La realitat virtual ajuda les persones a sentir-se millor amb elles mateixes i a acceptar-se

  A. Entorn real des d’on la participant fa l’experiment. B. La nena virtual plora asseguda en una cadira virtual col·locada en la mateixa posició que la cadira que hi ha a l’habitació real. La participant pot veure la seva representació corporal al mirall de l’esquerra i el seu propi cos virtual; en aquesta imatge es veu les mans. C. La participant observa la compassió des de la perspectiva del cos infantil. És interessant fixar-se en el mirall de la dreta. D. Vista que una tercera persona té de l’escenari. Foto: Aitor Rovira (University College de Londres)
A. Entorn real des d’on la participant fa l’experiment. B. La nena virtual plora asseguda en una cadira virtual col·locada en la mateixa posició que la cadira que hi ha a l’habitació real. La participant pot veure la seva representació corporal al mirall de l’esquerra i el seu propi cos virtual; en aquesta imatge es veu les mans. C. La participant observa la compassió des de la perspectiva del cos infantil. És interessant fixar-se en el mirall de la dreta. D. Vista que una tercera persona té de l’escenari. Foto: Aitor Rovira (University College de Londres)
Recerca
(13/11/2014)
Una recerca desenvolupada per un grup de psicòlegs i informàtics de la Universitat de Barcelona, lʼUniversity College de Londres, i la Universitat de Derby ha demostrat que lʼautocompassió es pot aprendre utilitzant avatars en un context de realitat virtual immersiva. Aquest procediment innovador redueix lʼautocrítica i augmenta lʼautocompassió i els sentiments de complaença en individus que són molt crítics amb si mateixos. Els autors de la recerca, els resultats de la qual sʼhan publicat a la revista PLOS ONE, afirmen que aquesta tècnica es podria fer servir per tractar un gran nombre de trastorns clínics, incloent-hi la depressió.
  A. Entorn real des d’on la participant fa l’experiment. B. La nena virtual plora asseguda en una cadira virtual col·locada en la mateixa posició que la cadira que hi ha a l’habitació real. La participant pot veure la seva representació corporal al mirall de l’esquerra i el seu propi cos virtual; en aquesta imatge es veu les mans. C. La participant observa la compassió des de la perspectiva del cos infantil. És interessant fixar-se en el mirall de la dreta. D. Vista que una tercera persona té de l’escenari. Foto: Aitor Rovira (University College de Londres)
A. Entorn real des d’on la participant fa l’experiment. B. La nena virtual plora asseguda en una cadira virtual col·locada en la mateixa posició que la cadira que hi ha a l’habitació real. La participant pot veure la seva representació corporal al mirall de l’esquerra i el seu propi cos virtual; en aquesta imatge es veu les mans. C. La participant observa la compassió des de la perspectiva del cos infantil. És interessant fixar-se en el mirall de la dreta. D. Vista que una tercera persona té de l’escenari. Foto: Aitor Rovira (University College de Londres)
Recerca
13/11/2014
Una recerca desenvolupada per un grup de psicòlegs i informàtics de la Universitat de Barcelona, lʼUniversity College de Londres, i la Universitat de Derby ha demostrat que lʼautocompassió es pot aprendre utilitzant avatars en un context de realitat virtual immersiva. Aquest procediment innovador redueix lʼautocrítica i augmenta lʼautocompassió i els sentiments de complaença en individus que són molt crítics amb si mateixos. Els autors de la recerca, els resultats de la qual sʼhan publicat a la revista PLOS ONE, afirmen que aquesta tècnica es podria fer servir per tractar un gran nombre de trastorns clínics, incloent-hi la depressió.
 
Els investigadors han dissenyat un mètode per millorar lʼautocompassió que consisteix a crear una situació en la qual el subjecte sʼenfronta a si mateix mitjançant avatars i tecnologies relacionades amb els videojocs. La realitat virtual ja sʼha utilitzat en altres casos per tractar trastorns psicològics com ara fòbies i estrès posttraumàtic; no obstant això, aquest estudi se centra en lʼús dʼaquests recursos com a mitjà per promoure el benestar emocional.
 

Compassió des dʼuna perspectiva virtual infantil

En lʼestudi hi van participar 43 dones amb tendència a lʼautocrítica. Per això, van adoptar un cos virtual de grandària real que substituïa el propi i els permetia tenir una perspectiva en primera persona a través dels ulls de lʼavatar.
 
Una vegada adoptat el cos virtual, es va demanar a les participants que mostressin la seva compassió cap a un nen virtual. Mentre parlaven, el nen semblava escoltar-les i respondre positivament al que li deien. Després dʼuns minuts, vint-i-dues de les participants van adoptar el cos infantil i, des dʼaquesta perspectiva, van observar com el seu cos adult virtual original expressava les paraules de compassió que elles mateixes havien pronunciat abans. Les altres vint-i-una participants van observar com el seu cos adult virtual expressava compassió cap al nen des de la perspectiva dʼuna tercera persona. Una sèrie de proves verificades van permetre registrar dades relacionades amb lʼestat dʼànim, la situació emocional i els trets de personalitat abans i després de lʼexperiment.
 
El professor Mel Slater, codirector de lʼestudi i director del Grup de Recerca dʼEntorns Virtuals en Neurociències i Tecnologia Experimental (Event Lab), de la Facultat de Psicologia de la UB, explica que, «quan et col·loques lʼaparell de realitat virtual al cap i mires cap avall, veus un cos virtual que reemplaça el teu, que es mou com si fos el teu i que, a més, es reflecteix al mirall». «El teu cervell, doncs, interpreta que aquest cos és el propi», afegeix Slater, que també és investigador de la Institució Catalana dʼInvestigació i Estudis Avançats (ICREA). «En estudis previs —remarca—, vam comprovar que quan un adult adopta el cos dʼun nen, les seves percepcions del món i de si mateix sʼassemblen a  les dʼun nen. En aquest nou estudi, les participants reben la compassió que elles mateixes han expressat com a adultes».
 
Segons lʼinvestigador, «el principal avantatge dʼaquest procediment enfront dʼaltres mètodes és que sʼaconsegueix sentir autocompassió de manera indirecta», per la qual cosa «aquesta tècnica pot ajudar a vèncer la resistència observada en individus que senten que no mereixen compassió».
 
La doctora Caroline Falconer, primera autora de lʼarticle i professora del Departament de Psicologia Clínica, Educativa i de la Salut de lʼUniversity College de Londres, afirma: «Les dones que van tenir lʼexperiència en primera persona a través dels ulls de lʼavatar infantil es van sentir millor, més segures i satisfetes; els seus sentiments dʼautocompassió van augmentar i la tendència a lʼautocrítica va disminuir». Aquestes participants van experimentar una sensació única en la qual es van dedicar paraules amables i autoafirmadores a si mateixes. Per contra, les que van tenir lʼexperiència en tercera persona només van mostrar un descens de lʼautocrítica. Tal com assenyala la doctora Falconer, «aquests resultats subratllen els beneficis que té lʼexperimentació en primera persona mitjançant la immersió en realitat virtual per conrear lʼautocompassió».
 
Lʼautocrítica excessiva és un dels factors més destacats que intervenen en el desenvolupament i la persistència dʼun gran nombre de malalties mentals, incloent-hi la depressió. Els científics afirmen que les persones que són autocompassives tendeixen a mostrar uns nivells més baixos dʼautocrítica i són capaces dʼafrontar millor les experiències negatives i els problemes; perquè lʼautocompassió actua com a amortidor, els ajuda a estar de més bon humor i els proporciona més sensació de benestar.
 
El professor Chris Brewin, coordinador de lʼestudi i membre del Departament de Psicologia Clínica, Educativa i de la Salut de lʼUniversity College de Londres, es mostra satisfet davant els beneficis immediats observats en les dones que van participar en lʼestudi: «Ara, continuarem treballant per desenvolupar amb detall un estudi clínic que ens permeti mesurar els efectes positius que té aquest mètode en la salut de les persones amb depressió», afirma. «Volem esbrinar —destaca lʼinvestigador— si els beneficis observats en les dones també es produeixen en el cas dels homes diagnosticats amb depressió. Si els resultats ho corroboren, esperem que les teràpies basades en la realitat virtual es converteixin en un tractament viable i de baix cost que les persones puguin utilitzar fins i tot a casa seva a través de les tecnologies relacionades amb els videojocs».
 
Per la seva banda, el professor Paul Gilbert, coautor de lʼestudi i expert en teràpia focalitzada en la compassió de la Universitat de Derby, explica que «la recerca internacional està demostrant que la compassió pot exercir un paper molt important en un gran nombre de processos psicològics i neurofisiològics». «El repte actual —continua— consisteix a ajudar les persones a despertar, generar i sentir compassió amb beneficis terapèutics».
 
Finançat pel Consell Britànic dʼInvestigacions Mèdiques, aquest estudi lʼhan dut a terme, a lʼUniversity College de Londres, un grup dʼinvestigadors dirigits pels professors Mel Slater i Chris Brewin. Formaven part de lʼequip Caroline Falconer, Aitor Rovira, John King, Angus Antley i Paul Gilbert.
 

Les implicacions dʼadoptar un cos virtual

Aquest estudi és una de les primeres proves que demostren que la tècnica dʼadoptar un cos virtual es pot usar en salut mental per inculcar emocions positives i reduir les negatives.
 
Estudis previs fets a lʼEvent Lab havien demostrat les conseqüències fisiològiques i psicològiques dʼaquest tipus dʼil·lusions corporals. Així, sʼha constatat, per exemple, que un braç virtual fins a tres vegades més llarg del normal es pot sentir com a propi, que les actituds xenòfobes en persones de raça blanca disminueixen en adoptar cossos virtuals de persones de raça negra, i que els adults que adopten avatars infantils experimenten canvis en la percepció de la grandària.
 
Vídeo:
 

El vídeo il·lustra lʼexperiment. Primer, la participant consola la nena virtual que plora. Obtenim una vista estèreo del que veu la participant a través de lʼaparell que porta al cap. Després dʼintentar consolar la nena, la participant adopta el cos de lʼavatar infantil i des dʼaquest cos es veu a si mateixa transmetent compassió. A més, es pot observar com la participant es mira de tant en tant en un mirall virtual i veu el seu reflex.

 

Referència de lʼarticle:

C. Falconer, M. Slater, A. Rovira, J. King, P. Gilbert, A. Antley i C. Brewin. «Embodying compassion: a virtual reality paradigm for overcoming excessive self-criticism». PLOS ONE, 12 de novembre de 2014.