Sylvia Steinbrecht, directora artística: «Anar de la mà de lʼESCAC, tʼobre portes»

Sylvia Steinbrecht és una de les directores d’art més destacades del nostre país. Ha treballat a les ordres de directors de renom, com ara Woody Allen, Alejandro González Iñárritu o Cesc Gay.
Sylvia Steinbrecht és una de les directores d’art més destacades del nostre país. Ha treballat a les ordres de directors de renom, com ara Woody Allen, Alejandro González Iñárritu o Cesc Gay.
Entrevistes
(21/07/2016)

Sylvia Steinbrecht (Berna, 1977) és una de les directores dʼart més destacades del nostre país. Amb una trajectòria de poc més de quinze anys, sʼha forjat una sòlida carrera treballant en algunes de les produccions internacionals més prestigioses rodades a Catalunya. El maquinista, El perfum, Vicky Cristina Barcelona o Biutiful encapçalen una llista de més de trenta produccions, on també trobem títols destacats del cinema català més recent, com ara Floquet de Neu, Una pistola en cada mano o Tres bodas de más, pel·lícula que li va valer una nominació als Premis Gaudí. Actualment, podem veure en cartellera dos dels seus darrers treballs: El rey tuerto, en què sʼestrena també com a coproductora —«perquè poques vegades llegeixes un guió i tʼagrada tant», explica—, i Summer Camp. D'aquí a uns mesos, al novembre, arribarà la seva última pel·lícula: 100 metros, un drama protagonitzat per Dani Rovira i Karra Elejalde.

Steinbrecht és un altre dels talents sorgits de les aules de lʼEscola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) —adscrita a la Universitat de Barcelona—, a la qual continua vinculada com a professora. Creativa, inquieta i apassionada de la seva feina, parlem amb ella de cinema i del que ha suposat lʼESCAC per a la seva vida professional.
 

Sylvia Steinbrecht és una de les directores d’art més destacades del nostre país. Ha treballat a les ordres de directors de renom, com ara Woody Allen, Alejandro González Iñárritu o Cesc Gay.
Sylvia Steinbrecht és una de les directores d’art més destacades del nostre país. Ha treballat a les ordres de directors de renom, com ara Woody Allen, Alejandro González Iñárritu o Cesc Gay.
Entrevistes
21/07/2016

Sylvia Steinbrecht (Berna, 1977) és una de les directores dʼart més destacades del nostre país. Amb una trajectòria de poc més de quinze anys, sʼha forjat una sòlida carrera treballant en algunes de les produccions internacionals més prestigioses rodades a Catalunya. El maquinista, El perfum, Vicky Cristina Barcelona o Biutiful encapçalen una llista de més de trenta produccions, on també trobem títols destacats del cinema català més recent, com ara Floquet de Neu, Una pistola en cada mano o Tres bodas de más, pel·lícula que li va valer una nominació als Premis Gaudí. Actualment, podem veure en cartellera dos dels seus darrers treballs: El rey tuerto, en què sʼestrena també com a coproductora —«perquè poques vegades llegeixes un guió i tʼagrada tant», explica—, i Summer Camp. D'aquí a uns mesos, al novembre, arribarà la seva última pel·lícula: 100 metros, un drama protagonitzat per Dani Rovira i Karra Elejalde.

Steinbrecht és un altre dels talents sorgits de les aules de lʼEscola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) —adscrita a la Universitat de Barcelona—, a la qual continua vinculada com a professora. Creativa, inquieta i apassionada de la seva feina, parlem amb ella de cinema i del que ha suposat lʼESCAC per a la seva vida professional.
 

És graduada de la segona promoció de lʼEscola. Què li ha aportat lʼESCAC a la seva carrera professional?

Primer, em va fer descobrir el cinema i conèixer els diferents oficis que formen aquesta professió. I després em va donar també tots els contactes de gent que volia dedicar-se al mateix que jo. Els meus pares estaven convençuts que no meʼn sortiria en aquest món sense conèixer ningú aquí (sóc andorrana). Però al final, en aquest sentit, crec que anar de la mà de lʼESCAC sí que et dóna força i tʼobre portes. Precisament, pel fet dʼestar inscrit dins dʼun grup de gent amb els mateixos interessos i inquietuds. Quan surts de lʼEscola, tothom intenta fer coses i recorre justament a la gent que ha conegut. LʼEscola crea aquest lligam.

Sempre es parla que els exalumnes de lʼESCAC formeu com una petita família...

Més que res perquè, quan va sortir lʼESCAC, el fet que fos tan pràctic va donar opció perquè molta gent es pogués dedicar al cinema i sʼanés retrobant. En el meu cas, és increïble la quantitat de gent procedent de lʼESCAC amb la qual coincideixo en rodatges o que, directament, escullo perquè treballin amb mi. Sóc també professora de lʼEscola i sempre intento agafar alumnes. Per exemple, a lʼúltima pel·lícula que he fet —100 metros—, he agafat quatre persones. En direcció artística, els equips són molt grans i sempre necessitem molta gent.

Al final, crec no és tant una qüestió dʼèxit o no, perquè això crec que és aleatori i que depèn del talent de cadascú, però sí que haver estudiat a lʼESCAC et dóna tot un bagatge humà: coneixes gent que et permetrà entrar dins dʼun projecte i, a partir dʼaquí, fer-ne un altre i un altre.

En què consisteix la feina dʼun director dʼart?

És una feina relacionada amb la creació dʼespais, que no només han de correspondre al que posa a lʼencapçalament dʼuna seqüència (per exemple, «Habitació noia. Interior. Dia»), sinó que tu, com a director artístic, has de veure tots els decorats que hi haurà a la pel·lícula i crear-ne una cohesió estètica, perquè el públic, quan la vegi, tingui la sensació que tot és el mateix producte. A més, en els decorats, també dónes tota la intenció dramàtica del moment que estan vivint els personatges. Òbviament, lʼimportant és el personatge —perquè és el que més veus en pantalla—, però tot el que està al fons també hi ajuda moltíssim.

Com es desenvolupa aquest treball?

Quan més aconsegueixes saber què vol el director, com vol moure la càmera en aquest espai i què li passa al personatge, millor pots arribar a crear uns espais adequats per a cada moment. Perquè al final el que vols és que, cada cop que lʼespectador vegi aquella seqüència, encara que siguin segons —hi ha decorats que els muntes durant una setmana i es veuen només uns segons—, li hagis transmès tota la càrrega dramàtica del que li vols explicar. Hi ha vegades que ho aconsegueixes més, dʼaltres menys. Hi ha decorats que són més mecànics, per passar dʼuna seqüència a lʼaltra, i aleshores intentes trobar alguna cosa que funcioni, sense més. I nʼhi ha dʼaltres que són més dramàtics, i en aquests casos sí que els intentes cuidar al màxim i omplir-los de tots els detalls que necessiten. Per exemple, si has dʼomplir una prestatgeria o crear un desordre, hi ha coses que per guió no hi són i tu te les has dʼinventar, com ara quines aficions tenen aquests personatges, o què els ha passat en una vida passada, etc. Per això, és molt interessant, sempre que sigui possible, parlar amb els actors. Al capdavall, ells estan construint el personatge i hauran dʼevolucionar dins dʼaquell espai que has creat per a ells.

Ha treballat amb grandíssims directors, dʼaquí i de fora: des de Cesc Gay fins a Woody Allen o Alejandro González Iñárritu. Com ha estat lʼexperiència?

Depèn del director; nʼhi ha que notes que sí que els agrada més la direcció artística, com ara Cesc Gay (Una pistola en cada mano) o Andrés Schaer (Floquet de Neu), que són persones increïbles amb les quals és molt fàcil parlar, i dʼaltres que no tant. També sʼha dʼentendre que la feina dʼun director és complicada. És qui porta la batuta durant el rodatge i està molt sol·licitat. És impossible que no sʼatabali entre tanta petició i presa de decisions.

A Woody Allen, per exemple, no li vaig presentar gairebé cap proposta: tot era a través de la seva assistent. Primer perquè és una persona gran, que es cansa, i també perquè té molt clar que la seva part són els guions i els actors, i confia que la resta de lʼequip farà el que ha de fer. Vull dir que no és gaire primmirat en aquest sentit. Sí que hi ha coses que no li agraden, com ara el color blau. Però això tampoc és tan estrany. Jo mateixa, de vegades, he fet pel·lícules on no he fet servir un color determinat perquè el concepte no mʼagradava. A banda dʼaixò, va ser molt divertit rodar amb ell.

Amb Iñárritu, en canvi, parlàvem molt, però és una persona molt complicada. Creu que la creativitat surt quan esprems molt la gent i va generar com tota una sensació de por en lʼequip. Jo, després de fer Biutiful, em vaig arribar a plantejar deixar de fer cinema. I ni tan sols no he tornat a veure la pel·lícula —no he pogut—, sinó que no n'he vist cap més dʼell. Però excepte aquest cas, la resta de rodatges sempre han anat molt bé. Per això continuo, suposo.

Sʼha forjat una carrera impressionant treballant en algunes de les produccions internacionals més destacades rodades aquí. Com ha estat aquest trajecte?

La primera incursió va ser amb Darkness (Jaume Balagueró, 2002), que ja començava a ser internacional. Era quan Filmax tenia Fantastic Factory i van començar a fer pel·lícules com si Barcelona fos Amèrica. Després vindria El maquinista (Brad Anderson, 2004) —que aquí no va tenir gaire ressò, però als Estats Units va tenir molt èxit—, i Sahara (Breck Eisner, 2005). Les vaig fer totes seguides. A ells els resultava més econòmic venir a rodar aquí i veien que hi havia indústria.

I dʼaquí va encadenar amb El perfum (2006), Vicky Cristina Barcelona (2008), Biutiful (2010), etc. Com es manté en aquesta roda de produccions internacionals?

D'una banda, parlant idiomes. La gent que ve de fora vol algú que els entengui, ja de principi. Així que si parles anglès —i en el meu cas, sé francès també—, fa que sempre contactin amb tu. I si, a més, quan treballes, ho fas bé, ja ho tens. Feta la primera, després ja és més fàcil. Però sempre passes pel mitjà de lʼentrevista.

Sʼhi treballa molt diferent en produccions internacionals?

Sí, són nivells de producció diferents. Són moltíssima més gent i la feina de cadascú està molt més sectoritzada. Trobo que també està molt bé. El problema és que llavors tʼallunyes més del producte. En produccions dʼaquí, com que hi ha menys gent, realment pots veure el que has començat i el que acaba, i tens la sensació molt artesanal dʼhaver estat en cadascun dels passos.

En el cas dʼEl rey tuerto (Marc Crehuet, 2016), per exemple, va ser molt divertit construir el decorat. Vam fer una cosa molt rara: que el sostre aguantés les parets —no a lʼinrevés, com seria habitual—, de manera que el sostre no es movia mai i el que sʼobrien eren les parets. El que volíem era que es veiés com una caixa. També vam mirar quines claraboies podíem fer perquè estigués tot il·luminat per taula i fos ràpid de rodar. Es tractava de trobar una proposta que estigués bé estèticament, però que també anés bé per al rodatge. No pots separar una cosa de lʼaltra. Vam rodar-ne la versió catalana i castellana en dotze dies, va ser una bogeria!

Deu ser una feina complicada...

Jo sempre dic que un director artístic ha de ser com una viquipèdia, perquè tothom et pregunta i has de saber de tot: història, arquitectura, arts decoratives, de tapisseria i tèxtil, paisatgisme... I fins i tot, de botànica i zoologia! És clar que és impossible conèixer-ho tot, però has de saber on buscar-ho. A El perfum (Tom Tykwer, 2006), per exemple, vam haver de fer un treball molt interessant perquè vam haver dʼestudiar totes les arts i els oficis del 1800.

En general, penso que fer pel·lícules és complicat. És una feina molt artesanal, i cadascú se nʼocupa dʼuna part, que és com molt delimitada però alhora ha dʼestar molt en cohesió amb les altres; per això és difícil. Jo faig cine perquè mʼagrada aquest treball en equip amb el que representa. Perquè sempre és complicat, no ens enganyem. Ser creatiu, deixar lʼego de banda i compartir, és una lluita, però quan ho aconsegueixes és fantàstic!

Quin consell donaria a un estudiant que estigui acabant els estudis a lʼESCAC?

Un és que aprenguin idiomes. Lʼaltre és que no busquin lʼèxit. Perquè el problema de lʼESCAC és que, com que hi ha exalumnes amb molt èxit que han sortit dʼallà, la gent pensa que entrarà i que, pel fet dʼestar a lʼESCAC, quan surti li plouran els contractes. I no és veritat. És molta feina i és ser constant. I que siguin bona gent. Al final, saber-ne més o menys és una cosa que pots canviar, però ser bona gent, si no ho ets des del principi... I es necessita bona gent per fer coses i avançar.