Paul Preston: «Coneixem amb certa exactitud els crims comesos a la zona republicana, però és molt més difícil saber les víctimes que va causar el franquisme»

La Universitat de Barcelona té en marxa el projecte del Banc dʼADN de víctimes de la Guerra Civil per ajudar els familiars que estan buscant les restes de persones assassinades. Com es tractaven les restes de les víctimes en els dos bàndols, el franquista i el republicà?

Hi havia una diferència increïble. Primer, sʼha de dir que hi ha una diferència quantitativa colossal entre les dues bandes. I respecte al tractament de les restes, en el bàndol franquista no es feia res. Al començament, amb les columnes africanes que pujaven des de Sevilla, hi havia molts i molts morts que quedaven a les cunetes i no es feia cap esforç per identificar-los. En aquella època es va matar un munt de gent. Després, els franquistes van intentar legalitzar més o menys el que feien —o donar una imatge de legalitat— i, si més no, se sabia qui eren els morts. Hi va haver diferents etapes de la massacre, i a això cal afegir que el règim de Franco va començar en cada lloc de manera diferent.
A la República era molt diferent: les autoritats feien un esforç per identificar els morts, les víctimes de les atrocitats dels criminals comuns, dels anarquistes, de lʼextrema esquerra.

A partir del 1940, els franquistes van fer un esforç per identificar les seves víctimes. I a més exagerant dʼuna manera... Es va crear una gran institució nacional que es deia Causa General. Es va convidar tota la població perquè cadascú denunciés els seus veïns, i es va arribar a una xifra de 80.000 víctimes. Però aquests 80.000, després, amb les investigacions serioses, sʼhan reduït a 50.000, perquè hi havia moltes repeticions. Per exemple, si algú de Jaén havia mort a Madrid, es comptava dues vegades, entre les víctimes de Jaén i les de Madrid.
De tot plegat seʼn desprèn que coneixem amb certa exactitud els crims comesos a la zona republicana, però és molt més difícil saber les víctimes que va causar el franquisme.

En aquest cas, a més de restablir les restes de les víctimes als familiars, hi ha també, doncs, un interès històric.

El compte no es pot fer sense els noms. Per això, lʼequivalent a Andalusia del que aquí és el Memorial Democràtic es diu Todos los Nombres. Perquè això és el més important. Fins ara hem arribat a tenir els noms dʼunes 135.000 persones, però hi ha províncies on no sʼha fet res. Perquè són les províncies més aviat del PP i hi ha molts obstacles... I després hi ha el problema de les fosses comunes, perquè no se sap de qui són els ossos. Per tant, celebro molt aquesta iniciativa del Banc dʼADN; em sembla molt important.

Ja que som a Catalunya, creu que lʼanticatalanisme és una constant històrica en la política espanyola que impedeix trobar una solució a la situació actual?

Sí. Per exemple, ara mateix estic treballant en la gran crisi del sistema de la Restauració. Potser lʼúnica solució possible dels problemes de llavors era la que va oferir Cambó. I una de les raons principals per les quals no va tenir èxit va ser, precisament, per lʼanticatalanisme de les oligarquies agràries de Castella i Andalusia.

El que ha passat és que aquest anticatalanisme sʼha escampat, sobretot en lʼèpoca actual, amb la televisió. Fa un parell dʼanys vaig anar a un casament. Era dʼuns amics grecs i em van demanar que estigués per una noia espanyola que no parlava anglès. Així que vaig començar a parlar amb ella, que era de Càceres, i em va preguntar com és que sabia espanyol i si anava gaire sovint a Espanya. Li vaig contestar que sí, i en preguntar-me a quins llocs anava, li vaig dir que darrerament viatjava molt a Barcelona. Llavors em va dir: «Odio els catalans». Li vaig preguntar per què i em va respondre: «Perquè ens ho han robat tot». «Què vol dir que tʼho han robat tot? Què tʼhan robat?». «Doncs tot...». Crec que això és conseqüència dels discursos de la ràdio i la televisió.

Vostè escriu llibres amb una important vessant divulgadora. En aquesta visita a Barcelona, per exemple, ha presentat la versió en còmic de la seva obra La Guerra Civil española. Ho fa perquè li agrada escriure o perquè creu que com a investigador té una responsabilitat de divulgar?

Jo diria que per les dues coses. A mi mʼagrada escriure, i em fa vergonya si el que escric no es pot llegir. Crec que no hi ha cap contradicció entre fer una cosa molt seriosa, basada en la recerca, i explicar-la de manera clara i amena. Mʼagrada escriure i, a més a més, no sé quina altra cosa podria fer. Aquests dies, que he vist alguns amics aquí i hem tingut molta conversa sobre la jubilació, un company deia: «És una meravella, perquè puc escoltar òpera, estic aprenent solfeig...». Jo no, jo tinc una sensació que no sé si és de culpabilitat: no puc no treballar. No puc. Quan tenia trenta-cinc anys, ja havia guanyat una càtedra, mʼhavien ofert ser rector..., i lʼúnica cosa que mʼagradava era fer classes i escriure.

Fa un parell dʼanys, una revista acadèmica americana em va fer una llarga entrevista. El professor que em va entrevistar em va dir: «Vostè és molt ambiciós, oi?». «Per què pensa que sóc ambiciós?», li vaig preguntar. «Perquè segueix escrivint, perquè segueix publicant llibres». Aquesta és la mentalitat acadèmica americana: es publica per tenir uns beneficis. Evidentment, a mi mʼagrada que es venguin els meus llibres, per descomptat. Això mʼagrada molt perquè he dʼalimentar la família, però no ho faig per això.

Al llarg de la seva carrera, com ha estat la seva relació amb els investigadors catalans, i en concret, de la Universitat de Barcelona?

Durant el franquisme, mentre feia la tesi doctoral, tenia relació més aviat amb altres estudiants que també feien les seves tesis. En aquella època, només vaig venir una vegada a Barcelona. Vivia a Madrid, i atès que la meva recerca tractava sobre qüestions agràries i de mineria, vaig fer viatges al sud, per tot Andalusia, i a Astúries. Com que el tema de la tesi era lʼenfrontament entre el PSOE i la CEDA, no hi havia gaire a dir sobre Catalunya. Després, quan ja vaig començar a escriure llibres, vaig conèixer gent dʼaquí, a viatjar per Catalunya. Amb motiu de la publicació de la tesi, em van convidar a fer algunes conferències aquí, i llavors vaig conèixer Josep Fontana, Josep Termes, Francesc Bonamusa. Després, a través de les meves lectures, vaig començar a conèixer altra gent. Sí, al llarg del temps he tingut molta relació, molt fructífera, amb la gent dʼaquí. Sobretot, amb Gabriel Cardona, que era molt, molt amic meu.