Francesco Tonucci: «La veu dels nens i les nenes enriqueix la democràcia»
«Ficar els nens en política significa fer una bona política». Aquest és el títol que el pedagog Francesco Tonucci va triar per a la seva intervenció al simposi internacional «Infants i participació política. Els consells dʼinfants». La cita és de la política italiana Livia Turco i està en perfecta sintonia amb lʼobjectiu de la trobada: posar de manifest la participació dels infants en la política, amplificar el valor dʼaquesta i reconèixer el seu gran potencial i la capacitat que pot tenir a lʼhora dʼinfluir en les accions polítiques dʼun municipi.
Francesco Tonucci (Fano, Itàlia, 1941) treballa com a investigador al Centre Nacional de Recerca dʼItàlia. Des del 1968, amb el pseudònim de Frato, ha dibuixat diverses tires còmiques amb el propòsit de denunciar la situació de l'escola tradicional, ancorada en mètodes obsolets. Des del 1991, és responsable del projecte internacional «La ciutat dels infants», que ha creat una xarxa de més de dues-centes ciutats a Itàlia, Espanya i l'Amèrica Llatina. Alguns dels seus llibres més coneguts són La ciutat dels infants (1997), La maquinaria escolar (2008), Perill, nens (2012) i Amb ulls de nena (2013).
«Ficar els nens en política significa fer una bona política». Aquest és el títol que el pedagog Francesco Tonucci va triar per a la seva intervenció al simposi internacional «Infants i participació política. Els consells dʼinfants». La cita és de la política italiana Livia Turco i està en perfecta sintonia amb lʼobjectiu de la trobada: posar de manifest la participació dels infants en la política, amplificar el valor dʼaquesta i reconèixer el seu gran potencial i la capacitat que pot tenir a lʼhora dʼinfluir en les accions polítiques dʼun municipi.
Francesco Tonucci (Fano, Itàlia, 1941) treballa com a investigador al Centre Nacional de Recerca dʼItàlia. Des del 1968, amb el pseudònim de Frato, ha dibuixat diverses tires còmiques amb el propòsit de denunciar la situació de l'escola tradicional, ancorada en mètodes obsolets. Des del 1991, és responsable del projecte internacional «La ciutat dels infants», que ha creat una xarxa de més de dues-centes ciutats a Itàlia, Espanya i l'Amèrica Llatina. Alguns dels seus llibres més coneguts són La ciutat dels infants (1997), La maquinaria escolar (2008), Perill, nens (2012) i Amb ulls de nena (2013).
«Els infants estan alliberats dʼalguns condicionants que esclavitzen els adults com ara els diners, el poder, els prejudicis o lʼopinió pública»
Fa vint-i cinc anys que Tonucci va idear «La ciutat dels infants», un projecte estructurat sobre dos eixos molt concrets: aconseguir lʼautonomia dels nens i reivindicar la participació política infantil. Lʼemparava l'article 12 de la Convenció sobre els Drets de l'Infant (a la qual Itàlia sʼhi va adherir lʼany 1991), que estableix que s'han de facilitar els drets dels infants a lʼhora dʼexpressar la seva opinió en tots els afers que els afectin d'acord amb la seva capacitat, i que les seves opinions han de ser tingudes en compte segons lʼedat i maduresa. «Al contrari del que acostumen a pensar molts adults, jo estic absolutament convençut que el nen és capaç, que és competent i que sap perfectament què vol», assegura Tonucci. «Els nens no són millors que nosaltres, ni tampoc no en saben més, però és evident que són diferents», diu. Ho explica amb una cita de Picasso, que sortint dʼuna exposició de dibuixos fets per nens i nenes els va dir que quan ell era petit dibuixava com Rafael i que li havia costat tota la vida aprendre a dibuixar com ells. «Els infants estan alliberats dʼalguns condicionants que esclavitzen els adults com ara els diners, el poder, els prejudicis o lʼopinió pública. Escoltar-los té un valor afegit i emblemàtic, perquè enriqueix la democràcia i, a més, els infants no només es representen a ells mateixos, sinó que representen totes les persones que normalment queden al marge de la política, com ara els avis, el pobres, les persones immigrades...».
En relació amb els consells dʼinfants, Tonucci hi troba algunes mancances. Considera que cal afrontar, almenys, tres reptes de futur fonamentals. Dʼuna banda, cal reduir lʼedat dels infants que participen en aquests òrgans. A Catalunya, per exemple, en la majoria dels 59 consells que sʼhan constituït, els nens i nenes tenen entre deu i dotze anys. En segon lloc, qualsevol agent social que tracti amb infants (escoles, esplais, centres esportius, ludoteques, hospitals, museus, centres cívics, etc.) hauria de disposar dʼun organisme o estructura que permetés la participació dels més joves. I, per últim, el nomenament sʼhauria de fer per sorteig i no per votacions: «Si la política funciona tan malament, si més no la política al meu país —tot lʼauditori riu—, per què no canviem el model? Trobo més interessant fer lʼelecció per sorteig perquè aleshores lʼinfant sap que, a priori, no té cap mèrit i se lʼha de guanyar: sʼha dʼesforçar per merèixer el càrrec. A més, sʼevitaria que els representants siguin sempre els més llestos, els més valents o els millors oradors de la classe. Penseu en els tímids: qui els representa al Parlament?».
Pel que fa al suport de famílies i representants polítics, Tonucci explica: «Els infants sempre són aliats nostres, aquesta és una garantia segura», i destaca la complicitat, també, de pares i mares: «A les famílies els agrada molt el projecte. El problema el trobem —diu— amb les autoritats. Si bé és cert que de seguida accepten la creació dʼun consell infantil, és complicat que acabin acomplint correctament les propostes dels nens i les nenes». «Però quan això succeeix, quan sʼescolta una proposta concreta, sʼaccepta i es duu a terme satisfactòriament, es produeix una revolució», matisa, i ho exemplifica amb un cas concret: «Recordo un infant de deu anys, de Fano, que em va dir que no hi creia gaire, en aquests consells, fins que es va adonar que era cert que els escoltaven i els feien cas. Des dʼaleshores, el nen deia que se sentia “responsable”, perquè havia de rumiar molt bé el que volia proposar».
Un debat a quatre veus, poc habitual i molt enriquidor
Entre els gairebé 400 participants inscrits al simposi, organitzat pel Grup de Recerca en Educació Moral (GREM) i el Grup de Recerca de Pedagogia Social (GPS) de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona, hi havia més de 130 infants de 24 consells diferents, a més de polítics, tècnics i acadèmics de fins a 83 municipis dʼarreu de Catalunya, fet que va propiciar un debat a quatre veus gens habitual i molt enriquidor. «Perquè parlar de nens i nenes, sense els nens i les nenes, és parlar de participació sense participació, i el simposi volia trencar aquesta dinàmica i que la trobada esdevingués un espai dʼanàlisi, deliberació, reflexió, confrontació i construcció compartida per impulsar la participació política de la infància als municipis», destaquen Asun Llena i Anna Novella, organitzadores del simposi.
La participació política infantil a Catalunya
Diversos alcaldes i alcaldesses van explicar lʼexperiència de tenir un consell dʼinfants al municipi: Lluïsa Moret (Sant Boi de Llobregat) va assegurar que «representen una mirada absolutament diferent de la nostra ciutat i molt necessària a lʼhora de constituir polítiques públiques que els afecten directament», i va voler posar en relleu que no és un òrgan consultiu, sinó vinculant. En la mateixa línia, Xavier Codina (Santpedor) destacava que les demandes pensades en clau dʼinfant no tenen res a veure amb les qüestions plantejades pels adults. Lʼalcaldessa de Figueres, Marta Felip, va subratllar que «una de les autèntiques potencialitats dʼaquests consells és que suposen una lliçó de democràcia». Per la seva banda, Dolors Sabater, alcaldessa de Badalona, va assegurar que incorporen les propostes dels nens i les nenes dels seus consells en «decisions molt importants de la ciutat».
La seixantena de consells dʼinfants i/o adolescents que hi ha actualment a Catalunya estan recollits des dʼara en el llibre Infància i participació política. Recull dʼexperiències de consells dʼinfants i/o adolescents a Catalunya, elaborat en el marc del projecte. Lʼobra conté una descripció dels consells actius i dels que estan en procés de creació, així com la veu dels seus protagonistes, que narren en primera persona què significa per a ells prendre part en aquests consells.
El simposi es va fer en el marc del projecte «Els consells dʼinfants i el CNIAC. Noves formes de participació política i cívica dels nens i les nenes de Catalunya», amb el suport del programa RecerCaixa (impulsat per lʼObra Social “la Caixa” amb la col·laboració de lʼACUP), lʼÀrea dʼEducació de la Diputació de Barcelona, la Direcció General dʼAtenció a la Infància de la Generalitat de Catalunya i lʼInstitut Infància i Adolescència.