Alain Touraine: «La creació del coneixement és la base de tot»
El sociòleg Alain Touraine és investigador de lʼEscola dʼEstudis Superiors en Ciències Socials de París, on va fundar el Centre dʼAnàlisi i dʼIntervenció Sociològics. Les seves línies de recerca principals són la societat postindustrial i els moviments socials, sobre els quals ha escrit més de vint llibres. Entre les nombroses distincions que ha rebut hi ha el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats, concedit l'any 2010. Touraine va pronunciar lʼoctubre passat a la Universitat de Barcelona la conferència inaugural dʼEncuentros Barcelona 2016, un fòrum internacional organitzat des de Xile per a lʼintercanvi dʼidees i experiències que derivin en projectes i solucions efectives als reptes socials. Durant la seva intervenció, el sociòleg va posar tot l'èmfasi a explicar que estem «sortint d'un món» per entrar en un altre i que «necessitem fer un esforç per situar-nos» en la nova societat. Li vam preguntar sobre el paper de la universitat en aquest nou món al qual estem accedint.
El sociòleg Alain Touraine és investigador de lʼEscola dʼEstudis Superiors en Ciències Socials de París, on va fundar el Centre dʼAnàlisi i dʼIntervenció Sociològics. Les seves línies de recerca principals són la societat postindustrial i els moviments socials, sobre els quals ha escrit més de vint llibres. Entre les nombroses distincions que ha rebut hi ha el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats, concedit l'any 2010. Touraine va pronunciar lʼoctubre passat a la Universitat de Barcelona la conferència inaugural dʼEncuentros Barcelona 2016, un fòrum internacional organitzat des de Xile per a lʼintercanvi dʼidees i experiències que derivin en projectes i solucions efectives als reptes socials. Durant la seva intervenció, el sociòleg va posar tot l'èmfasi a explicar que estem «sortint d'un món» per entrar en un altre i que «necessitem fer un esforç per situar-nos» en la nova societat. Li vam preguntar sobre el paper de la universitat en aquest nou món al qual estem accedint.
Quin paper tenen les universitats en la societat actual?
La resposta és molt clara. En la societat on vivim hi ha, com gairebé sempre, una institució central. Cent anys enrere, en la primera fase de la revolució industrial, la institució central era el gran banc, pagat amb el petroli, amb el carbó. Cinquanta, vuitanta anys enrere, la institució d'importància central era la gran fàbrica fordista, automobilística... I ara la meva resposta és: la universitat de recerca. És a dir, si compareu dos grups de països, d'una banda, el que formen els Estats Units, Anglaterra i el Canadà i, d'altra banda, Alemanya, França i Rússia, tots ells tenen institucions científiques d'altíssim nivell. No obstant això, les classificacions mostren que hi ha una dominació americana en lʼàmbit de la recerca científica bàsica. A Amèrica fan una campanya enorme, molt intel·ligent, per demostrar als americans que no hi ha innovació tecnològica que no tingui arrels en la ciència fonamental. Han organitzat capital privat, capital públic, atreuen intel·lectuals estrangers del món sencer... I això és el sistema de dominació —dominació en un sentit respectable de la paraula—; és l'hegemonia americana al món. Els alemanys o els japonesos tenen una base industrial molt comparable a l'americana, però no són comparables a aquest nivell d'utilitzar la societat del coneixement.
El coneixement és, doncs, central.
La creació del coneixement és la base de tot. Al meu país, per exemple, no ho entenen. No entenen que la innovació tecnològica és el que crea llocs de treball, i que això està necessàriament vinculat amb el coneixement científic. El coneixement científic és l'instrument bàsic de totes les societats, de tots els progressos econòmics, tecnològics, socials, culturals, etc. El coneixement bàsic es produeix als Estats Units en un 50 %; després, amb poques diferències, vénen Anglaterra , Alemanya, França, el Japó o Suïssa. Els premis Nobel italians en economia i en biologia van ser ciutadans americans. Espanya és un cas una mica especial perquè és un país que gasta molt poc en recerca científica bàsica.
Com veu el moment espanyol actual?
No sóc competent en aquest tema, cal conèixer la situació local... Felipe González, a qui vaig conèixer força bé, dóna la prioritat a eliminar Podem. Si té raó o no, és un altre problema. Jo he dit respecte a Syriza —i després respecte a Podem— que no crec realment en la capacitat de crear un gran moviment politicosocial. La base de Podem és un moviment social clàssic, important, positiu, com la primavera àrab, o Tiananmen. Transformar això en un partit, una acció política, és molt difícil. No s'ha fet a Egipte, no s'ha fet a la Xina.
I alhora hi ha el problema de Catalunya. Espanya era un país molt endarrerit que ha avançat molt ràpidament durant els últims quaranta anys. Avançaria més ràpidament Catalunya tota sola? La meva opinió —no és més que una opinió— és que lʼavantatge de Catalunya ha desaparegut en bona part. És un fet que Madrid és avui un centre metropolità més important que Barcelona. La idea que els catalans són més avançats i treballen per a la resta dels espanyols, que són endarrerits, em sembla una imatge del passat.
Com analitza la situació als Estats Units després de la victòria de Donald Trump?
Primer cal dir que la victòria de Trump és un sorpresa, una sorpresa immensa. Què significa aquesta victòria d'una persona que no té ni competència, ni experiència, ni ha expressat objectius, metes o estratègies? L'única resposta és que, després d'un període d'expansió en general decebedor, perillós per als Estats Units, hi ha hagut una reacció que, exagerant una mica, seʼn pot dir aïllacionista, terme molt comú als Estats Units. Després del període Bush, d'expansió, es té la impressió que els Estats Units consideren perillós ficar-se en situacions d'enfrontament amb diversos països o diverses potències del món i opten per una actitud més defensiva.
D'altra banda, la meva explicació personal és que els Estats Units donen prioritat al control del Pacífic: el problema central per als Estats Units és la Xina. Pel que fa a Rússia, Trump no vol arribar a la guerra freda d'abans i vol evitar lʼenfrontament tant com pugui. Fins i tot si això suposa acceptar una limitació en les metes anteriors dels Estats Units i deixar cert marge d'expansió a la política de Putin. En tot cas, a escala mundial, veig una política relativament prudent, que mira dʼevitar els enfrontaments. Pel que fa a la política interior, hi ha una posició contra les minories, contra els mexicans, contra els àrabs o els musulmans.