Yvonne Blake: «Cal treballar intensament i acceptar els reptes, encara que siguin difícils, perquè no sʼaprèn agafant sempre el camí fàcil»
Yvonne Blake (Manchester, 1940) és una de les grans del disseny de vestuari. Ha treballat en títols tan destacats com ara Fahrenheit 451, Jesucrist superstar, Robin i Marian o Superman.
Entrevistes
(09/12/2013)
Yvonne Blake (Manchester, 1940) és una de les grans del disseny de vestuari. Es va formar al Regional College of Art & Design de Manchester i va començar la seva carrera a la casa de vestuari Bermans & Nathans, que col·laborava amb la mítica productora de cinema de terror Hammer Films. Ha treballat en més de cinquanta pel·lícules a les ordres de directors com ara François Truffaut, Richard Donner, Paul Verhoeven o Milos Forman, i també amb espanyols com Gonzalo Suárez o Vicente Aranda. Al llarg de la seva trajectòria ha vestit grans estrelles, des de Marlon Brando fins a Audrey Hepburn, passant per Ava Gardner, Robert De Niro, Sean Connery o Elisabeth Taylor. El 1971 va guanyar un Oscar amb Nicolau i Alexandra, de Franklin J. Schaffner, i cinc anys més tard va tornar a ser candidata a lʼestatueta amb Els quatre mosqueters, de Richard Lester. A més, ha estat quatre vegades candidata als Premis de Cinema de lʼAcadèmia Britànica (BAFTA) —un cop per Jesucrist superstar— i dues als Emmy. També ha guanyat quatre premis Goya per Remando al viento, Canción de cuna, Carmen i El Puente de San Luis Rey. Entre els últims premis que ha rebut, hi ha la Medalla dʼOr al Mèrit en el Treball el 2011 i el Premi Nacional de Cinematografia el 2012.
El 21 de novembre passat, Yvonne Blake va visitar la UB per participar en una taula rodona sobre cinema, dins de les activitats programades amb motiu de lʼexposició «Lʼexperiència màgica del cinema», que acull lʼEdifici Històric de la Universitat. En aquest acte va ser nomenada patrona dʼhonor de la Fundació Aula de Cinema Col·lecció Josep M. Queraltó.
Yvonne Blake (Manchester, 1940) és una de les grans del disseny de vestuari. Ha treballat en títols tan destacats com ara Fahrenheit 451, Jesucrist superstar, Robin i Marian o Superman.
Entrevistes
09/12/2013
Yvonne Blake (Manchester, 1940) és una de les grans del disseny de vestuari. Es va formar al Regional College of Art & Design de Manchester i va començar la seva carrera a la casa de vestuari Bermans & Nathans, que col·laborava amb la mítica productora de cinema de terror Hammer Films. Ha treballat en més de cinquanta pel·lícules a les ordres de directors com ara François Truffaut, Richard Donner, Paul Verhoeven o Milos Forman, i també amb espanyols com Gonzalo Suárez o Vicente Aranda. Al llarg de la seva trajectòria ha vestit grans estrelles, des de Marlon Brando fins a Audrey Hepburn, passant per Ava Gardner, Robert De Niro, Sean Connery o Elisabeth Taylor. El 1971 va guanyar un Oscar amb Nicolau i Alexandra, de Franklin J. Schaffner, i cinc anys més tard va tornar a ser candidata a lʼestatueta amb Els quatre mosqueters, de Richard Lester. A més, ha estat quatre vegades candidata als Premis de Cinema de lʼAcadèmia Britànica (BAFTA) —un cop per Jesucrist superstar— i dues als Emmy. També ha guanyat quatre premis Goya per Remando al viento, Canción de cuna, Carmen i El Puente de San Luis Rey. Entre els últims premis que ha rebut, hi ha la Medalla dʼOr al Mèrit en el Treball el 2011 i el Premi Nacional de Cinematografia el 2012.
El 21 de novembre passat, Yvonne Blake va visitar la UB per participar en una taula rodona sobre cinema, dins de les activitats programades amb motiu de lʼexposició «Lʼexperiència màgica del cinema», que acull lʼEdifici Històric de la Universitat. En aquest acte va ser nomenada patrona dʼhonor de la Fundació Aula de Cinema Col·lecció Josep M. Queraltó.
Al llarg de la seva carrera ha estat guardonada amb premis importants, com ara un Oscar i quatre premis Goya. El més recent ha estat el Premi Nacional de Cinematografia 2012, que va rebre per «haver convertit el vestuari en un dels aspectes més valuosos de les nombroses pel·lícules en què ha participat». Què ha significat aquest premi per a vostè?
És el que mʼha fet més il·lusió rebre. Encara que no vaig néixer aquí, fa més anys que visc a Espanya que al meu propi país. Així que guanyar aquest reconeixement ha significat molt per a mi. Em fa sentir molt estimada a Espanya per la professió, pels membres de lʼAcadèmia de Cinema i altres figurinistes. A més, va ser una sorpresa. No mʼho podia creure. Perquè no treballo per tenir premis; no els espero mai, però quan arriben, és fantàstic.
Fins ara, és lʼúnica dona tècnica que ha rebut aquest guardó.
Sí, per això nʼestic tan orgullosa. Crec que, dʼalguna manera, he obert una porta a altres dones tècniques, com ara muntadores, directores de càmera, etc. Això és el que més valoro del premi: el que pot significar per a altres dones. Perquè nosaltres, al cinema, treballem tan bé com els homes; tenim tant talent com ells. Però sempre hem estat menys reconegudes. Encara que, personalment, no he patit mai pel fet de ser dona, sé de directores i productores que sí que pateixen: guanyen menys que els homes i tenen menys possibilitats de dirigir una pel·lícula. No se les prenen tan seriosament. És una lluita contínua que hem de fer.
Retrocedim als seus inicis. Va començar la seva carrera a la casa de vestuari Bermans & Nathans, col·laboradora de la productora de cinema de terror Hammer Films, reconeguda per títols com ara Dràcula, príncep de les tenebres, La mòmia i Frankenstein. Què recorda dʼaquella experiència?
Vaig començar la carrera molt jove. Als setze anys, vaig guanyar una beca per estudiar Belles Arts a Manchester. Però un parell dʼanys més tard, em vaig avorrir i meʼn vaig anar a Londres amb el meu dossier de presentació sota el braç. Va ser llavors quan vaig trobar feina a Bermans. Vaig començar com a ajudant de Cynthia Tingey, la dissenyadora estable de Bermans i creadora del vestuari de les estrelles de cinema. Després, ella es va casar amb un multimilionari i va començar a treballar menys: viatjava més amb el seu marit i em passava feines que no li venia tant de gust fer. Així vaig començar a treballar en diverses pel·lícules per a Hammer Films, fent roba per a les protagonistes. Vaig treballar en el vestuari de The shadow of the cat i dʼEl terror dels Tongs, entre dʼaltres. També vaig fer vestits per a Margaret Rutherford, una actriu britànica molt famosa que va fer diverses comèdies angleses.
Treballar a Bermans va ser lʼeducació més meravellosa que es pugui tenir. Perquè, a part de dissenyar i treballar amb Cynthia Tingey, que era molt bona figurinista, també vaig ajudar el gran dissenyador Cecil Beaton —que estava preparant el vestuari de My Fair Lady al Covent Garden. Els quatre anys que vaig estar a Bermans en vaig aprendre molt. I després em van oferir fer la sèrie de televisió Richard the Lionheart. Van ser uns anys molt interessants. És una llàstima que aquest tipus dʼaprenentatge ja no existeixi.
I el 1966, amb només vint-i-dos anys, debuta com a dissenyadora de vestuari a la pel·lícula Judith, vestint Sofia Loren. Lʼactriu italiana encapçala la llista de grans intèrprets amb qui ha treballat: Elizabeth Taylor, Audrey Hepburn, Sean Connery, Marlon Brando o Ava Gardner han lluït els seus dissenys. Qui li va causar més impacte?
Crec que el que em va sorprendre més va ser Marlon Brando; perquè era una estrella tan gran... però en conèixer-lo era tan normal, humil, adorable i generós, que em va deixar colpida. Recordo la seva primera prova de vestuari (el vestit també estava fet per Bermans). Li vaig posar el vestit amb agulles. Ell ni tan sols es va voler mirar al mirall, només em va preguntar si mʼagradava a mi. Li vaig contestar que sí i llavors va dir: «Doncs a mi mʼencantarà». Em va impressionar moltíssim que fos tan poc vanitós. A més, rèiem molt. Recordo que em deia que tenia molts problemes per recordar els diàlegs i mʼexplicava que els havia de llegir en un teleapuntador, escriure-seʼls a la mà i fins i tot al front de lʼactriu amb qui actuava.
Va coincidir amb Marlon Brando en la pel·lícula Superman (1978), de Richard Donner. De fet, vostè és la creadora del mític vestit de Superman que tots tenim gravat a la memòria. Com va ser lʼexperiència?
El vestit de Superman ja estava creat per al còmic i no el podia canviar. Estava prohibit. El que vaig intentar va ser fer un vestit, en la mesura que pogués, al màxim dʼatractiu per a lʼactor i al màxim de correcte per als fans de Superman. Jo no nʼera especialment una gran fan; però sí que havia de reproduir un vestit que no semblés ridícul, sinó que resultés completament creïble i masculí, no com el dʼun ballarí de ballet. Així doncs, vaig procurar que no es veiessin les costures, o almenys que sʼapreciessin al mínim. Per això, vam utilitzar veta adherent, que era un invent molt nou en aquella època; igual que lʼeslastà (de fet, vam utilitzar un dels primers elastans del mercat). Va ser una època molt innovadora i molt interessant. Teníem lʼemoció de fer coses que ens semblava que eren molt noves. Ara tot això és molt fàcil, però en la nostra època, que era predigital, tot va ser molt nou.
Què va suposar per a la seva carrera el seu treball a Superman?
Per mi era una pel·lícula més. Ara és quan sʼha convertit en un mite, en una pel·lícula clàssica; però aleshores no tenia ni idea que passaria això.
Fa més de cinc dècades que es dedica al cinema i ha treballat amb grans directors. Des de François Truffaut a Fahrenheit 451 fins a Els tres mosqueters, de Richard Lester, i la seva seqüela, passant per Nicolau i Alexandra, de Franklin J. Schaffner, que li va valer lʼOscar. Sense oblidar Gonzalo Suárez i Vicente Aranda, entre molts altres. De quin treball se sent més orgullosa de tots els que ha fet?
Crec que, pel que fa a vestuari, el millor que he fet són Los fantasmas de Goya (2006), perquè el resultat em sembla molt realista. També és bastant recent. Sempre penso que la feina es millora amb els anys: sents més tranquil·litat perquè tens més control sobre el que fas que quan ets molt jove. He patit molt treballant de jove a causa de la inseguretat. Encara en tinc, però és diferent. Ara mʼorganitzo dʼuna altra manera, i gaudeixo més. Especialment en aquesta pel·lícula. Va ser un plaer treballar amb Milos Forman, perquè és un gran director. Aquest ha estat probablement el treball del qual em sento més orgullosa. Perquè moltes vegades veig pel·lícules que he fet quaranta anys enrere i em semblen molt passades de moda, com ara Nicolau i Alexandra (1971). És que no mʼagrada: no mʼagrada el vestuari, no mʼagraden els decorats…
Però precisament va guanyar lʼOscar per aquesta pel·lícula…
Ja ho sé, però no és el meu millor treball ni de bon tros.
I com és el procés de creació? On busca la inspiració?
Normalment sempre és el mateix: mʼenvien un guió per veure si mʼinteressa o no, el llegeixo diverses vegades, em reuneixo amb el director per parlar de lʼanàlisi dels personatges i busco documentació de diverses maneres. Si és una pel·lícula dʼèpoca, busco la inspiració en museus; també tinc molts llibres dʼart a casa, de totes les èpoques. Visito molt, per exemple, el Museu del Prado o el Museu del Vestit, acompanyada dʼun petit quadern on anoto detalls de coses que em semblen interessants, especials, no gaire vistes en vestits dʼèpoca. Sempre busco alguna cosa nova, una mica diferent, si és possible. En canvi, vestir gent actual em sembla molt més difícil, i gaudeixo menys. I és que, contràriament al que molta gent pensa, és molt més fàcil fer una pel·lícula dʼèpoca que una dʼactual.
Què prepara actualment?
He col·laborat en dos curts per ajudar directors joves. També tinc un altre parell de projectes possibles per a lʼany que ve, per bé que encara no tenen llum verda, i lʼoportunitat de fer una obra de teatre petita, però interessant, off Broadway. A més, lʼany passat vaig treballar en un musical teatral molt ambiciós titulat El último jinete, que es va estrenar a Madrid, i ara hi ha la possibilitat de portar-lo a Londres. Tinc setanta-tres anys, però vull mantenir-me activa mentre pugui.
En la seva professió, ha arribat a dalt de tot. Quin consell donaria a les noves generacions?
Tenir molt entusiasme i ganes de treballar. No et donen res si no tʼho treballes. Cal treballar intensament i acceptar els reptes, encara que siguin difícils, perquè no sʼaprèn agafant sempre el camí fàcil. I també cal saber mirar, utilitzar els ulls. Anar a veure molt cinema, veure museus, exposicions: qualsevol cosa visual et serveix, et pot inspirar. Cal saber mirar i després utilitzar el que veus.