Descoberta la primera paparra que xuclava la sang als dinosaures fa cent milions dʼanys

La primera paparra que xuclava la sang als dinosaures amb plomes fa cent milions d’anys s’ha descobert en una peça d’ambre del Cretaci.
La primera paparra que xuclava la sang als dinosaures amb plomes fa cent milions d’anys s’ha descobert en una peça d’ambre del Cretaci.
Recerca
(12/12/2017)

Fa uns cent milions dʼanys, les paparres ja xuclaven la sang als dinosaures teròpodes per poder nodrir-se. Així es desprèn dʼun article publicat a la revista Nature Communications signat per un equip internacional en el qual participa Xavier Delclòs, professor de la Facultat de Ciències de la Terra i de lʼInstitut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona. El treball revela la primera evidència directa de la relació de parasitisme entre àcars i dinosaures amb plomes, alguns dels quals van evolucionar cap al llinatge de les aus modernes a finals del Cretaci.

La primera paparra que xuclava la sang als dinosaures amb plomes fa cent milions d’anys s’ha descobert en una peça d’ambre del Cretaci.
La primera paparra que xuclava la sang als dinosaures amb plomes fa cent milions d’anys s’ha descobert en una peça d’ambre del Cretaci.
Recerca
12/12/2017

Fa uns cent milions dʼanys, les paparres ja xuclaven la sang als dinosaures teròpodes per poder nodrir-se. Així es desprèn dʼun article publicat a la revista Nature Communications signat per un equip internacional en el qual participa Xavier Delclòs, professor de la Facultat de Ciències de la Terra i de lʼInstitut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona. El treball revela la primera evidència directa de la relació de parasitisme entre àcars i dinosaures amb plomes, alguns dels quals van evolucionar cap al llinatge de les aus modernes a finals del Cretaci.

 

Un ambre trobat a Myanmar amb paparres del Cretaci
 
El nou treball es basa en unes peces dʼambre birmà del Cretaci que mostren una finestra oberta per apropar-se al món dels dinosaures amb plomes. En el treball, els experts analitzen una peça dʼambre birmà del Cretaci que contenia una paparra fòssil —un exemplar de Cornupalpatum burmanicum, una espècie extingida— enganxada a la ploma dʼun dinosaure teròpode.

«Aquesta descoberta és molt significativa perquè és molt difícil trobar fòssils de paràsits xucladors de sang en associació directa amb les restes del seu hoste. A més, aquest espècimen de paràsit hematòfag és el més antic conegut fins ara de la relació de parasitisme entre artròpodes i vertebrats», explica el professor Xavier Delclòs (UB-IRBio). També signen lʼarticle Enrique Peñalver (Institut Geològic i Miner dʼEspanya, IGME), Ricardo Pérez de la Fuente (Universitat dʼOxford, Regne Unit), David Grimaldi (Museu Americà dʼHistòria Natural, Estats Units), Antonio Arillo (Universitat Complutense de Madrid) i David Peris (Universitat Jaume I, UJI), entre altres experts.

Les paparres són paràsits que xuclen la sang, i poden afectar la salut dels éssers humans, el bestiar, els animals domèstics i la fauna silvestre. «No obstant això —explica Enrique Peñalver (IGME), autor principal del treball—, fins a lʼactualitat no hi havia evidència científica sobre el seu rol al llarg de lʼevolució». La curta vida de la complexa molècula dʼADN, a més, ha fet impossible la recuperació del material genètic del dinosaure, una sofisticada tècnica que ha inspirat pel·lícules dʼèxit per recuperar els grans protagonistes de lʼera secundària a la Terra.


Quan les paparres xuclaven la sang als dinosaures fa cent milions dʼanys


La descoberta de plomes en el registre fòssil no és freqüent però sʼhi han trobat restes ben identificades en jaciments arreu del món. «El registre fòssil ens diu que les plomes com les que sʼhan estudiat en el treball ja estaven presents en una àmplia gamma de dinosaures teròpodes, un grup que incloïa des de formes terrestres sense capacitat de vol fins a dinosaures semblants a ocells i capaços de volar», explica Ricardo Pérez de la Fuente, investigador del Museu dʼHistòria Natural de la Universitat dʼOxford. 

«Per tant —continua—, malgrat no poder saber amb certesa quin tipus de dinosaure emplomallat estava parasitant la paparra, la datació de lʼambre birmà del Cretaci mitjà ens confirma que la ploma no pertanyia a les aus modernes, ja que van aparèixer molt més tard en lʼevolució dels teròpodes, dʼacord amb lʼevidència fòssil i molecular actual».

Descobrint la paparra terrible de Dràcula

En una altra peça dʼambre birmà també sʼhi ha trobat una paparra inflada de sang dʼuna família pròxima a la de C. burmanicum (vuit vegades més gran que els exemplars sense sang) que correspon a una nova espècie, Deinocroton draculi. A diferència de Cornupalpatum burmanicum, aquest nou àcar fòssil de la família extingida de paparres Deinocrotonidae —establerta també en aquest treball— no apareixia associat directament al seu hoste.


«No ha estat possible determinar la composició de la sang ingerida per aquesta paparra inflada. Dissortadament, el paràsit no es va submergir completament en la resina i el seu contingut es va alterar a causa de la deposició mineral», explica Xavier Delclòs, que és professor del Departament de Dinàmica de la Terra i de l'Oceà de la UB.

No obstant això, lʼaparició de restes de pèls especialitzats de larves dʼuns escarabats  —en concret, uns coleòpters dermèstids— adherides a les potes de paparres de la família Deinocrotonidae és un indici indirecte que apunta al fet que el dinosaure amb plomes, la paparra i lʼescarabat haurien conviscut on els va atrapar la resina, possiblement dins dʼun espai reduït comú. «La captura simultània de dues espècies de paràsits externs —paparres— és un fet extraordinari, i es pot explicar millor si es considera que són organismes que comparteixen un hàbitat comú, tal com fan algunes paparres en lʼactualitat, que viuen en el niu de lʼhoste o bé en les proximitats», conclou David Grimaldi, del Museu Americà dʼHistòria Natural. 

Tal com recorden els autors, les aus són lʼúnic llinatge descendent dels dinosaures teròpodes que va sobreviure a lʼextinció massiva de finals del Cretaci, mentre que avui en dia les paparres continuen parasitant i transmetent patògens a diferents éssers vius.