Anton M. Espadaler tradueix per primer cop al català ʻFlamencaʼ, una joia de la literatura medieval occitana
Aquest dimecres, 25 de març, es fa la presentació de la novel·la Flamenca (Publicacions i Edicions UB, 2015), en edició a cura del professor de Literatura Medieval de la UB Anton M. Espadaler. L'acte, que tindrà lloc a les 19.30 hores a la llibreria La Central (c. Mallorca, 237), el conduirà el poeta i traductor Francesc Parcerisas.
Espadaler ha traduït, prologat i anotat, per primer cop en català, aquesta gran novel·la occitana —anònima— sobre els plaers de lʼamor i la joia de viure. Escrita al segle XIII, és una obra dʼuna qualitat literària comparable a la de les principals obres de tots els temps, i ha exercit una llarga influència, des de Bocaccio fins Bernat Metge o Jaume Roig.
Aquest dimecres, 25 de març, es fa la presentació de la novel·la Flamenca (Publicacions i Edicions UB, 2015), en edició a cura del professor de Literatura Medieval de la UB Anton M. Espadaler. L'acte, que tindrà lloc a les 19.30 hores a la llibreria La Central (c. Mallorca, 237), el conduirà el poeta i traductor Francesc Parcerisas.
Espadaler ha traduït, prologat i anotat, per primer cop en català, aquesta gran novel·la occitana —anònima— sobre els plaers de lʼamor i la joia de viure. Escrita al segle XIII, és una obra dʼuna qualitat literària comparable a la de les principals obres de tots els temps, i ha exercit una llarga influència, des de Bocaccio fins Bernat Metge o Jaume Roig.
De Flamenca, escrita suposadament entre el 1240 i el 1270 a la Roergue, comtat occità al nord d'Albi, només se'n conserva un fragment de 8.095 versos. L'autor devia ser un clergue, potser relacionat amb la família de Ròcafuèlh i l'abadia de Nant. L'acció transcorre entre el 1223 i els 1227 amb personatges veladament reals. Flamenca, filla del comte Guiu de Nemours, es casa amb Archambault de Borbó, que la tanca en una torre per gelosia. El bell Guillem de Nevers planeja alliberar-la, així que es tonsura per poder-la veure. Ho aconsegueix i durant un temps mantenen amors clandestins. Després Guillem se'n va a Flandes per adquirir glòria de cavaller, i torna a Borbó en un torneig per Pasqua el 1227. El final de la novel·la s'ha perdut.
El text és d'una mundanitat sorprenent per a l'època. Hi apareixen amors a missa sota disfressa de clergue, cosa mai vista en literatura aleshores, i s'hi mostra l'adulteri com a càstig per la gelosia. Per això, Flamenca és, sobretot, un cant a lʼalegria de viure sense entrebancs i una reivindicació de la civilització que la va fer possible. Defensa una concepció de la vida en què el plaer ocupa una posició central, perquè constitueix una aspiració elevada, pròpia de gent intel·ligent i culta, que els fa menysprear les prohibicions. Lʼautor proposa una ètica, i fins i tot una teologia de lʼhedonisme, que de ben segur deuria provocar alguna prevenció en forma de censura. Protagonitzada per éssers lliures, com Flamenca —una jove resplendent de la regió que li dóna nom, i una de les grans creacions de la literatura universal— i Guillem de Nevers —un cavaller que es disfressa de clergue per poder seduir i alliberar la dama reclosa per la gelosia extravagant del seu marit—, aquesta novel·la reuneix tot el saber eròtic forjat per la tradició trobadoresca.
La lírica trobadoresca de Marcabrú, Bernat de Ventadorn, Arnaut de Maruelh, Peire Cardenal i altres autors, proporciona el canemàs inicial amb què lʼautor va bastir els discursos amorosos dels protagonistes i va edificar algunes escenes, però també sʼhi detecta la influència de la narrativa en llengua francesa, sobretot de Chrétien de Troyes, així com la clàssica dʼOvidi i el seu Ars amandi.
Flamenca és una obra que arreu fa sentir la joia de viure i defensa els valors de la joventut, i sosté que lʼobtenció del plaer és un principi vital i intel·lectual davant del qual hom no hauria de trobar impediments. Segons Espadaler, aquestes idees es vinculen a certs ambients universitaris parisencs del segle XIII, i remeten als partidaris del Lliure Esperit, un corrent panteista caracteritzat com a cristianisme hedonista. Això fa pensar que lʼautor —la identitat del qual segueix sent un misteri— no podia ser un simple joglar, sinó algú amb formació específica —ben segur un clergue— com el mateix protagonista.
La novel·la no es limita a plasmar de manera brillant festes, banquets o tornejos, i a posar en moviment un repertori de bones maneres, sinó que també recull una sensibilitat que, tot i ser encarnada per personatges francesos, pertany inconfusiblement a la mentalitat que caracteritzava la cultura occitana abans de ser abocada a la crisi dʼenormes proporcions que va representar la derrota de Muret (1213), i la croada subsegüent contra els albigesos, predicada per Roma i executada per Simó de Montfort i la monarquia francesa. Lʼautor anònim sʼhi refereix en alguns passatges amb simpatia, però també amb el distanciament que atorga la ironia. En aquest aspecte, hi ha estudiosos que nʼhan fet una lectura de caràcter al·legòric, en què Flamenca representaria lʼOccitània oprimida, i Guillem —mirall del rei Jaume I—, lʼalliberador que ensenya que amb enginy es pot derrotar algú més poderós, cosa que demostra una clara consciència comuna catalanooccitana. En aquest sentit, lʼobra traduiria lʼestat dʼànim abatut de la societat occitana després de la rebel·lió de 1242, sufocada per les tropes franceses.
Anton M. Espadaler (Barcelona, 1952) és llicenciat en Dret i doctor en Filologia Romànica. Autor dʼUna reina per a Curial (Quaderns Crema,1984), Història de la literatura catalana (Barcanova, 1995) i curador del volum De Amore (Barcanova, 1991). Ha publicat diversos articles sobre Ausiàs March, el Tirant lo Blanc, Ramon Muntaner, Anselm Turmeda, el comtat dʼUrgell i els almogàvers, i sobre les novel·les en llengua occitana de temàtica artúrica Jaufré, La faula i Blandín de Cornualha. Ha col·laborat a Lo spazio letterario del medioevo, amb lʼestudi La Catalogna dei re (Salermo, 2001). També ha escrit sobre J. V. Foix i Josep Carner, i ha exercit la crítica literària sobre textos moderns i contemporanis en diferents mitjans dʼinformació, textos que va recollir al llibre Estiu tot lʼany (Quaderns Crema, 1996). Ha col·laborat als diaris Avui, El Periódico de Catalunya, El País i La Vanguardia. Ha intervingut en els programes Bon dia, Catalunya de TV3, Cafè Baviera de RAC1, El matí de Catalunya Ràdio, El món a RAC1 i Tu diràs, també a RAC1. És membre de diverses associacions de literatura medieval i dels jurats dels premis Crexells, Octubre, Ciutat de Barcelona i Manuel Vázquez Montalbán, aquest dedicat al periodisme esportiu. Reconegut barcelonista, és autor de Joan Laporta. Passió absoluta (DAU, 2009).