Salvador Alemany: «En el dia a dia adoptar posicions pragmàtiques és l'única manera de caminar»

El Consell Social col·labora amb lʼequip de govern de la Universitat per definir els criteris i les prioritats de la seva planificació estratègica. Quins exemples destacaria de la seva funció?

Partint de la base que les funcions són precisament ser el nexe dʼunió entre la societat i lʼacadèmia, lʼelement fonamental del Consell Social és tractar de configurar la línia dʼactuació per a un període amb lʼequip rectoral i, a continuació, fixar uns plans de treball i mirar dʼajudar lʼequip rectoral a acomplir-los. Hi ha aspectes dʼaquesta tasca que tenen un caràcter molt administratiu, molt ordinari, i dʼaltres, amb una mica més dʼambició, miren dʼanar més enllà, de fer un pas qualitatiu perquè dʼalguna manera la universitat progressi en la línia en què la societat i el mateix equip rectoral la volen fer caminar.

Si fem una analogia amb el món de lʼempresa, amb el qual estic familiaritzat, diríem que el Consell Social fa el paper del consell dʼadministració, però és lʼequip directiu el que realment progressa, el que realment aconsegueix els objectius. En aquest sentit, cal reconèixer el mèrit de lʼequip de govern de la Universitat pel que fa a les coses que sʼhan aconseguit. Coses pendents? Sí, penso que, en les coses en les quals hem avançat, probablement podríem haver avançat encara més.

Com valora aquests quatre anys al capdavant del Consell Social?

Crec que ha estat una bona etapa de consolidació de les relacions entre el Consell Social i el Rectorat. Veníem dʼetapes anteriors amb certs nivells dʼincomprensió dels papers dels uns i els altres, certs conflictes personals entre els dos estaments, certa desconfiança per part de la Universitat respecte a «aquesta gent de fora que dʼalguna manera pot arribar a interferir en els nostres objectius i propòsits». Penso que avui el món acadèmic té una bona percepció del paper que pot tenir el Consell Social —més enllà dʼaquest consell dʼara— en benefici de la societat, i que pot recollir les inquietuds dʼaquesta Universitat i fer-les arribar a les administracions, a la societat.

Jo em vaig proposar avançar, precisament, en la consolidació del sistema: aconseguir retre comptes dʼuna manera ordenada, que els comptes estiguessin ordenats i equilibrats en la mesura que fos possible. I també tenia altres objectius més qualitatius, com ara millorar el procés dʼocupabilitat dels estudiants quan surten de la Universitat. En aquest sentit, es tracta de treballar sobre les institucions creades a aquest efecte. Nʼhi ha que són patronats específics de la mateixa Universitat de Barcelona, com la Fundació Bosch i Gimpera o lʼInstitut de Formació Contínua, que penso que han fet un salt qualitatiu en aquest període. En aquest sentit, estic molt content.

També hem ordenat els departaments universitaris i sʼhan fusionat  facultats, i aquí el mèrit no és haver-ho fet, sinó que tothom sʼhagi posat dʼacord per fer-ho. Aconseguir consensos sempre és difícil en tots els camps, i a la Universitat també.
 
Lʼany 2003, entrevistat per la revista La Universitat, deia que la seva generació va tenir una universitat permanentment mobilitzada i que avui en dia, en canvi, es mobilitza en moments determinats i per fets concrets. També sostenia que ara el bon estudiant persegueix més el coneixement, mentre que, en el seu temps, potser perseguia més aprovar. Manté aquestes opinions ara?

Des del 2003 han passat tretze anys, però la meva radiografia del passat és aproximadament la mateixa. Nosaltres vam viure una universitat una mica «oportunista». Teníem molts reptes dʼestructura social i política i la universitat estava molt mobilitzada cap a aquest tipus dʼobjectius: aconseguir Europa, la democràcia... Quan jo anava a la universitat, aquests eren els elements que mobilitzaven el món estudiantil, i el món universitari en general. Havíem dʼaprovar perquè lʼobjectiu a principis de la nostra vintena era tenir un títol, i això sʼaconseguia mirant dʼaprovar, de tenir els apunts, etc. Avui la programació és molt més amiga: els estudiants trien crèdits dʼaquí i dʼallà, es fan un paquet de coneixements amb els quals estan dʼacord. Només com es constitueix la formació universitària dʼuna persona li fa guanyar motivació per aconseguir coneixement en aquestes matèries. Això és el que li deia fa tretze anys i ho continuo pensant. I això parla bé de la universitat dʼavui, i parla bé del país dʼavui també.

Dʼaltra banda, segur que jo, fa tretze anys i sense haver estat dins la universitat, en tenia una visió molt més superficial. Avui la meva visió està molt més centrada. Dins el Consell Social hi ha representació de tots els estaments: estudiants, professors, equips administratius… Hi és tothom i, per tant, no estic parlant a partir de la teoria: ho veig a la pràctica.

I creu que sʼha avançat també en lʼassignatura pendent que aleshores assenyalava que tenia la universitat, la de les relacions amb lʼempresa?

No és un tema gens fàcil perquè xoquen dues teories. El món econòmic i empresarial té una mica la idea que la universitat hauria de fer coses pensant en el que necessita lʼempresa; per contra, el món de la universitat defensa i teoritza que la recerca de solucions empresarials, de solucions de progrés per a un país, surt de la reflexió i de la creativitat de les persones i, si aquesta creativitat ve domesticada pel mercat, no acabarà funcionant.

No és un problema menor, és un problema de fons. Li puc explicar lʼanècdota que refereix Jordi Naval, director de la Fundació Bosch i Gimpera, a qui respecto molt, i que atribueix a Henry Ford. Si en un moment determinat, quan Ford va posar en marxa els primers vehicles de motor, hagués  preguntat als que aleshores transportaven gent què necessitaven, haurien demanat cavalls més ràpids i rodes que freguessin menys el terra. Perquè probablement la visió que tenien del que convenia fer amb els vehicles que desplaçaven gent era allò que ja feien. En canvi, la persona creativa diu: «No, ara no es tracta de superar els cavalls que tiren el carro, sinó que hem de buscar un motor». És una mica anecdòtic, una versió exagerada, però ens ve a dir que la creativitat se lʼha de deixar fer i que no sʼha dʼesperar de qui probablement no estigui pensant en això.

Realment, tot rau en lʼesforç comú, el diàleg entre la societat i la universitat. En general, penso que el camí que sʼha de recórrer, lʼesforç dʼaquest recorregut per apropar lʼempresa a la universitat, lʼhaurà de fer més la universitat que no pas lʼempresa. Qüestió de necessitat.

I ja confien les empreses del nostre entorn en la universitat?

Tenen una bona imatge genèrica de la universitat, però ben bé no saben com aproximar-sʼhi. Podríem dir que les grans empreses, les grans corporacions, tenen els seus propis equips de recerca. I les petites i mitjanes empreses són les que han de buscar una aproximació a la universitat i treballar-hi de manera compartida. Actualment, per exemple, la Fundació Bosch i Gimpera (FBG) organitza tallers en què els investigadors expliquen la seva recerca. Hi assisteixen inversors o empreses del sector en qüestió, que veient-ho poden pensar: «En aquesta idea avui incipient, val la pena apostar-hi». Així és com es generaria el win-win, el camí dʼaprofitar lʼesforç i la creativitat dels uns perquè els altres en facin un producte de mercat. Ara mateix, a lʼFBG estan agafant una línia, una orientació, que pot donar un resultat molt bo i molt exportable.

Comentava que la Universitat de Barcelona encapçala els principals rànquings internacionals a lʼEstat, però malgrat els bons resultats en activitat científica, la transferència segueix sent una assignatura pendent. Com podríem equilibrar aquestes dues potes?

És el que deia abans de la manera de progressar. Tenim una posició molt bona en el camp de la recerca bàsica; en canvi, quan passem al terreny de les llicències i les patents, perdem pistonada. Lʼinvestigador fa la primera part. En el terreny de la patent i de la burocràcia —per fer arribar la recerca al mercat— és quan cal el sentiment de risc, la disposició de lʼempresari, la inversió. Superada la primera fase, és quan es necessita la interacció entre lʼacadèmia i el món econòmic.

Als estudiants, davant el repte de trobar feina, els recomana que mirin al seu voltant i vegin en què són bons, que imaginin, que llegeixin, que es documentin, que siguin emprenedors. Sembla una versió del «no preguntis què pot fer el teu país per tu»…

No vull copiar la frase americana «què pots fer tu pel país». Crec que els estudiants sʼhan de preguntar, fonamentalment, què poden fer per a si mateixos, i fent-ho, ja treballaran indirectament per al país al qual volen servir. Quan la situació està com està, amb aquesta dificultat de generar llocs de treball, és evident que has de fer de tu mateix un producte competitiu, has dʼanalitzar bé quins són els teus punts forts, veure cap a on et vols dirigir, on tens lʼincentiu i lʼentusiasme. I aquest és un treball que sʼha de fer ben fet, però per a un mateix. En alguns casos, no sʼha de pensar en la possibilitat de trobar un lloc de treball configurat, sinó que cal configurar-seʼl, és a dir, crear la pròpia empresa, el propi projecte.

Crec que aquesta és una actitud assertiva, lʼactitud que cal adoptar en lloc dʼentretenir-se amb lamentacions. Aquesta és la idea: sigui quina sigui la situació, tant se val si és més o menys justa, un ha de treballar per trobar el seu millor futur i ajustar, segons les circumstàncies, la seva expectativa de felicitat a la realitat. He explicat moltes vegades que un pot néixer en un món molt desafortunat i amb una actitud assertiva trobar la felicitat, mentre que un altre pot néixer en el primer dels mons, fins i tot en una família amb molts diners, i ser una persona infeliç. Les possibilitats en aquest sentit es troben en bona mesura dins un mateix. Això és el que penso.

Com a president dʼAbertis, i preguntat pels problemes dels peatges catalans, deia, no fa gaire, que són la conseqüència dʼun «model inharmònic», que genera hostilitat entre els usuaris però que, alhora, els ciutadans entenen que aquests pagaments reverteixen en serveis de primer ordre per a la societat. Creu que la ciutadania ho entén així en un moment en què les necessitats més bàsiques com la sanitat, lʼeducació o la dependència han sofert tantes retallades?

Potser amb el que li deia fa un moment he donat a entendre que havíem de tenir una actitud de conformisme respecte a la situació en què ens trobem. No, no dic això. Realment crec que, davant una situació injusta —i avui els camps de la desigualtat configuren escenaris dʼinjustícia—, no ens hem de conformar. Que quedi clar que no predico aquest tipus de conformisme. Es pot arribar a trobar la felicitat si es lluita per aconseguir-la, això és el que he volgut dir, sense conformismes.

Respecte a si podem confiar que les situacions dʼinjustícia trobin solució, si els diners que es gasten en un sentit poden servir per reduir el problema de les vulnerabilitats de la societat —mʼha semblat que apuntava cap aquí el comentari—, jo crec que està en funció de quin grau de fiabilitat, de credibilitat, ens inspiri la gent que fa la gestió de la cosa pública. Si creiem que els pressupostos són els que són perquè és molt difícil trobar més ingressos o és molt difícil retallar dʼun altre lloc, i som conscients que posar més diners en un lloc significa o ingressar-ne més o perdreʼls dʼun altre, si entrem aquí, si en aquest territori pressionem sobre els gestors de la cosa pública perquè facin una distribució més justa, evidentment, creurem en els esforços, els que siguin. En aquest cas, em costaria poc entrar en el territori del pagament per ús de les carreteres, però és una mica circumstancial.

Referint-se a les noves formacions polítiques ha dit: «Quan sʼocupen responsabilitats, sʼagafa pragmatisme». I què es deixa anar, si és que es deixa anar alguna cosa?

Doncs no ho sé, sʼha de veure en cada cas. El camí del pragmatisme el fan tots els perfils ideològics. Decidir implica dʼalguna manera renunciar, perquè si un continua optimitzant indefinidament el seu propòsit, no pren cap decisió. Vull dir que, en un moment determinat, es pren una decisió amb la informació disponible i aquesta decisió segur que deixa pel camí una capacitat dʼanàlisi que potser lʼhauria pogut millorar si haguéssim invertit un mes més a pensar-nos-ho. El pragmatisme és això. Però no vol dir que no sʼaspiri a lʼideal al qual sempre hem aspirat. És una posició molt personal, però en el dia a dia adoptar posicions pragmàtiques és lʼúnica manera de caminar.

Vostè, que ha viscut lʼesport des de dins (va ser durant disset anys president de la Secció de Bàsquet del Barça), fa una distinció entre la il·lusió de guanyar i la necessitat de guanyar…

És una frase que vaig extreure de la meva experiència en el món de lʼesport en equip, i potser també lʼindividual, que deia: «El que té la necessitat de guanyar probablement tingui algun handicap per aconseguir-ho». És a dir, cal voler guanyar, però la necessitat és dʼalguna manera un fre per aconseguir-ho. La persona que supera la por de perdre té moltes més possibilitats de guanyar. Aquesta seria la meva experiència a transmetre. Siguem capaços de controlar les nostres emocions per voler guanyar, assumint la possibilitat de perdre i, malgrat tot, no caure. Això és la resiliència. Bé, caure potser sí, però en tot cas aixecar-se. En lʼesport, i també en la vida, aquest principi és fonamental.

Aplicable al moment social i polític que estem vivint?

Sempre és aplicable, però són actituds individuals. Les actituds col·lectives són sumatoris de coses diferents. Dir «aquesta societat és resilient», home, doncs es pot dir, perquè probablement una societat és resilient si demostra, davant les dificultats, que segueix lluitant. En tot cas, sóc més capaç dʼidentificar la resiliència en les persones que en les societats en el seu conjunt, perquè aquí hi entren les tensions internes.

Lʼèxit és saber administrar bé un cop de sort?

Més aviat mʼapunto a la frase de Schopenhauer que diu: «El destí reparteix les cartes però nosaltres juguem la partida». Tens aquestes cartes? Juga-les! En lʼesport sí que es veu molt clar aquest aprenentatge. Quan era president del Barça de bàsquet, hi havia un jugador, un triplista molt interessant, en Xavi Fernández, que deia: «Com més entreno, més sort tinc». On era la sort? Doncs en el fet que ell, després dels entrenaments, es quedava a la pista tirant triples fins que nʼaconseguia el nombre que sʼhavia marcat. Sort? Sí, tenia sort de tenir un bon canell, però si era un gran triplista és perquè nʼesperava més de lʼentrenament que de la sort.

Sobre la direcció dʼequips ha dit: «Si lʼestrella no està contenta, distorsiona». Qui és lʼestrella en la nostra societat? I a la universitat?

A la universitat, com a lʼempresa o fins i tot a lʼequip, no hi ha una estrella i, si nʼhi ha cap, no sempre és la mateixa. Penso que, en realitat, el que distorsiona és la insatisfacció. Quan una persona, dʼalguna manera, no aconsegueix els seus objectius i està insatisfeta, sigui quin sigui el seu nivell, sigui o no una estrella, tendirà a distorsionar. Cal que tothom tingui incentius, il·lusió, i les renúncies individuals fetes en favor del conjunt. Si això no passa, la insatisfacció distorsiona.