Josep Cuní presenta un llibre que aborda la complexitat de les relacions culturals entre Catalunya i Espanya
El dilluns 16 de juny, a les 12.30 h, es presentarà el llibre De Cataluña y España. Relaciones culturales y literarias (1868-1960) (Publicacions i Edicions de la UB), dʼAdolfo Sotelo, catedràtic d'Història de la Literatura Espanyola i degà de la Facultat de Filologia de la UB. L'acte tindrà lloc al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla de Catalunya, 10) i el conduirà el periodista Josep Cuní.
L'obra recopila els assajos i les recerques que l'autor ha dut a terme sobre aquest tema des de 1997. Sotelo trenca una llança en favor dʼun diàleg cultural que, amb complexitats i desacords, es va produir al llarg de cent anys, i advoca per una pluralitat massa sovint menystinguda.
El dilluns 16 de juny, a les 12.30 h, es presentarà el llibre De Cataluña y España. Relaciones culturales y literarias (1868-1960) (Publicacions i Edicions de la UB), dʼAdolfo Sotelo, catedràtic d'Història de la Literatura Espanyola i degà de la Facultat de Filologia de la UB. L'acte tindrà lloc al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla de Catalunya, 10) i el conduirà el periodista Josep Cuní.
L'obra recopila els assajos i les recerques que l'autor ha dut a terme sobre aquest tema des de 1997. Sotelo trenca una llança en favor dʼun diàleg cultural que, amb complexitats i desacords, es va produir al llarg de cent anys, i advoca per una pluralitat massa sovint menystinguda.
En aquest llibre, lʼautor explora noves vies de coneixement per a la literatura comparada de les dues cultures, i alhora dibuixa les convergències i les divergències entre el pensament català i lʼespanyol des de la revolució coneguda com a la Gloriosa, de 1868, fins ben entrat el franquisme, als anys seixanta. Sense pretendre ser un estudi detallat de tots els moments de concòrdia i discòrdia, el llibre recull una suma dʼesdeveniments embastats cronològicament des de la voluntat de comprendre els senyals dʼidentitat dʼunes realitats històriques, polítiques, culturals i socials. Malgrat aquesta naturalesa fragmentària, hi ha un fil conductor que uneix tots els capítols, així com els protagonistes que, una vegada i una altra, van sortint, a manera de baules, al llarg de les més de 600 pàgines de lʼobra: Giner de los Ríos, Galdós, Oller, Yxart, Clarín, Pardo Bazán, Menéndez Pelayo, Soler i Miquel, Maragall, Unamuno, Valentí Camp, Pijoan, Sants Oliver, Azorín, Ortega, Ors, Plana, Miró, Juan Ramón Jiménez, Jarnés, Pla, Sagarra, Gaziel, etc.
Sotelo advoca per una història de la literatura espanyola que vagi més enllà dels cercles de la capital de lʼEstat i de la llengua castellana. Per ell, Espanya pren sentit i dimensió europea des de la polifonia, des de la diferència i lʼalteritat. És per això que no es pot comprendre —diu— el positivisme crític de Marcelino Menéndez Pelayo sense entendre els seus anys a Barcelona i les seves relacions amb Manuel Milà i Fontanals; tampoc no es pot valorar justament lʼimpacte de la inflexió filosòfica de Clarín sense conèixer el seu contemporani Soler i Miquel; o el diàleg dʼUnamuno amb els modernistes, que va passar absolutament desapercebut a Madrid, llevat de la Institución Libre de Enseñanza; o la força motriu i inspiradora del setmanari La Cataluña (1907-1912), que va influir en revistes com ara Faro (1908-1909), Europa (1910) o España (1915).
Un altre aspecte tractat al llibre és la història de la crítica literària, entesa com la recepció del fet cultural. Lʼautor considera que la crítica literària barcelonina ocupa un lloc de privilegi en les lletres espanyoles, i posa com a exemples capdavanters Yxart pel que fa al teatre de finals del XIX, Ramon D. Perés en el tombant de segle, Joan Maragall i Alexandre Plana fins a la Primera Guerra Mundial, i lʼaragonès Benjamín Jarnés durant la Segona República.
Finalment, De Cataluña y España fa una clara aposta en favor de la personalitat de les dues cultures en qüestió. Sotelo, lligant la interpretació i lʼestudi dels autors vinculats a lʼuna i lʼaltra —de Bartrina a Sagarra, de Galdós a Pla—, infereix que totes dues són entitats culturals definides i diferents, però que tenen una imatge comuna, participativa i integradora. Per això, afirma que Catalunya és una realitat «necessària, forçosament necessària, per a la comprensió dʼEspanya, la seva cultura, la seva tradició i el seu futur».