Mor lʼantic rector de la UB Antoni M. Badia i Margarit

Nascut el 1920, Badia i Margarit va estudiar a la UB, on es va llicenciar en Filologia Romànica lʼany 1943, i als Estudis Universitaris Catalans. Dámaso Alonso li va dirigir la tesi doctoral sobre morfologia històrica el 1947, i lʼany següent, el 1948, ja era catedràtic de Gramàtica Històrica de la Llengua Espanyola a la UB. Posteriorment, el 1977, ho va ser de Gramàtica Històrica Catalana. Badia i Margarit sʼha dedicat a la recerca en el camp de la lingüística històrica, sobretot catalana, dins de la gran tradició de Ramón Menéndez Pidal: qüestions de morfologia, fonètica, semàntica i generals ( Estudios de fonética y fonología catalanas, 1948). Es va interessar també per la dialectologia, la geografia lingüística ( Atlas lingüístic del domini català ), lʼonomàstica, la comparatística, la història de la lingüística i la sociologia lingüística (Llengua i cultura als Països Catalans, 1964, i La llengua dels barcelonins, 1969).

Va participar en congressos i estades a lʼestranger: Alemanya (Heidelberg) i Estats Units (Georgetown, Washington, Madison). Tant la seva tasca docent com la recerca van anar acompanyades de publicacions, entre les quals cal destacar: Gramática histórica catalana (1951, traduïda al català el 1981), Gramática catalana (1962), La llengua catalana ahir i avui (1973), Vint-i-cinc anys dʼestudis sobre la llengua i la literatura catalanes. La llengua (1976), Ciència i passió dins la cultura catalana (1977), Formulari administratiu, aplicat especialment a la Universitat (1979), La formació de la llengua catalana. Assaig dʼinterpretació històrica (1981) i Llengua i poder (1986), en col·laboració amb Carles Duarte. També és autor de Gramàtica catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica (1995) i Les Regles de esquivar vocables i la 'qüestió de la llengua' (1999).

Va ser responsable de lʼequip català del projecte Patronymica Romanica (PatRom), un diccionari dels llinatges romànics, i va dirigir la revista Estudis Romànics. Va ser president de lʼAssociació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973-1976) i del Grup Català de Sociolingüística des del 1974, i també rector de la UB (1978-1986). Va ser doctor honoris causa de les universitats de Salzburg (1972), Tolosa de Llenguadoc (1980), la Sorbona (1986), Perpinyà (1989), el Knox College de Galesburg (Illinois, 1990), Alacant (2002), València (2005), la UIB (2007) i la UNED (2010). Era membre de lʼAcadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1955) i de lʼInstitut dʼEstudis Catalans (1968). El 1995 va ser premiat per la Fundació Jaume I, i el 1996 per la Fundació Catalana per a la Recerca. La Generalitat li va concedir l'any 2011 la Medalla d'Or, el 1999 va rebre la Medalla dʼOr de la Ciutat de Barcelona al mèrit científic, i el 2003, el Premi dʼHonor de les Lletres Catalanes.