Josep Maria Esquirol: «Quan la Universitat ha estat més Universitat és quan ha sabut mantenir la diferència»

Josep Maria Esquirol, professor del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica i del màster de Bioètica i Dret: Problemes de Salut i Biotecnologia de la UB.
Josep Maria Esquirol, professor del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica i del màster de Bioètica i Dret: Problemes de Salut i Biotecnologia de la UB.
Entrevistes
(30/06/2015)

«Arribarà un moment en què les qüestions ètiques sʼamuntegaran i faran falta professionals per resoldre-les», declarava un enginyer biomèdic al «Magazine» de La Vanguardia del 14 de juny passat. «La de filòsof és també una carrera de futur», sentenciava. Josep Maria Esquirol, professor del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica i del màster de Bioètica i Dret: Problemes de Salut i Biotecnologia de la UB, sʼavança en el temps, i en la necessitat: «Avui —diu en el seu últim llibre—, la vocació de pensar és alhora una urgència».

Director dʼAPORIA, Grup de Recerca de Filosofia Contemporània, Ètica i Política, Esquirol és autor de diverses publicacions en lʼàmbit de la filosofia política: DʼEuropa als homes (1992), Tres ensayos de filosofía política (1996), La frivolidad política del final de la historia (1998) i Què és el personalisme? (2001). També ha escrit sobre filòsofs contemporanis destacats, com ara Husserl, Heidegger, Lévinas, Arendt, Strauss, Ricoeur i Patočka. En el camp del que sʼha anomenat filosofia de la proximitat —línia dʼassaig que va encetar amb El respeto o la mirada atenta (2007) i El respirar dels dies (2009)—, ara publica La resistència íntima (Quaderns Crema i Acantilado, març de 2015), una reflexió de lectura còmoda —que no vol dir fàcil— sobre la quotidianitat i la condició humana.

Josep Maria Esquirol, professor del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica i del màster de Bioètica i Dret: Problemes de Salut i Biotecnologia de la UB.
Josep Maria Esquirol, professor del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica i del màster de Bioètica i Dret: Problemes de Salut i Biotecnologia de la UB.
Entrevistes
30/06/2015

«Arribarà un moment en què les qüestions ètiques sʼamuntegaran i faran falta professionals per resoldre-les», declarava un enginyer biomèdic al «Magazine» de La Vanguardia del 14 de juny passat. «La de filòsof és també una carrera de futur», sentenciava. Josep Maria Esquirol, professor del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica i del màster de Bioètica i Dret: Problemes de Salut i Biotecnologia de la UB, sʼavança en el temps, i en la necessitat: «Avui —diu en el seu últim llibre—, la vocació de pensar és alhora una urgència».

Director dʼAPORIA, Grup de Recerca de Filosofia Contemporània, Ètica i Política, Esquirol és autor de diverses publicacions en lʼàmbit de la filosofia política: DʼEuropa als homes (1992), Tres ensayos de filosofía política (1996), La frivolidad política del final de la historia (1998) i Què és el personalisme? (2001). També ha escrit sobre filòsofs contemporanis destacats, com ara Husserl, Heidegger, Lévinas, Arendt, Strauss, Ricoeur i Patočka. En el camp del que sʼha anomenat filosofia de la proximitat —línia dʼassaig que va encetar amb El respeto o la mirada atenta (2007) i El respirar dels dies (2009)—, ara publica La resistència íntima (Quaderns Crema i Acantilado, març de 2015), una reflexió de lectura còmoda —que no vol dir fàcil— sobre la quotidianitat i la condició humana.

 

Diu vostè: «La gent senzilla ho ha sabut sempre: paga la pena de resistir. La reflexió filosòfica hi arriba tard, però hi arriba». Calia trencar el gel parlant del temps (El respirar dels dies) i de mirar amb atenció (El respecto o la mirada atenta), per arribar a la resistència i la proximitat? Com tria els conceptes que vol tractar?

Aquests tres títols formen part dʼun mateix itinerari, dʼuna línia dʼassaig que es podria haver batejat ja des del començament com a filosofia de la proximitat. Tot i que només apareix en el títol dʼaquest darrer, ja anava amb el to i la intenció dels anteriors apropar-me a lʼexperiència; més que elaborar una teoria abstracta i omniexplicativa, volia posar atenció en coses que ens són molt properes i que, dʼalguna manera, formen les nostres experiències més fonamentals. Crec que, precisament per això, les persones connecten amb aquesta filosofia. Tot i que no és un discurs senzill de divulgació sinó, més aviat, un diàleg amb bona part de la filosofia contemporània. I tampoc és alliçonament ni receptari. Lʼatenció és com el camí dʼaccés; i el temps i la resistència són dues de les facetes més radicals de la condició humana.

 

El llibre carrega fort contra lʼactualitat, lʼequivalent al «fil musical dels setanta i vuitanta», un contínuum dʼinformació que ens desorienta, però resulta que ha tingut bona resposta mediàtica. A què creu que és degut?

És degut al fet que hi ha persones que llegeixen molt bé. Sortosament, hi ha persones que formen part dels mitjans, que escriuen, que parlen, que fan entrevistes a mitjans, la veu i el criteri de les quals pesa. Ho atribueixo a això. Òbviament, els mitjans no han fet censura, cosa que, avui, estaria totalment fora de lloc. El mitjà admet la crítica, i això és bo. Però sí, hi ha hagut una bona recepció, tot i la crítica a lʼactualitat. Ara bé, lʼimperialisme de lʼactualitat és tan evident que és molt difícil girar-sʼhi dʼesquena.  

 

En el capítol «No cedir al dogmatisme de lʼactualitat», diu: «Hi ha institucions, com la Universitat, que, en lloc de romandre en la inactualitat, sʼhan rendit i se sotmeten a lʼactualitat amb servitud amatent». Quina seria la resistència íntima de la Universitat, quina la proximitat a defensar i quins els instruments per fer-ho?

La idea és la següent: hi ha coses que ens desgasten, ens erosionen, ens empobreixen. Una de les formes dʼaquest empobriment és lʼhomogeneïtzació. Quan es produeix una situació en la qual ja tot és igual, res paga la pena. Per això cal estar molt amatent davant de les tendències que busquen o que van cap a lʼhegemonia. Quan la Universitat ha estat més Universitat és quan ha sabut mantenir la diferència; quan no sʼha volgut fondre amb la resta de la societat sinó que sʼha esforçat per mantenir una diferència profitosa per a tothom. La Universitat, per estar autènticament al servei de la societat, no sʼhi ha dʼadaptar; sinó que, contràriament, no ha de cedir. Ha de mantenir la diferència per contribuir, des dʼaquesta, a la transformació social, tensant i interpel·lant críticament.

 

I com pot tornar al refugi, recuperar lʼessència? Sense que això vulgui dir girar lʼesquena a la societat, perquè, imagino, una cosa no és contrària a lʼaltra…

És clar! De fet, per ser més rigorosos, no hauríem de parlar de la Universitat, dʼuna banda, i de la societat, de lʼaltra. La societat està formada per institucions. I és quan aquestes institucions mantenen la seva singularitat que la societat és rica i no pas banal i uniforme. Lʼescola, la Universitat, les institucions de justícia, les institucions polítiques… totes aquestes institucions han de mantenir la seva singularitat, la seva especificitat. Com més la mantinguin, més madura i sana serà la societat que articulin entre totes elles. Això és el que ara no passa prou. I què ha de fer la Universitat? Doncs ser més Universitat. On va tanta burocratització? I tanta metodologia buida? I tanta recerca dʼaparador? I tant cientisme exportat inadequadament a tots els àmbits del saber? I tanta descura per la docència? Perdem qualitat docent i qualitat dʼestudi —i dic, específicament, «estudi» per no parlar només de «recerca»— precisament perquè sʼestableixen uns ítems que són homogenis a tot arreu i que sembla que garantiran la qualitat universitària i  la cientificitat de tot plegat. Crec que això no va així; nʼestic convençut, perquè fa molts anys que faig classes, perquè la Universitat de Barcelona és casa meva —o la meva segona casa—, perquè tinc molt bona relació amb els alumnes i perquè em dedico a formar gent. I veig què és allò que forma i què allò que més aviat deforma.

 

Com deformen els que anomena «setciències» o «entesos que aclaparen»?

Em refereixo a les tertúlies on es parla de tot, sense saber pràcticament de res; com una mena de xerrameca continuada. En la nostra societat hi ha molt atapeïment, poc silenci i poca reflexió. Escassegen els moments de maduració del criteri. I en canvi, preval i domina la xerrameca ininterrompuda i superficial —com no pot ser dʼaltra manera perquè parlar contínuament porta a la superficialitat, a la banalitat—. Per acabar-ho dʼarreglar, és a dir, de desarreglar, els que parlen ho fan com a «experts».

 

El llibre fa una exaltació de la resistència com a fortalesa, del sentit quotidià de la vida, de «lʼanar fent» i de la «parresia», un terme especialment bell, per allò que defensa i per allò a què sʼhi oposa: la retòrica i la demagògia. Expliquiʼl una mica més.

Aquest terme, que podem traduir per franquesa, Foucault el va treballar molt en els seus darrers anys de vida. Després dʼhaver-se dedicat força temps a desenvolupar un discurs crític per denunciar estructures de poder i de domini que sovint passen desapercebudes, es va centrar, en els darrers cursos, en algunes de les pràctiques que es feien a les escoles hel·lenístiques i en els primers temps del cristianisme. De la filosofia tenia prioritat la dimensió pràctica, és a dir, lʼorientació de la vida. Importava com uns cuidaven els altres, com els mestres podien guiar i ajudar a madurar els alumnes. En aquell moment no era gaire rellevant escriure llibres o fer currículums llargs; allò decisiu era la relació mestre-deixeble. I Foucault es fixa en un aspecte molt senzill, però al qual ja en aquell moment se li donava molta centralitat: la franquesa. La condició que possibilita tota la resta és que hi hagi llibertat dʼesperit a lʼhora de relacionar-te amb lʼaltre i que no actuïs estratègicament per interessos aliens a la recerca de la veritat. Pensar de veritat, només ho pots fer si ets franc amb tu mateix, si no tʼenganyes a tu mateix. I només pots pensar amb lʼaltre, en diàleg, si hi ha franquesa.

 
També a la Universitat, allò que parlàvem abans…

És clar. Cal ensenyar i publicar allò en què sʼestà veritablement interessat. No em pregunto per allò que pot tenir més èxit. Estic molt content dʼhaver fet una cosa que està tenint ressò social, però aquest llibre el vaig escriure perquè en tenia moltes ganes, perquè era fruit dʼuna llarga trajectòria i perquè, en ell, hi sóc jo mateix. Quan expliques o escrius sobre allò que realment tʼapassiona la connexió està gairebé assegurada. A més, el veritable interès per allò que hom té entre mans és la millor manera de crear comunitat. La passió sʼencomana, i es crea comunitat entorn a un interès compartit. També això és la franquesa.

 

Deixa clar en el seu llibre que tot rau en «la manera de fer les coses». Ens parla de valors i de principis?

Miro de fugir dels consells tòpics i de dir com sʼhan de fer les coses. Ara bé, compartir una reflexió duu a comprendre millor les coses; i de la comprensió en deriva una actitud i una pràctica. Quan veus o entens les coses dʼuna determinada manera, actuaràs conseqüentment amb aquesta mirada o amb aquesta comprensió. Jo focalitzo en la primera part i no en la segona, però, efectivament, considero que la plenitud de tot el procés es dóna en lʼacció.

 

També remarca que «és revelador que tots els poders constituïts es neguitegin per la presència estranya que els desmunta sense violència»…

Quan hi ha una cosa valuosa que no encaixa en el sistema, el sistema es mostra intranquil. La posició diferent, que no és artificiosa sinó convençuda, fa que el conjunt se senti incòmode. De vegades hi ha situacions que tot i essent marginals són fecundes, i aquesta fecunditat té a veure amb la incomoditat que provoquen en el sistema. Això és la resistència. El resistent no és el que fuig, no és el que abandona, és el que manté el tipus amb la marginalitat que li és possible, i des dʼon actua. Però vet aquí que, des dʼaquesta marginalitat, sacseja el sistema. Pot ser que no disposis de cap lloc de poder, ni tinguis tothora uns altaveus que intensifiquin la teva veu, però la coherència, i la fidelitat a allò que creus, tenen encara més força. Les foguerades són fugisseres, com els titulars de la societat del consum. La marginalitat franca no busca el titular, sinó continuar creient en allò que paga la pena i «aguantar el tipus».