20-N: la Universitat, quaranta anys enrere

A diferència del que passa en lʼactualitat —en què més del 60 % de lʼalumnat són dones—, en aquell moment hi havia una majoria dʼestudiants del sexe masculí: el curs 1976-1977, per cada 100 dones estudiants hi havia 121 homes. Pel que fa al professorat, en dades del curs 1977-1978, a la Universitat de Barcelona hi havia 2.606 docents, dels quals 221 eren catedràtics. El col·lectiu majoritari era el dels professors ajudants, amb 908 persones, seguit pels encarregats de curs (795), els adjunts (524) i els agregats (145).

 

 

Quan va morir Franco, el rector de la Universitat de Barcelona era lʼeconomista Fabian Estapé, que estava en el seu segon mandat al capdavant de la institució. Estapé havia substituït Jorge Carreras Llansana, que només va estar un any i escaig en el càrrec i que havia estat designat, com aleshores succeïa amb tots els rectors, des del Govern a Madrid. La designació dʼEstapé com a rector va ser la primera que es feia amb un procés diferent: el Ministeri dʼEducació va tenir igualment lʼúltima paraula sobre qui ocupava el càrrec, però va escollir entre tres candidats proposats per la mateixa Universitat. En el seu llibre de memòries, De tots colors (Edicions 62), Estapé explica que va nomenar els següents vicerectors per tirar endavant el govern de la Universitat: Josep Maria Gil Vernet, Francesc Gomà, Gabriel Oliver, Manuel Puigcerver i Jaume Gallego.

Segons explica Carles Santacana, professor dʼHistòria Contemporània de la UB, a La Universitat de Barcelona. Libertas perfundet omnia luce. 1450 (Publicacions i Edicions de la UB), «Estapé volia aprofitar el marge que donaven els estatuts de la Universitat per començar a fer més participativa la gestió universitària, tot i les limitacions que imposava encara el règim franquista», de manera que va engegar mesures com ara instaurar una representació més àmplia a la Junta de Govern. «Aquestes mesures significaven un revulsiu molt important», afirma Santacana, i «molts dels catedràtics més veterans no veien amb bons ulls un procés dʼaquestes característiques, que els feia perdre bona part del poder que havien tingut».

 

 

En tot cas, la Universitat que existeix lʼany 1975 és un focus de protestes. També en les seves memòries, el rector Estapé explica que un dels detalls desagradables de la feina de rector era haver de trucar cada matí a primera hora al cap superior de policia per saber quants estudiants sʼhavien detingut la nit anterior. Segons el professor Santacana, «després de la Caputxinada, la vida universitària va fer un tomb definitiu. Els estudiants havien trencat definitivament i havien abatut les estructures oficials». La constant conflictivitat política de finals del règim franquista a la Universitat sʼunia amb les demandes dels professors no numeraris (PNN), que van protagonitzar importants aturades acadèmiques durant lʼany 1975. Santacana conclou que en aquest conflicte dels PNN «hi convergien els dos grans problemes que vivia la Universitat en aquell moment: el polític i el del creixement accelerat de la institució». Relacionat amb el problema del creixement, lʼany 1975 també hi va haver nombroses protestes contra les proves de selectivitat per als estudiants de COU, que es van denunciar com una manera de reduir el nombre dʼestudiants universitaris.

 

Lʼabril del 1975 es va celebrar a la Universitat de Barcelona la primera Junta de Govern amb la nova composició que havia impulsat el rector Estapé. La nova sensibilitat de la junta va suposar, entre altres qüestions, que es proposés com a doctor honoris causa el lingüista Francesc de Borja Moll, de significació catalanista, i que es creessin comissions per vincular la Universitat al naixent Congrés de Cultura Catalana. Això en una universitat en què un 33 % de lʼalumnat no escrivia el català, segons dades dʼuna enquesta del curs 1977-1978.