Jordi Naval, director de l'FBG: «M'agradaria que, aviat, la transferència de coneixement formés part de l'agenda de la majoria d'investigadors de la UB»
«La hipòtesi que circula ara mateix és la següent: Barcelona is the next big thing. The place to be».
Entrevistes
(04/12/2015)
Jordi Naval va assumir la direcció de la Fundació Bosch i Gimpera (FBG) de la Universitat de Barcelona el passat mes de juliol. Llicenciat en Farmàcia per la UB i en Bioquímica per la UAB, Naval ha cofundat cinc empreses de lʼàmbit de la salut: Infociencia, Anaxomics, Enemce Pharma, Genocosmetics i HIV-Therapeutics. Totes elles tenen com a denominador comú la transformació de diferents tecnologies en productes i serveis amb valor social i econòmic. Així mateix, és fundador i president de la Fundació Escola Emprenedors, una entitat sense ànim de lucre dedicada a la formació en emprenedoria i coneixement de lʼempresa entre els estudiants dʼESO, de cicles formatius, de grau i de postgrau. Després de poc més de tres mesos al capdavant de lʼFBG, explica la seva visió sobre la transferència de coneixement a Catalunya i quines seran les línies directrius de la seva nova tasca.
«La hipòtesi que circula ara mateix és la següent: Barcelona is the next big thing. The place to be».
Entrevistes
04/12/2015
Jordi Naval va assumir la direcció de la Fundació Bosch i Gimpera (FBG) de la Universitat de Barcelona el passat mes de juliol. Llicenciat en Farmàcia per la UB i en Bioquímica per la UAB, Naval ha cofundat cinc empreses de lʼàmbit de la salut: Infociencia, Anaxomics, Enemce Pharma, Genocosmetics i HIV-Therapeutics. Totes elles tenen com a denominador comú la transformació de diferents tecnologies en productes i serveis amb valor social i econòmic. Així mateix, és fundador i president de la Fundació Escola Emprenedors, una entitat sense ànim de lucre dedicada a la formació en emprenedoria i coneixement de lʼempresa entre els estudiants dʼESO, de cicles formatius, de grau i de postgrau. Després de poc més de tres mesos al capdavant de lʼFBG, explica la seva visió sobre la transferència de coneixement a Catalunya i quines seran les línies directrius de la seva nova tasca.
Barcelona té un bon potencial per ser un centre de transferència de coneixement i innovació?
Hi ha gent que diu en públic que podríem ser el nou Boston, en el sentit que tenim prou concentració dʼuniversitats, empreses i capital humà en un territori determinat. Tot això són processos, són masses crítiques que es donen en un lloc determinat i que transformen completament lʼeconomia dʼuna ciutat i la seva àrea. Per arribar-hi fan falta diversos elements. El primer és nivell científic, que sí que el tenim, i és el més fàcilment objectivable i indiscutible. Estem en el grup avançat: ni millor ni pitjor que Alemanya, Anglaterra o els Estats Units. Sʼassumeix que, si ets bo en publicacions científiques, gran part dʼaquesta ciència que publiques ha de poder ser transferible.
Què falta perquè sigui transferible? Fan falta bàsicament dues coses. Dʼuna banda, persones en lʼecosistema de la innovació que sʼho prenguin com una tasca personal. Solen ser, com és en el cas de Boston, emprenedors, inversors o gent de lʼadministració que fan de connectors i dʼestimuladors i catalitzadors de la transferència. També poden ser institucions. A Israel, per exemple, aquest rol el fan les institucions de transferència. Dʼaltra banda, cal capital. Les dues coses les tenim ara mateix a Catalunya, a Barcelona. I sʼestan desenvolupant dʼuna manera bastant espectacular. Per exemple, en el camp de lʼemprenedoria dʼInternet i les noves tecnologies, no sé si estem en una bombolla o no; però és espectacular el nombre dʼempreses ben finançades, dʼemprenedors, dʼinversions que es fan aquí, de fons estrangers que inverteixen directament en companyies dʼaquí. Els camps són diversos: des de tecnologia financera (fintech), fins a aplicacions de mòbil, comerç electrònic, internet de les coses... És un moment espectacular.
I en el camp biotecnològic, per exemple, en un any sʼhan invertit a Barcelona, a Catalunya, gairebé cent milions dʼeuros en cinc o sis empreses biotecnològiques. És una xifra molt important. En aquestes inversions, gran part dels fons provenen de fora; o sigui, que a més dels fons locals —com ara Caixa Capital Risc, Ysios Capital, HealthEquity o Inveready, que són els fons dʼinversió locals en ciències de la vida—, sʼhan arrossegat fons estrangers, americans o europeus, que han cregut en projectes creats aquí.
Com a científic, jo parlo dʼhipòtesis, i la hipòtesi que circula ara mateix és la següent: «Barcelona is the next big thing. The place to be». Tu ets un inversor de San Francisco o de Boston, un inversor en ciències de la vida (però això és aplicable a qualsevol altre camp), i dius: «Vull invertir en deu projectes de biotecnologia. Primer buscaré els projectes que tinguin una recerca més sòlida. Els que tinc sobre la taula són projectes americans, de Heidelberg..., i projectes de Barcelona». Però si mires els projectes americans, dius: «És que aquí hi ha tants diners en circulació, i els americans són tan llestos, que aquests projectes tenen una valoració molt alta. És a dir, són cars. Però en canvi, a Barcelona, tinc menys competència dʼaltres inversors. Per tant, dʼalguna manera, els meus diners són més eficaços invertits a Barcelona que a San Francisco. Puc tenir més bon rendiment a Barcelona que a San Francisco». I aquesta és exactament la hipòtesi que està circulant ara.
Però, ara per ara, es diu que la recerca que es fa a Catalunya no es transfereix, no arriba a la societat.
Malauradament, és perfectament cert. El nombre de publicacions científiques de les universitats i els centres de recerca catalans està al màxim nivell: aquesta és una dada objectiva. Objectivament també, pel que fa a patents, spin-off..., la riquesa que genera la recerca és molt més baixa del que ens tocaria (una altra cosa és lʼimpacte econòmic en conjunt de la universitat sobre la societat, que és molt alt).
Una proposta per canviar això és, primer, ampliar el camp de visió dels investigadors. A més de la seva recerca, que és excel·lent, cal que pensin també de quina manera aquesta recerca pot beneficiar la societat: beneficiar els pacients si parlem de biomedicina, beneficiar els usuaris si parlem dʼinstruments electrònics, beneficiar la producció de detergent si parlem de química... Com es fa aquesta ampliació del camp de visió? Bàsicament, fomentant el diàleg i la interacció personal dels investigadors amb tres grups de persones que són fonamentals.
Primer, amb emprenedors que siguin del seu mateix sector. La millor manera que un investigador sʼimagini com pot fer arribar el seu producte a la societat és que parli amb algú que ja ho hagi fet anteriorment. Aquesta figura dels emprenedors en sèrie, que ja han creat empreses de base tecnològica —i que és una figura molt americana, molt anglosaxona—, és central en lʼecosistema. La seva funció és incentivar, animar, guiar els investigadors perquè segueixin els seus passos i no cometin els errors que ells han comès.
En segon lloc, cal interaccionar amb finançadors, amb inversors. Són els grups de gent que tenen els diners per ajudar a fer aquesta transferència de coneixement, i també tenen uns esquemes molt clars sobre el que és transferible, valoritzable, i el que no.
I en tercer lloc, òbviament, cal fomentar la interacció amb les empreses. Les empreses pensen en termes de producte, els investigadors pensen en termes de recerca, i sʼhan de conèixer millor els uns als altres.
Quin paper ha de tenir aquí lʼadministració?
Lʼadministració —i això és gratis— ha de fomentar de diverses maneres aquesta interacció i aquest diàleg. Per començar, és un problema de diàleg. Aquesta és una part important i que requereix pocs recursos, només canvis organitzatius i la promoció de noves activitats que no costen gaires diners. Dʼaltra banda, hi ha òbviament una qüestió de diners, dʼinstruments financers que facilitin la transferència i que responsabilitzin totes les parts. Una subvenció és interessant, òbviament: ningú diu que no a una subvenció. Però és millor, per exemple, treballar amb format de préstecs tous, amb garanties, amb participació pública en fons dʼinversió privats, en què un particular es juga els seus diners en projectes transferibles; però aquesta inversió va acompanyada i complementada amb fons públics, que donen als projectes una dimensió mínima de capital perquè siguin eficaços.
Quins elements són necessaris perquè funcioni la col·laboració universitat-empresa? A lʼFBG hi ha exemples de col·laboracions dʼèxit que fa molts anys que funcionen.
Bàsicament són tres coses. La primera és com ens acostem a les empreses, que ho podem fer de dues maneres. Una és presentar-los el catàleg de tot el que pot fer la Universitat de Barcelona, que és bàsicament tot (tècnicament lʼoferta que tenim és infinita); però aquesta opció no és gaire eficaç. La manera més eficaç de fer-ho és preguntar a la companyia quin problema té. És a dir, quin és el seu problema de producció, quin és el mercat, la tecnologia, que vol desenvolupar i que no sap com fer-ho. O quines coses ja té i les voldria millorar internament. Es tracta de preguntar quins reptes tenen les companyies, a curt o a llarg termini.
La segona qüestió és pensar en termes de producte: per a una empresa, el valor és que el seu producte sigui més eficaç, més barat, millor, de més qualitat, que doni més satisfacció al client. I la tercera pota necessària en totes les col·laboracions dʼèxit és que hi hagi un respecte molt clar des dels directius o els responsables dʼR+D de lʼempresa cap al valor afegit que tʼestà donant aquell investigador universitari amb les seves hores, el seu coneixement, el seu equipament, la seva especialització, que hem pagat entre tots. Li ha costat molts anys a ell, al grup de recerca i a la Universitat adquirir aquest coneixement. Això sʼha de respectar formalment i se nʼha de pagar el valor que té.
Des del seu nou càrrec, com concep la missió de lʼFBG?
Nosaltres, des de la Fundació Bosch Gimpera, hem de fer de catalitzadors professionals dʼaquestes interaccions. No podem crear companyies com a administració, sinó que hem de catalitzar que seʼn creïn de manera correcta. No som nosaltres els que hem de dir què necessita o no una empresa: nosaltres hem de catalitzar el diàleg entre els investigadors i les empreses. Hem dʼestar-hi presents i fer de traductors. Seríem com un sincrotró, hauríem dʼaccelerar les partícules perquè xoquessin, interaccionessin, i dʼaquests xocs de partícules empresarials i de partícules de científics, en sorgissin noves energies.
Quin objectiu li agradaria assolir en els propers anys al capdavant de lʼFBG?
Lʼobjectiu en general és sacsejar lʼecosistema. I catalitzar que hi hagi més interaccions i més xocs. Fer interaccionar els investigadors i grups de recerca, que tenen un potencial enorme, amb nosaltres, evidentment, amb lʼFBG; però sobretot, amb emprenedors científics que parlen un llenguatge similar, amb inversors, amb possibles compradors dʼaquelles tecnologies, amb empreses.
Quantificar un objectiu és molt difícil, perquè depèn de factors que no estan sota el nostre control. Els universitaris, els investigadors, han fet un gran esforç aquests darrers cinc anys per investigar amb pocs recursos. Totes les retallades els han afectat moltíssim: ha estat una època molt dura. I no tenim clar en quin lloc de la corba estem. Si estem a la part de pujada, de remuntada, estables, de baixada... El que sí que mʼagradaria, com a objectiu quantificable, és que, aviat, la majoria dʼinvestigadors que avui no es plantegen què és una spin off, una patent o una llicència —perquè ho veuen molt complicat— entenguin aquest llenguatge, i considerin aquestes opcions. Que no només vagin a buscar diners sistemàticament a un projecte europeu, una beca, una subvenció; sinó que ampliïn el seu marc dʼopcions de finançament per fer la seva recerca amb empreses, amb la creació de spin-off, la venda de patents o la llicència de tecnologies. Vull que interaccionin amb emprenedors, inversors, mentors, empreses... Que tot plegat formi part del llenguatge natural dels investigadors i de la seva agenda: penso que seria una manera de posar uns bons fonaments per al que vindrà després.