Martín Caparrós: «Que 800 i 900 milions de persones passin gana al món no és un error del sistema, sinó que és la manera com el sistema està organitzat»

Ha aconseguit els objectius que es plantejava quan va començar a escriure el llibre?
Seria vanitós pensar que es poden aconseguir els objectius en un llibre que tracta del problema més greu i vergonyós que té la humanitat en aquest moment: que centenars de milions de persones no mengin el que necessiten. El que he intentat és fer tot el possible perquè no mirem tant cap a una altra banda davant dʼaquest problema, que em sembla el més greu dels problemes a què ens enfrontem.

Com es va plantejar el repte dʼescriure aquest assaig?
Fa prop de trenta que faig periodisme sobre temes socials i polítics, i al llarg de la meva carrera mʼhe trobat amb aquesta mena de qüestions. Moltes vegades, he tractat temes que tenen a veure amb la fam i amb la desnutrició, però lateralment. En aquest cas, el problema era veure com ho podia fer per situar la fam al centre de la recerca. Finalment, lʼestructura que mʼha servit és explicar els diferents mecanismes que té la fam. Parlem de fam per referir-nos a una cosa que funciona de manera diferent en situacions diferents, en països diferents i en contextos diferents. Seʼm va acudir centrar el relat en vuit o deu països en cadascun dels quals hi ha un mecanisme diferent, i explicar com i per què es produeixen aquests mecanismes i què els passa a les persones afectades.

Sorprèn que entre aquests països apareguin els Estats Units…
Vaig anar als Estats Units perquè volia veure com funcionava la Borsa de Chicago, on es defineixen els preus mundials de la matèria primera alimentària. Em vaig trobar amb la sorpresa que, només a la ciutat de Chicago, hi ha 500.000 persones que viuen en el que allà en diuen inseguretat alimentària. És a dir, que no saben dʼon trauran els pròxims àpats. Llavors recorren a lʼassistència de lʼEstat o dʼassociacions privades que tenen menjadors o distribueixen aliments. Això va ser una sorpresa important. Que al país més ric del món hi hagi quaranta-cinc milions de persones que reben assistència alimentària és curiós i és una mostra més de la desigualtat extrema amb què sʼorganitzen les nostres societats.

Al final del llibre és crític amb lʼEspanya de lʼèpoca de bonança…
Vaig acabar dʼescriure el llibre a Barcelona i dʼalguna manera seʼm va fer necessari mirar al meu voltant i veure què estava passant amb la desnutrició al país on treballava. A Espanya la fam es considerava una cosa totalment estranya i el que es feia era ajudar els pobres africans, asiàtics o llatinoamericans que no tenen prou menjar. Amb la crisi, aquesta ajuda baixa al 60 o 70 %, perquè és el primer que es retalla quan ja no hi ha tants diners. A pràcticament ningú li importa que no es doni ajuda perquè no és un tema electoral ni que compliqui la subsistència de cap partit.

I a poc a poc vaig poder comprovar com cada vegada més espanyols van començar a adonar-se que no era només un problema dʼasiàtics i sud-americans, sinó que hi havia un nombre significatiu, però difícil de conèixer, de persones que no mengen el que necessiten al propi país. Una de les dades més curioses sobre això és que no nʼhi ha, de dades. Com que existia la idea que la desnutrició era una cosa que aquí no podia passar, lʼEstat no sʼencarrega de produir informació sobre aquesta qüestió, que és el primer que es necessita per poder abordar el problema. És curiós que si cerques per Internet les paraules Espanya i fam, et donen les opcions que hi ha a Espanya per donar diners a altres països, però no hi surt res de la canalla que ha dʼesmorzar i dinar a lʼescola perquè a casa no té res per menjar.

Tot aquest procés li ha servit per apuntar solucions?
Dir solucions és dir massa; mʼha servit per entendre el fenomen. No sóc jo qui pot proposar solucions, però sí que mʼha quedat clara una cosa que potser sigui descoratjadora: que 800 o 900 milions de persones passin gana al món no és un error del sistema, sinó que és la manera com el sistema està organitzat. És una cosa pròpia dʼun sistema global en què la producció dʼaliments, que és més elevada del que necessitem, no està dirigida perquè tots puguem menjar, sinó perquè els més rics mengin tot el que necessiten i molt més, i malgastin i llencin. Mentre lʼordre econòmic mundial segueixi afavorint aquest tipus de producció, això continuarà passant. No sʼarregla res enviant unes bosses de menjar de tant en tant o fent petits actes de caritat. És un problema estructural i la solució també ho ha de ser.

Creu que existeix la voluntat de mantenir la fam a la resta del món?
No és que ho busquin; és que ni tan sols els importa, ni hi pensen. Quan un senyor a la Borsa de Chicago especula amb el preu futur del blat de moro i el fa pujar un 8 %, no ho fa perquè després a Guatemala els camperols no puguin menjar a causa dʼaquesta pujada de preus. Ho fa per guanyar milions de dòlars. Si després hi ha un camperol que passa gana, tant li fa. El sistema està organitzat de tal manera que això sigui lícit i que lʼobjectiu de guanyar diners es pugui complir sense cap inconvenient, encara que després, arran dʼaixò, hi hagi milers i milers de persones que passen gana.

Es poden definir culpables dʼaquesta situació?
Els qui mouen els fils del món, els grans polítics, els grans empresaris i els qui tenen el poder. Lògicament és una manera dʼestructurar el món que està feta en benefici dels qui el controlen. Aquests són els culpables. I per descomptat som milions de còmplices. Tots els habitants dels països rics en som més o menys còmplices en alguna mesura, però una cosa és ser-ne còmplice i una altra beneficiar-se de tot plegat.