ʻLepeichnus gibertiʼ, una nova traça fòssil de característiques excepcionals en el món de la paleontologia

Els experts de la Universitat de Barcelona que signen lʼarticle són membres del Grup de Recerca de Paleobiologia del Neogen Marí (PaleoNeoMar), dirigit pel catedràtic Jordi Martinell, un equip pioner i de projecció internacional en lʼàmbit dels estudis icnològics. També cal destacar, en el procés de restauració i preparació de làmines primes i seccions dels exemplars de L. giberti, la participació del Dr. Alejandro Gallardo, tècnic de lʼesmentat Departament de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona.

Rere la pista de les traces fòssils del passat

La icnologia és una disciplina de la paleontologia que estudia les traces o empremtes fòssils que ha deixat lʼactivitat dels organismes en el passat. La importància dels icnofòssils es troba en tres aspectes principals: primer, la major part es conserven in situ, és a dir, proporcionen informació directa del paleoambient en el qual es van generar; en segon lloc, constitueixen un registre del comportament de lʼanimal productor (paleoetologia i paleoecologia) que generalment està lligat a les condicions paleoambientals, i finalment, sovint són lʼúnic registre de determinats organismes (per exemple, els de cos tou) amb unes característiques corporals que afavoreixen que no es fossilitzin.

Segons explica el Dr. Zain Belaústegui (UB-IRBio), primer autor del treball, «a grans trets, Lepeichnus giberti és un icnotàxon nou i excepcional, que consisteix en dos pous verticals i paral·lels connectats entre si per un túnel horitzontal i semicircular, del qual es ramifica una galeria en forma de ganxo». Aquest patró morfològic «és extremadament regular i sempre es repeteix en tots els espècimens estudiats».

El caràcter excepcional de L. giberti és degut al fet que, per primera vegada, sʼha trobat —i identificat com a tal— el registre fòssil de cadascuna de les etapes de desenvolupament dʼuna traça fòssil, des del seu origen fins al seu estadi final. Això ha permès als investigadors descriure amb gran detall com va ser el seu procés de generació fa uns 6 milions dʼanys, és a dir, la seva icnogènia. En concret, sʼhan identificat fins a nou estadis icnogenètics diferents i consecutius dins de la icnogènia de L. giberti. «És a dir —aclareix Belaústegui—, és com si en lʼactualitat monitoritzéssim un organisme excavador i agaféssim una seqüència de fotografies del seu procés dʼexcavació. Això és exactament el que hem observat amb L. giberti, però en lloc de fotografies, aquestes etapes sʼhan conservat com a fòssils».

Un icnofòssil excepcionalment conservat

Els icnotàxons són els termes utilitzats pels icnòlegs per ordenar i classificar aquestes traces fòssils amb característiques definides. Lʼestat de preservació de L. giberti és excepcional: el sediment de gra fi que va emplenar aquests caus —després de ser abandonats pel seu productor— i la posterior ferruginització de les parets ha afavorit que es conservin els detalls més delicats (per exemple, petites esgarrapades que segurament van deixar els apèndixs del productor). Aquest sediment de gra molt fi també ha facilitat la recol·lecció de les traces; ja que sʼhan pogut recollir al voltant de noranta exemplars complets amb la seva morfologia tridimensional intacta.

«Tot això —detalla Belaústegui— ens ha permès proposar per actualisme (és a dir, mitjançant la comparació amb caus actuals) una possible funcionalitat per a cadascuna de les parts que componen aquest cau. També sʼha observat la presència dʼexemplars amb diferents mides (dʼ1 a 10 cm dʼamplada màxima) i idèntica morfologia; la qual cosa ens indicaria que lʼorganisme productor tindria el mateix comportament excavador tant en els estadis juvenils com en els adults».

Un paleoambient lligat al mar

Fa uns 6 milions dʼanys, lʼàrea en la qual es troba el fòssil es correspondria amb un entrant de badia poc profund i protegit de lʼonatge i les tempestes, afectat probablement per marees i amb uns fons rics en matèria orgànica i nutrients. «Aquestes serien les condicions idònies per albergar les grans poblacions de lʼespècie (probablement un crustaci decàpode) que va excavar els Lepeichnus; ja que sʼhan arribat a trobar fins a 93 dʼaquests caus per metre quadrat. Altres organismes, com les anemones, un altre tipus de crustacis, i fins i tot cetacis i selacis, haurien habitat aquest medi», explica Belaústegui.

De moment, no es coneix cap organisme actual que excavi caus amb característiques idèntiques a les de L. giberti. No obstant això, una quantitat considerable dels trets morfològics observats en els caus actuals dʼUpogebiidae —un tipus de crustacis decàpodes que excaven caus en els fons marins— són comparables als de Lepeichnus. «Com que la similitud no és total —puntualitza Belaústegui—, es proposa aquest tipus de decàpodes com a possibles productors de L. giberti. El fet que de moment no hi hagi cap anàleg actual idèntic es pot explicar perquè Lepeichnus es correspondria amb el comportament excavador dʼun tipus dʼupogèbid ja extint».

Icnogènia: un nou concepte en el món de la icnologia

Els icnotàxons són bastant comuns en el registre fòssil; però són molt més escassos que els tàxons referits a animals o plantes fòssils. El grau excepcional de preservació i fossilització de les diferents etapes de desenvolupament de L. giberti ha permès proposar el nou concepte dʼicnogènia, dʼespecial interès en el camp de la icnologia.

Aquest nou terme descriu lʼorigen i el desenvolupament dʼuna estructura de bioturbació —caus, petjades, rastres, etc., produïts en substrats tous no cementats— o bioerosió —perforacions, marques de mossegades, etc., produïdes en substrats durs cementats— actual o fòssil. Tal com expliquen els autors de lʼarticle, la icnogènia (creació i desenvolupament dʼuna traça fòssil) pot ser un procés independent o no de lʼontogènia (origen i desenvolupament dʼun organisme).

«Imaginem —proposa Belaústegui—, una petjada deixada per un peu humà. El procés de formació dʼaquesta petjada, és a dir, la seva icnogènia (primer repenja el taló, després la planta, i finalment els dits, que són els últims a desenganxar-se del terra), és exactament el mateix tant si el productor és un nadó, un adolescent, un adult o un avi». Així doncs, en aquest escenari, ontogènia i icnogènia són totalment independents. No obstant això, es pot donar el cas en què icnogènia i ontogènia estiguin relacionades: «Per exemple, actualment es coneixen insectes (gènere Symplecta) que tenen comportaments excavadors diferents segons el seu estadi ontogenètic (larva, pupa o adult). En qualsevol cas, la icnogènia de cadascuna de les diferents traces serà sempre la mateixa; és a dir, les larves sempre generaran un determinat tipus de traça de la mateixa manera; les pupes, igual, i així successivament», explica Belaústegui.

La riquesa paleontològica del sud de la península Ibèrica

El nom del nou fòssil, Lepeichnus giberti, ret homenatge al municipi de Lepe —una zona de gran interès icnològic on es va trobar lʼicnofòssil— i a la memòria del Dr. Jordi Maria de Gibert Atienza, membre del grup PaleoNeoMar de la Universitat de Barcelona i destacat impulsor de la recerca icnològica al nostre país. Els primers indicis dʼaquest icnotàxon els va descobrir el 1995 pel Dr. Fernando Muñiz (Universitat de Huelva) durant lʼelaboració de la seva tesi doctoral, i ell mateix els va presentar preliminarment (sense assignar-los un nom formal) durant les Jornades de la Societat Espanyola de Paleontologia el 1999.

Cal recordar que el 2010, a causa de la importància icnològica de lʼàrea de Lepe, el grup de recerca PaleoNeoMar i el Dr. Fernando Muñiz van organitzar en aquesta localitat un congrés internacional sobre bioturbació de crustacis (Workshop on Crustacean Bioturbation - Fossil and Recent - Lepe 2010). La zona tornarà a ser visitada aquest any, en aquest cas pels participants de lʼICHNIA, el congrés internacional dʼicnologia de més projecció mundial, que tindrà lloc del 6 al 9 de maig al Geopark Naturtejo dʼIdanha-a-Nova (Portugal).

Referència de lʼarticle:

Belaústegui, Z.; Muñiz, F.; Mángano, M. G.; Buatois, L. A.; Domènech, R.; Martinell, J. «Lepeichnus giberti igen. nov. isp. nov. from the upper Miocene of Lepe (Huelva, SW Spain): Evidence for its origin and development with proposal of a new concept, ichnogeny», Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, abril de 2016. Doi:10.1016/j.palaeo.2016.04.018