Mor el poeta i catedràtic de Literatura Espanyola Lluís Izquierdo

Lluís Izquierdo.
Lluís Izquierdo.
Acadèmic
(20/10/2016)

Aquest dimecres, 19 d'octubre, ha mort als vuitanta anys el poeta, assagista i catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona Lluís Izquierdo. La capella ardent ha quedat instal·lada avui, des de les 12.30 hores, al Tanatori de les Corts, i el funeral tindrà lloc demà, 21 d'octubre, a les 9.15 hores, també al Tanatori de les Corts. Personalitat irrepetible del món cultural barceloní, Izquierdo ha llegat una de les veus poètiques en espanyol més singulars de les darreres dècades, i la seva tasca docent ha deixat una clara empremta en successives generacions d'estudiants.

Lluís Izquierdo.
Lluís Izquierdo.
Acadèmic
20/10/2016

Aquest dimecres, 19 d'octubre, ha mort als vuitanta anys el poeta, assagista i catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona Lluís Izquierdo. La capella ardent ha quedat instal·lada avui, des de les 12.30 hores, al Tanatori de les Corts, i el funeral tindrà lloc demà, 21 d'octubre, a les 9.15 hores, també al Tanatori de les Corts. Personalitat irrepetible del món cultural barceloní, Izquierdo ha llegat una de les veus poètiques en espanyol més singulars de les darreres dècades, i la seva tasca docent ha deixat una clara empremta en successives generacions d'estudiants.

Lluís Izquierdo (Barcelona, 1936) es va formar a la Universitat de Tübingen (Alemanya), i després de passar pel Centre d'Estudis Europeus de Harvard, va ser professor universitari a Cincinnati i Washington durant els anys seixanta. Amb aquest bagatge docent, el 1969 va començar a ensenyar a la Universitat de Barcelona, on exerciria fins al 2006, al llarg d'una època en què va coincidir amb professors com Martí de Riquer, José Manuel Blecua, Antonio Vilanova, José María Valverde, Jesús Tusón o Jordi Llovet. Tant per la seva formació com pel seu treball editorial amb Carlos Barral, Izquierdo va incorporar a la seva docència la perspectiva de la modernitat europea, i va ser pioner a introduir els estudis de literatura hispanoamericana a la Universitat. Entre les seves aportacions als estudis literaris, destaquen els treballs sobre Benito Pérez Galdós, Antonio Machado, José Moreno Villa, Pedro Salinas, Ángel González, Franz Kafka o Elias Canetti.

En el món cultural de Barcelona, Lluís Izquierdo ha estat una de les figures de la xarxa de relacions literàries que han marcat la vida editorial i creativa de la ciutat. Així, entre els seus amics hi va haver els poetes de la generació dels cinquanta, com Carlos Barral —amb qui va treballar a l'editorial Labor als setanta—, Gil de Biedma, Gabriel Ferrater o Joan Vinyoli, que a més van ser influències de primer ordre per a la seva pròpia poesia. Així mateix, Izquierdo va mantenir amistat amb Carmen Balcells, Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Ramón Andrés, Ana María Moix o Andreu Jaume. Cal destacar especialment la seva relació amb Pasqual i Ernest Maragall, el pare dels quals va ser una presència fonamental per a Izquierdo després de la mort primerenca del seu propi progenitor.

Com a poeta, Lluís Izquierdo ha creat una obra que observa la realitat amb ironia, contemplant-la des d'una distància reflexiva. Deutora de Pedro Salinas i de la generació dels cinquanta, la seva poesia porta a terme un diagnòstic crític del seu temps desplegant tots els matisos possibles de la mirada irònica: des de la cordialitat afable fins al sarcasme més mordaç. El seu primer llibre, Supervivencias, és del 1970, al qual van seguir Calendario del nómada, Señales de nieve (1995), Sesión continua (1998), No hay que volver (2003) i Travesías del ausente, antologia poètica amb què es van celebrar els seus setanta anys el 2006. El 2013 va aparèixer La piel de los días, llibre que ofereix una visió desenganyada de la societat moderna, determinada per la primacia del diner i la fascinació acrítica davant la tecnologia. Entre aquests valors sufocants, i malgrat la seva actitud escèptica, el poeta fa una afirmació de la vida que pot quedar ben bé com l'últim retrat de la seva actitud davant el món:

«Seguiré aquí: este don / de poder respirar entre la asfixia, / de abrirse paso contra la anestesia, / de oír los estertores sin mentirlos, / de aplicarse a las notas frente al sordo / verdugo de noticias fidedignas, / desanima; pero hay que dar respuesta […]. Seguir, / y nada más. Es este el don. / Es lo que queda».