Oriol Tarragó, dissenyador de so i graduat de lʼESCAC: «Al cinema encara li queda molt recorregut»

Fa només uns dies sʼhan lliurat els premis Gaudí i els Goya. Tu ets un habitual en les llistes de nominats i premiats en aquests dos certàmens, i aquest any no podia ser una excepció. Enguany, has obtingut el Gaudí pel teu treball a Anacleto: Agente secreto (Javier Ruiz Caldera, 2015), film pel qual també estaves nominat al Goya. Què signifiquen per a tu aquests reconeixements?

Sempre fa molta il·lusió que reconeguin la feina, no només per mi, sinó també per lʼequip i per la pel·lícula. Tens companys que et diuen: «Cada any estàs nominat, ja és una tradició. No és cap novetat». Però per mi sí que ho és, perquè cada pel·lícula és un món, un exercici diferent. Sempre intentes fer alguna cosa nova a cada pel·lícula. Jo mʼenamoro de cada projecte que faig i sempre dono el màxim; no sé treballar dʼuna altra manera. Crec que mʼagrada massa la meva feina [riu]. En ocasions, et pot sortir millor o pitjor, perquè no som màquines. Així que, i tant que em fa il·lusió estar nominat o ser premiat, perquè representa que la feina que has fet en aquella pel·lícula ha funcionat.

Vas iniciar la teva carrera professional lʼany 1999, i en poc més de quinze anys has acumulat nombrosos premis i nominacions. Quin és el premi que tʼha fet més il·lusió?

El primer Goya, amb diferència. Bé, més que il·lusió, no me lʼesperava. Recordo quan vam fer El orfanato (J. A. Bayona, 2007). Érem més joves i tot lʼequip la sentíem molt nostra: era la pel·lícula de tota la promoció de lʼESCAC. I va tenir tant dʼèxit! No esperàvem que tingués aquella repercussió. I, és clar, vas a Madrid per primer cop a lʼacte dels Goya, i veus que la indústria del cinema és molt gran, que hi ha molta gent i, de sobte, et sents molt petit. Recordo que vam guanyar i vam pujar a lʼescenari, però no sé ni el que vaig dir, ni si tenia sentit, perquè estava molt nerviós.

I després, potser el premi que més il·lusió mʼha fet va ser el Golden Reel, que em van concedir els Editors de So de Cinema dels Estats Units (Motion Picture Sound Editors), també per El orfanato. A més, va ser una casualitat. Quan vaig rebre la notícia de la nominació, havia acabat un altre treball i estava de vacances (normalment faig vacances quan la gent no en fa). Era febrer o finals de gener, i vam fer coincidir el meu viatge a Los Angeles amb la nominació. Estava nominat amb La escafandra y la mariposa (Julian Schnabel, 2007), que és una pel·lícula meravellosa, i ni de conya pensava que guanyaríem. Els Golden Reel Awards són molt antics, tenen una trajectòria molt llarga de més de seixanta anys. Recordo que la cerimònia era molt gran, hi havia tota la indústria americana del so i impressionava molt. Jo estava sol, no hi havia ningú més de lʼequip de la pel·lícula amb mi. I, de sobte, van dir el nom dʼEl orfanato, i la veritat és que va ser bastant increïble. No me lʼesperava i em va fer molta il·lusió.

Aquests dies has apadrinat la divuitena promoció de lʼESCAC. Tu mateix ets exalumne de lʼEscola (graduat en so de la segona promoció), a més de professor de postproducció de so. Continues fent-hi classes?

Sí, però ara, a causa de la feina, tinc menys temps i el que faig és un seminari dʼunes hores a finals de quart, per als alumnes de so que ja estan a punt de graduar-se. No em vull desvincular de lʼEscola, perquè li tinc molta estima, i també perquè crec que estar vinculat a la docència és una manera de mantenir viva la teva pròpia formació. És una manera dʼobligar-te a estar una mica al dia, a ordenar les teves idees. A més, mʼenriqueix molt la relació amb els alumnes; crec que se nʼaprèn molt. Per això, mʼobligo a fer unes hores de docència a lʼany.

Què ha significat lʼESCAC en la teva vida? Va ser allà on vas descobrir la teva passió pel so?

A casa meva, som família dʼarquitectes i jo havia dʼestudiar Arquitectura. Però recordo que, un dia, quan estava a COU, van venir de la Universitat de Barcelona a fer unes xerrades informatives al meu institut. Així vaig descobrir lʼexistència de lʼESCAC i de seguida vaig pensar: «Això és el que realment mʼinteressa». La meva passió és el cine; sempre mʼha agradat molt. Els hi vaig dir als meus pares, em vaig presentar a les proves dʼaptitud i les vaig passar. La meva primera intenció era fer fotografia o direcció artística, però després, un cop dins de lʼEscola, vaig descobrir que tenia una sensibilitat especial pel so que desconeixia. Tots els companys em demanaven que els ajudés amb el so, els professors també em deien que tenia una aptitud especial... Així que, tot i que mʼagradava molt la fotografia, finalment vaig decidir bolcar-me en el so. També vaig veure que, en la nostra indústria, hi havia certa mancança creativa en lʼenfocament del so; la meva manera de veure el so i el disseny de so no existia. Era un terreny per explorar i em feia il·lusió canviar una mica tot aquest món; per això vaig agafar aquest camí.

LʼESCAC ha estat batejada com La Masia del cinema espanyol. De les seves aules nʼhan sortit directors il·lustres (des de J. A. Bayona fins a Kike Maíllo o Mar Coll), així com prestigiosos tècnics (com ara el productor dʼefectes visuals Lluís Castells, o Marc Orts i tu mateix, en el terreny del so). Què té aquesta Escola?

LʼESCAC et dóna tot el que necessites perquè puguis trobar i desenvolupar el teu talent personal, i jo crec que això és molt important. A lʼEscola tothom fa de tot: tothom roda, dirigeix, produeix, fa de director de fotografia, sʼocupa de la direcció artística... Després, al segon cicle, cadascú agafa la seva especialitat, però encara segueixes tenint moltes assignatures comunes. LʼEscola tʼajuda a descobrir facetes o parts del cinema que no havies experimentat mai, amb la teoria i amb la pràctica. Aleshores, et permet equivocar-te, a més de connectar amb gent que té inquietuds molt semblants a les teves. LʼEscola reprodueix una mica el marc del que et trobaràs després en la indústria del cinema; és un petit assaig.

Els exalumnes de lʼESCAC formeu com una petita família que es va retrobant amb el pas dels anys per treballar junts en moltes produccions. Això ho fomenta lʼEscola?

Sí. Des de lʼEscola es genera un teixit industrial de relacions que no existiria dʼuna altra manera. En el meu cas, per exemple, el Jota (Bayona), el Kike (Maíllo) i molts directors amb qui segueixo treballant els conec de les pràctiques que fèiem a lʼEscola. A tu tʼagrada treballar, òbviament, amb gent que tingui talent, però també amb gent que tingui les mateixes afinitats que tu, amb qui connectis creativament. Això va creant petites famílies. És inevitable. El cinema és un treball bastant familiar.

Parlaʼns del teu ofici. En què consisteix la feina dʼun dissenyador de so?

És una figura que no existia fins ara. Abans només hi havia el muntador de so, que moltes vegades era lʼajudant de muntatge dʼimatge. El que diferencia el dissenyador de so del muntador de so és que, a més de muntar els sons que ja li vénen donats, és una persona que pensa, abans que la pel·lícula es rodi, quins seran els sons que habitaran en la pel·lícula, i si aquests sons existeixen o no, si els anirà a cercar o si els crearà. En una frase: és el responsable creatiu del look sonor dʼuna pel·lícula. Crec que el so és una pàtina que sʼintrodueix en la pel·lícula, i li dóna un estil únic, especial, que la fa diferent de cap altra. Bàsicament, el meu treball consisteix a trobar lʼestil sonor que la pel·lícula requereix i realitzar-lo.

Amb què gaudeixes més de la teva feina?

Hi ha moltes coses que em motiven. El que més mʼagrada del so és que és una eina una mica desconeguda. Lʼespectador és molt conscient de la imatge que veu, però no del que li entra per les orelles. Amb el so donem molta informació que ajuda a emfasitzar les emocions de cada escena. Sʼexpliquen coses, fa que lʼespectador, dʼalguna manera, potenciï la seva imaginació o la seva part més emocional. La imatge tʼarriba primer i és la que és, et pot agradar o no. El so, en canvi, entra una mica després, sense adonar-teʼn i, de sobte, tʼemociones i no saps per què. Quan passa això, i veus que les idees que has treballat amb el director funcionen i la gent reacciona a aquestes emocions, és meravellós!

Vas debutar en el llargmetratge amb Guillermo del Toro, treballant a El espinazo del diablo (2001). Què recordes dʼaquella experiència?

Abans vaig fer un petit llargmetratge que es diu Jaizkibel (2001), però que es va estrenar després. Era una pel·lícula molt petita dʼun professor de lʼESCAC, Ibon Cormenzana, on vaig fer el disseny i el muntatge de so com a cap. Després va venir El espinazo del diablo, que va ser la meva primera pel·lícula com a muntador de so, una pel·lícula ja dins de la indústria. Vaig aprendre moltíssim, i treballar amb el Guillermo va ser... [bufa]. Al principi, ho passava molt malament [riu]. Jo no em veia amb gaire experiència, però de mica en mica vaig anar agafant confiança en mi. Recordo que vam estar mesclant la pel·lícula durant quatre o cinc setmanes, treballant amb el Guillermo intensament, i va ser molt enriquidor. La relació amb el Guillermo després va ser cada cop més distesa. I de fet, ara, cada cop que produeix una pel·lícula a Espanya, em truquen.

Uns anys després, el 2007, iniciaves una fructífera relació amb J. A. Bayona, que et portaria a col·laborar amb ell en dos dels films espanyols de més èxit dels darrers temps: El orfanato (2007) i Lo imposible (2012). Què ha suposat per a la teva carrera el teu treball en aquests dos títols?

Són dues pel·lícules que han marcat un abans i un després en la meva carrera professional claríssimament, perquè han funcionat a la taquilla, han connectat molt amb lʼespectador, i a més, el so ha estat molt valorat. Amb el Jota, el resultat de so és molt bo sempre, perquè concep el so com una eina narrativa i estilística, ho té en compte des del principi i això és molt valuós. A més, té molta confiança a provar coses noves, no té por; sempre intenta fer una pel·lícula una mica diferent. Sempre dic que el Jota Bayona i el Jaume Balagueró són els dos directors amb els quals he treballat més el so dʼuna manera claríssima perquè tenen una concepció creativa del so molt clara.

Tornant a la pregunta, estic molt content del treball realitzat en aquestes dues pel·lícules. El orfanato és molt minimalista en el sentit dʼestètica sonora. El Jota em va donar la premissa que volia que la pel·lícula sonés a fusta, així que tot  —els ensurts, tota lʼestètica— està fet amb fusta. Dʼaltra banda, a Lo imposible, la seqüència del tsunami va ser un exercici molt interessant de pensar com sona un tsunami, però no des del punt de vista realista, sinó des del punt de vista subjectiu dʼuna persona que no sap realment què li està passant. Amb el so, a part dʼexplicar la dimensió natural o física del que estava passant, també havia de transmetre la sensació dʼangoixa dʼuna vivència tan visceral, i crec que la sensació de por es va aconseguir bastant. De fet, a la gent que anava a veure la pel·lícula, el so li impactava moltíssim.

Del Toro, Bayona i Balagueró ([REC], [REC 2] o Mientras duermes) encapçalen la llista de grans directors amb els quals has treballat, on també trobem altres noms com ara Kike Maíllo (Eva) o Daniel Monzón (El niño). De quin treball ets sents més orgullós o en quin has gaudit més treballant?

Abans parlàvem dʼEl orfanato i Lo imposible, però nʼhi ha moltes més. A la mateixa època dʼEl orfanato, estava fent [REC] (2007). La gent sempre diu que el so és un 50 %, però jo crec que en aquesta pel·lícula el so és més dʼun 50 %. Sʼhavia de fer creure a lʼespectador que no estava veient cinema sinó el material gravat dʼuna càmera de vídeo. Va ser un repte i estic molt content del resultat.

Eva (2011), amb Kike Maíllo, és una pel·lícula també meravellosa. El més difícil va ser fer una pel·lícula de ciència-ficció en què lʼespectador pogués tenir la sensació dʼun espai quotidià, un espai naturalista del dia a dia dʼuna gent que viu en un temps atemporal en què també hi ha robots. Crec que és una pel·lícula molt arriscada i va ser un treball increïble.

I com és el procés de creació sonora dʼuna pel·lícula?

Depèn del projecte. El cinema és molt personal i a cada director li agrada treballar dʼuna manera. Però normalment mʼenvien el guió de la pel·lícula abans que es comenci a rodar. Jo el llegeixo i intento sintetitzar la pel·lícula amb una idea (sempre dic als alumnes que si no ets capaç dʼexplicar la pel·lícula amb una frase, és que no saps quina pel·lícula estàs fent). I treballo des dʼaquesta idea general, que no té res a veure amb el so: el que intenta és explicar la pel·lícula. Després, em reuneixo amb el director i li dono la meva visió, perquè lʼimportant sempre comença per entendre dramàticament la pel·lícula que estàs fent. Després comences a imaginar com deu sonar aquest món que has de construir, dʼon trauràs aquests sons: si vindran o no del rodatge, si els hauràs de gravar o si els hauràs de fer, etc. Normalment, quan ja has recopilat tots el sons que necessites, és més o menys quan la pel·lícula ja està rodada, i comença el muntatge. Llavors és quan comences a provar com aquests sons i tot aquest món que tʼhavies imaginat conflueixen amb la imatge.

Al final de tot hi ha un procés que es diu mescla, en què es tracta dʼintegrar tots els sons de diferents procedències i crear la sensació que sigui tot un so únic. Dʼaquesta manera, lʼespectador, quan mira la pel·lícula, pensa que el so és part de la imatge, perquè dʼalguna manera està molt ben integrat.

Parlem del so que arriba a les sales de cinema. Cada cop se sent parlar més de la tecnologia Dolby Atmos, un so immersiu que submergeix lʼespectador en la història i dota la imatge de més realisme. Lʼexperiència que ens venen, és real?

Jo crec que sí. El Dolby Atmos, que és el so 3D, permet posicionar qualsevol so en lʼespai que tu vulguis. La intenció és, un cop més, que lʼespectador que vegi la pel·lícula no estigui pendent del so, sinó que el gaudeixi i lʼexperimenti de manera natural. En el so 3D, dʼalguna manera, el so tʼenvaeix des de totes les direccions i tens una sensació molt més immersiva que amb la imatge 3D.

El cinema ha de seguir evolucionant cap endavant com una eina dʼentreteniment. El cinema és comunicació i una experiència catàrtica. Veure una pel·lícula al cinema és una experiència única: tancar els llums i, de sobte, deixar-te emportar per una història és molt diferent de veure-la a casa. I els exhibidors cada cop sʼestan esforçant més perquè el nivell tecnològic de les seves sales sigui superior, i això és un plus. Jo crec que al cinema encara li queda molt recorregut.

Expliques que una de les pel·lícules que més tʼhan marcat és La guerra de les galàxies (George Lucas, 1977). No sé si has tingut lʼoportunitat de veure el nou film de la saga, Star Wars: El despertar de la Fuerza (J. J. Abrams, 2015), que acapara cinc nominacions als Oscar en les categories tècniques, entre les quals destaquen les candidatures a la millor edició i barreja de so. Què tʼha semblat?

A mi em va agradar, mʼho vaig passar molt bé veient-la. És veritat que hi ha moltes coses que es poden criticar (que no aporta res nou, que no deixa de ser una espècie de còctel de les primeres...). Però em va agradar i el so està molt bé. És que Ben Burtt és un ídol per mi!

Sí, he llegit que Ben Burtt (el creador de sons de lʼunivers Stars Wars) és un dels teus referents. Ja des de petit, reproduïes els seus sons en els jocs dʼinfància, des de les motos dʼEl retorn del Jedi fins a la veu de Chewbacca...

Sí, i de fet el vaig conèixer lʼhivern passat a Skywalker Sound (la subdivisió dʼefectes de so de Lucasfilm). Vaig estar allà durant tres mesos treballant com a dissenyador de so addicional a La cumbre escarlata (Guillermo del Toro, 2015), i ell treballava ja per a Star Wars. Quan el vaig conèixer va ser com... Mare meva! [riu]. És déu, no? Almenys per a mi. Els seus sons tenen una forta càrrega creativa i emocional; molta gent, la meitat del planeta, els reconeix, i això per a un dissenyador de so és... [bufa]. És com si ets Beethoven i poses un tros de la teva partitura i la gent el reconeix. Això seria el súmmum per a mi. Crear un so que, en escoltar-lo, tothom sabés a què correspon. Seria meravellós!

Per acabar, en quin projecte estàs treballant actualment?

Ara mateix, a lʼestudi (Coser y cantar) estem fent una sèrie per a Telecinco que es diu Sé quién eres, de Pau Freixa, i també estem acabant la nova pel·lícula del Jota Bayona, Un monstruo viene a verme (A monster calls). Segurament, aquesta deu ser la pel·lícula més difícil que haguem fet mai. Perquè el Jota té una mica aquest punt: que fem pel·lícules que no hem fet mai i que no sabem com les farem, i aprenem a fer-les mentre les fem [riu]. És un repte constant.