M. Dolors Tapias, degana de la Facultat de Belles Arts: «Volem guanyar visibilitat dins de la Universitat i de la societat»

Per què va decidir presentar-se com a degana de la Facultat de Belles Arts?

Vaig acabar la carrera de Belles Arts el 1984 i vaig començar a fer de professora lʼabril del 1986. Sempre he estat molt vinculada a la Universitat i he col·laborat en el seu funcionament. De fet, en lʼèpoca en què era estudiant, ja era claustral i ho he estat sempre, tret d'un període de quatre anys. A la Facultat, vaig ser cap dʼestudis durant cinc anys, just quan es van posar en marxa el que en dèiem els nous plans dʼestudis. I després he estat vuit anys directora del Departament de Disseny i Imatge. Ja havia decidit que la meva tasca havia acabat aquí, però veient els reptes de futur, vaig pensar que era molt millor tenir una actitud activa i acabar la meva dedicació a la Universitat treballant pel futur de la Facultat.

A quins reptes de futur es refereix?

N'hi ha diversos. Un primer objectiu molt important és redefinir, en la mesura de les possibilitats, els plans d'estudis actuals. Abans de Bolonya, érem una Facultat amb unes metodologies i dinàmiques diferents, teníem una relació molt directa amb lʼalumnat, treballàvem molt estretament, l'avaluació era continuada... I després de Bolonya, n'hem patit unes conseqüències: tot allò que era particular en les nostres dinàmiques ha quedat com desdibuixat. Hem perdut aquest interès o aquesta relació amb lʼestudiant. Aquest motiu em semblava fonamental de recuperar: tenir uns estudiants actius, uns estudiants que participen, que estan interessats en el desenvolupament dels estudis, però sobretot que tenen alguna cosa a dir-hi i aportar-hi.

Una altra qüestió que em sembla que també sʼha de treballar és la de guanyar visibilitat dins de la Universitat i de la societat. És important que, en les qüestions de tipus cultural i artístic, la presència de la Facultat sigui molt més propera. És clar que els nostres estudiants sʼhi relacionen, però em refereixo a la relació de la Facultat amb la societat, és a dir, a potenciar la dinamització i la transferència que es fa des de l'entorn universitari. Per exemple, cada any fem una exposició que es diu «Sense títol», que és una mostra dels millors treballs dels alumnes que sʼacaben de graduar. Hi va haver un primer any en què aquí venien galeristes, directors de museus... i la Facultat sʼomplia de tots els actors més rellevants del món de la creació a Barcelona. Això ha anat perdent aquesta força i ho hem de tornar a recuperar. En aquest sentit, ja hem començat a treballar perquè el que sʼexposa aquí, sʼexposi també a la ciutat, aprofitant altres activitats de ressò cultural. Lʼobjectiu és donar llum als treballs dels alumnes i facilitar-los els contactes amb els espais de creació de la ciutat. Aquesta és la línia que estem seguint.

Quins punts forts creu que té la Facultat i que cal potenciar?

Des de la Facultat sʼha generat el que podríem anomenar un itinerari de reconeixement dins del món de lʼart. Quan parlem de la Facultat, no podem parlar només de lʼespai de Belles Arts i de la creació artística perquè també hi tenim vinculats dos ensenyaments més: Conservació i Restauració, i Disseny. De fet, des del 1978 —quan lʼEscola Superior dʼArts de Sant Jordi va passar a la UB com a Facultat—, la tasca que sʼha fet en tots els ensenyaments és molt important perquè ha generat un espai de recerca que no es produeix des dʼaltres llocs, fins i tot a escala europea.

Un altre valor destacable és que, des de la creació de la Facultat, hem aconseguit generar un circuit de premis que estan reconeguts per la societat. Per exemple, els premis de la Fundació Guasch Coranty: tant les Beques per a la creació artística, que es convoquen cada any, com el Premi de Pintura Internacional Guasch Coranty, que és biennal i té molt bon reconeixement dins de la ciutat, a lʼEstat i fora de lʼEstat.

I les febleses?

He començat a parlar de les febleses quant a lʼestructura del pla dʼestudis actual. És excessivament generalista, però això no és un problema dʼaquí, sinó de tot Espanya. Altres aspectes que cal millorar són les condicions laborals del nostre professorat i lʼadequació dels espais a les necessitats que tenim i que van canviant.

El 2018 la Facultat de Belles Arts celebra quaranta anys. Vostè que coneix bé la Facultat des dels inicis, ens podria explicar com ha evolucionat el centre en aquests anys?

Han canviat moltes coses i he tingut lʼoportunitat de viure-les totes des de dins. Vaig començar a ser estudiant de la Facultat lʼany 1979, el segon any de pertànyer a la Universitat de Barcelona. La nostra incorporació al món universitari va ser molt estimulant, sobretot per la possibilitat d'integrar el debat en els processos de creació, la producció artística, en general. Això ha anat passant per moments més brillants i moments més opacs. Jo diria que ara estem en un final de recorregut en què crec que toca replantejar quin ha de ser el futur. Perquè, com he dit abans, hem anat perdent presència o especificitat en els nostres plans dʼestudis. I vam començar justament amb plans dʼestudis molt diversos, amb moltes opcions, que ho feia molt enriquidor per a lʼalumnat i també per al professorat. Crec que hem de recuperar aquesta especificitat i hem de tenir uns plans dʼestudis més dinàmics. I aquests quaranta anys, en el fons, ens permetran de reflexionar sobre això. Almenys és el que espero, que puguem pensar com afrontem el futur amb aquest bagatge.

Per acabar, el dia de la seva presa possessió manifestava que un dels seus objectius era la futura creació dʼun campus de les arts. En quin punt es troba aquest projecte?

Aquest, més que un objectiu, és un desig. A mi el que mʼagradaria és que poguéssim crear un campus de les arts. En aquests moments, els centres que ens dediquem a les arts estem dispersos pel territori i, a més, pertanyem a diferents universitats. Tot i amb això, hem començat a fer reunions de treball i activitats entre diferents centres, com ara lʼInstitut del Teatre, lʼEscola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) o lʼEscola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), per facilitar que alguns estudiants que estan interessats en aquestes línies puguin trobar una via de sortida. Però, sobretot, perquè puguem fer activitats més generals que ens siguin útils i importants en el desenvolupament dels diferents centres. Per tant, és un projecte quasi, quasi de somni, que té dificultats territorials i econòmiques, però no l'hem de perdre de vista. I hem dʼanar creant tot lʼespai per poder-hi arribar. No sé si hi arribarem; potser les generacions posteriors, però, com a mínim, hem dʼencetar tot el que seria lʼactuació conjunta.