Un programa afavoreix que minories en risc dʼexclusió accedeixin a la universitat
Fa cinc anys que la Universitat de Barcelona va posar en marxa el programa Política Social i Accés a la Universitat (PSAU) amb un objectiu clar: portar alumnes de cultures minoritàries i en risc dʼexclusió social a la llavors Facultat de Formació del Professorat —actualment Facultat dʼEducació— per enriquir la diversitat de lʼalumnat del centre, i perquè arribessin a ser mestres i a incidir, així, en els seus col·lectius dʼorigen. Tot va començar per un encàrrec que lʼaleshores rector Joan Tugores va fer al professor de la Facultat Ignasi Puigdellívol. En aquell moment, el projecte va quedar aparcat, però es va recuperar lʼoctubre del 2009, amb lʼequip deganal dʼAlbert Batalla. Es va formar una comissió que el va tirar endavant, es va aprovar a la Junta de Facultat el 2010, i lʼany 2011 ja es van fer accions concretes als instituts en el marc del PSAU.
Fa cinc anys que la Universitat de Barcelona va posar en marxa el programa Política Social i Accés a la Universitat (PSAU) amb un objectiu clar: portar alumnes de cultures minoritàries i en risc dʼexclusió social a la llavors Facultat de Formació del Professorat —actualment Facultat dʼEducació— per enriquir la diversitat de lʼalumnat del centre, i perquè arribessin a ser mestres i a incidir, així, en els seus col·lectius dʼorigen. Tot va començar per un encàrrec que lʼaleshores rector Joan Tugores va fer al professor de la Facultat Ignasi Puigdellívol. En aquell moment, el projecte va quedar aparcat, però es va recuperar lʼoctubre del 2009, amb lʼequip deganal dʼAlbert Batalla. Es va formar una comissió que el va tirar endavant, es va aprovar a la Junta de Facultat el 2010, i lʼany 2011 ja es van fer accions concretes als instituts en el marc del PSAU.
El PSAU treballa perquè la composició de les aules universitàries sigui més ajustada a la realitat del carrer i la societat. Tal com fa notar Pep Alsina, responsable del programa i vicedegà de la Facultat dʼEducació, «si ens aturem un moment a visualitzar les cultures i condicions de les persones que configuren els mons professionals de la nostra societat, ens adonarem, amb relativa facilitat, que no es corresponen amb les cultures i condicions que conformen completament aquesta societat nostra: nouvinguts, grups minoritaris, minories ètniques, discapacitats...». Per això, continua «aquest programa vol eixamplar el ventall de perfils, condicions i cultures dels estudiants universitaris».
La Facultat dʼEducació disposa dʼun equip de professors que, juntament amb el coordinador del programa, treballen per posar en contacte els estudiants de la UB que sʼofereixen a fer de mentors dʼuna sèrie dʼalumnes de secundària proposats des dels mateixos instituts. La participació desinteressada de totes aquestes persones fa possible que el programa es dugui a terme amb èxit. En els anys que fa que funciona, sʼha treballat conjuntament amb tres instituts diferents i gairebé una trentena de mentors han participat en el projecte, la qual cosa ha permès, en molt casos, que els estudiants de secundària que tutoritzaven arribessin a cursar estudis superiors.
Un exemple dʼèxit és el de Maria Gegova, exalumna de lʼInstitut Miquel Tarradell. Dʼorigen búlgar, va participar en el programa durant el curs 2011-2012. «Em vaig assabentar de lʼexistència del programa per lʼinstitut; ells van escollir un grup dʼestudiants i ens van reunir a tots per presentar-nos els que serien els nostres mentors. Jo em vaig quedar amb la Tània, tot i que, si no recordo malament, ella estudiava Educació Social i jo feia el batxillerat científic. Em va semblar simpàtica i realment em va caure molt bé, sabia que nʼaprendria moltes coses. El meu objectiu no era que mʼajudés amb les assignatures del batxillerat, sinó que mʼinformés sobre com anaven les coses a la universitat». La Tània, això no obstant, va fer molt més. «Per mi va suposar, en certa manera, un canvi radical. Ella em va despertar la meva part més humanitària. Recordo que una vegada em va preguntar si mʼagradaria anar a lʼÍndia a conèixer la realitat del tercer món, i li vaig respondre que seria un dels últims llocs on viatjaria. En canvi, si em fes aquesta pregunta avui, respondria una cosa totalment diferent. Inconscientment, la seva manera de veure el món em va colpir i sempre li ho agrairé».
Una de les mentores que ha participat enguany en el programa és Marta Lupiáñez, que es va assabentar de lʼexistència del PSAU mitjançant el Campus Virtual de la UB. Va decidir apuntar-se al programa perquè, des de lʼexperiència com a monitora dʼesplai, sempre sʼha interessat pel treball amb joves, i va pensar que era una bona oportunitat. Segons explica, lʼexperiència «ha suposat, sobretot, un intercanvi cultural molt ric». «Reps una compensació molt valuosa en forma dʼagraïment o de felicitat quan veus els èxits que assoleixen els alumnes». En el seu cas, en el grup on feia de voluntària tenien quatre alumnes de segon de batxillerat. Van buscar informació de graus universitaris i notes de tall, van visitar dues facultats i van buscar quins cicles formatius de grau superior sʼoferien i on els podien cursar. Alguns dies feien reforç acadèmic per preparar els exàmens que tenien. «Crec que, essencialment, es tracta de fer que sʼadonin que, si tu has arribat a la universitat o a ampliar els estudis, qualsevol altre també ho pot fer», assegura Lupiáñez.
No en va, Alsina assegura que «el paper del mentor és cabdal: dóna suport acadèmic als alumnes; però, alhora, apareixen vincles dʼaltres tipus molt més potents que no pas els acadèmics». «Em refereixo, sobretot, a vincles emocionals —especifica—, i també a un augment de les expectatives; perquè els mentors els encoratgen: “La universitat no és tan lluny! Si jo he pogut, tu també podràs!”. El mentor —o més ben dit, la mentora, perquè quasi tot són noies— no és un germà, ni un pare, ni un professor, ni un col·lega: és una figura dʼadmiració, exemplar, a qui es pot explicar i preguntar coses que no preguntaries a la resta».