ciego, sota un argument que es podria considerar trivial —en realitat, als protagonistes del relat no els passa res de particular—, s'hi amaga de fet un fons estètic: una reflexió sobre el comportament sovint inadequat del material narratiu, del comportament humà, i un saber estar de l'autor davant la impostura que suposa aquesta eventualitat.
 
El llibre gira a l'entorn d'un triangle amorós a partir del qual reflexiona sobre les relacions humanes. Què vol transmetre en aquesta obra?
 
En efecte, la temàtica de l'obra és evident: les relacions humanes, o més en particular, què són l'home i els seus afectes per a un individu que escriu? Són el seu material, en primera instància; i ja que l'escriptor pretén que els personatges es comportin com ell vol, en el curs de la narració semblaria assenyat reflectir el disgust que no sigui així: d'aquí la ironia. També seria procedent que l'autor fes aflorar la incomoditat que suposa intuir que algú no és com ell explica, o que la veritat és en un altre lloc: en el símptoma del text. Tornem així a les possibilitats que ofereix la narrativa.
 
L'art, i la literatura especialment —sembla una evidència—, tenen a veure amb l'amor; sobre aquest aspecte no cal retrocedir fins als trobadors per adonar-se que no hi ha alternativa. Tot triangle amorós és metàfora d'un plus inaccessible, d'un moment, d'un excés d'idealisme segons el qual la sublimació voldria ser més substancial del que està permès, o més substanciosa del que és possible. En fi, potser és un lloc comú; però l'economia libidinal —o l'experiència sense més ni més— ens hauria de fer reflexionar per arribar potser a la conclusió que no hi ha saber sense reconeixement de l'objecte veritable: aquell que s'oculta darrere el desig de saber. Aquesta, entenc jo, és la tesi del llibre.
 
Al llarg del relat els diferents personatges juguen a posar-se les ulleres de cec a què fa referència el títol del llibre. Quin significat tenen?
 
Tothom té dret a ocultar els ulls quan no li serveixen, o quan s'equivoquen i s'extravien en les evidències. Per l'home, res és evident a causa del llenguatge, de manera que només veiem el que som capaços d'anomenar, allò que té paraules que reclamen que s'hi posi la mirada. Si mirem un quadre, per exemple —al llibre en surten uns quants—, veiem el que hi posa, el que hi figura com a imatge. Però la seva escriptura, que també està continguda al quadre, és una altra cosa i cal desxifrar-la, llegir-la atentament, amb les ulleres posades si cal.
 
El que vull dir és que, en certa manera, aquesta ceguesa, o l'opacitat de la paraula que designa, és inevitable; o que no hi ha identitat entre paraula i cosa, com tampoc hi ha adequació —i aquesta és la causa d'aquest desajust en el llenguatge— entre éssers que s'estimen o diuen estimar-se. Torna la ironia. Com es pot evitar? I atès que llegir el desig no està a l'abast de qualsevol, atès que el desig aliè és només una imatge per a nosaltres, el millor, el més pràctic és posar-se ulleres de cec.
 
Per acabar, quin paral·lelisme troba entre la pràctica artística i la literària?
 
Fa més de trenta anys que em dedico a ensenyar a dibuixar, una pràctica sense la qual es fa impossible aproximar-se amb solvència a les arts plàstiques. Durant aquest temps no m'he cansat de repetir als estudiants el que ja he comentat: que tan sols es dibuixen contrastos, diferències, aquelles desigualtats en les coses i entre les coses que podem anomenar. És obvi: sense paraules, el dibuix no existiria; ni el dibuix ni la major part del que convenim a anomenar activitat intel·lectual.
 
Puc assegurar, sens dubte per experiència, que el dibuix és l'activitat significant que s'acosta amb més nitidesa i economia al que insisteixo a denominar disciplina del llenguatge. El dibuix reclama com a horitzó aquesta disciplina, atès que el signe en el dibuix és, generalment, anterior a la designació, i el traç que es proposa des del gest és sempre obert, experimental: tempteja sobre el paper a la recerca de sentit. És el component heurístic, la necessitat d'anticipar-se a la significació, la qual cosa emparenta de molt a prop aquest «ésser en el llenguatge» —consubstancial a l'ésser humà— de les pràctiques literària i artística. En les dues especialitats, o oficis si es vol, es pot trobar la intuïció a manera de requisit, és més: la certesa d'una exigència d'estil com a pas previ a l'esforç per delimitar una poètica. El món no és com és, ni tan sols com el pensem, sinó com el diem abans de pensar-lo. Ens agradi o no, l'art i la literatura són un ensenyament. En això, la qualitat és un mèrit.