La caça i lʼactivitat pesquera alteren les dietes de lleons i ossos marins sud-americans

Els ossos marins s’han adaptat millor a l’impacte provocat en l’ecosistema per la caça i la pesca d’arrossegament des de finals del segle XX. Foto: Massimiliano Drago, UB-IRBio
Els ossos marins s’han adaptat millor a l’impacte provocat en l’ecosistema per la caça i la pesca d’arrossegament des de finals del segle XX. Foto: Massimiliano Drago, UB-IRBio
Recerca
(28/06/2018)

Investigadors de la Facultat de Biologia i de lʼInstitut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona han reconstruït les pautes alimentàries que han mantingut els lleons i els ossos marins sud-americans a la zona del riu de la Plata (Uruguai) durant els últims 7.000 anys. Els resultats mostren que les dietes de les dues espècies eren diferents fins a finals del segle XX, moment en què van començar a convergir sense arribar a coincidir del tot.

Segons el treball, publicat a la revista Journal of Animal Ecology, els canvis en el repartiment de recursos podrien ser deguts a la caça dʼaquests animals —que va començar al segle XVIII i va durar fins a la segona meitat del segle XX a lʼArgentina i lʼUruguai— i a la pesca dʼarrossegament de fons. Aquestes troballes podrien explicar les diferències observades en les tendències de les dues espècies a lʼAtlàntic sud-occidental, on els ossos marins sʼhaurien adaptat més bé als canvis en la xarxa alimentària provocats per lʼimpacte humà. Aquesta informació és rellevant per dissenyar mesures adequades de gestió i conservació dʼaquests ecosistemes.

Els ossos marins s’han adaptat millor a l’impacte provocat en l’ecosistema per la caça i la pesca d’arrossegament des de finals del segle XX. Foto: Massimiliano Drago, UB-IRBio
Els ossos marins s’han adaptat millor a l’impacte provocat en l’ecosistema per la caça i la pesca d’arrossegament des de finals del segle XX. Foto: Massimiliano Drago, UB-IRBio
Recerca
28/06/2018

Investigadors de la Facultat de Biologia i de lʼInstitut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona han reconstruït les pautes alimentàries que han mantingut els lleons i els ossos marins sud-americans a la zona del riu de la Plata (Uruguai) durant els últims 7.000 anys. Els resultats mostren que les dietes de les dues espècies eren diferents fins a finals del segle XX, moment en què van començar a convergir sense arribar a coincidir del tot.

Segons el treball, publicat a la revista Journal of Animal Ecology, els canvis en el repartiment de recursos podrien ser deguts a la caça dʼaquests animals —que va començar al segle XVIII i va durar fins a la segona meitat del segle XX a lʼArgentina i lʼUruguai— i a la pesca dʼarrossegament de fons. Aquestes troballes podrien explicar les diferències observades en les tendències de les dues espècies a lʼAtlàntic sud-occidental, on els ossos marins sʼhaurien adaptat més bé als canvis en la xarxa alimentària provocats per lʼimpacte humà. Aquesta informació és rellevant per dissenyar mesures adequades de gestió i conservació dʼaquests ecosistemes.

Lʼinvestigador de la UB-IRBio Massimiliano Drago és el primer autor del treball, en què també han participat els experts Lluís Cardona i Lisette Zenteno (UB-IRBio), i Pablo Inchausti (Universitat de la República de lʼUruguai), entre altres investigadors.

Estudi dels patrons alimentaris des de lʼHolocè mitjà

El lleó marí sud-americà (Otaria flavescens) és un mamífer marí de constitució robusta, amb un musell curt i aixafat, que abunda a les costes de lʼAmèrica del Sud, des del Perú fins al cap dʼHornos, i fins a les costes del Brasil. Amb una distribució geogràfica similar, lʼos marí sud-americà (Arctocephalus australis) té la meitat de grandària i un musell més allargat, sʼalimenta principalment de peixos pelàgics —espècies que viuen en aigües de fondària mitjana o a prop de la superfície— i ocupa una posició inferior en la piràmide alimentària de lʼecosistema marí en comparació amb lʼaltra espècie.

Per reconstruir les dietes dʼaquests animals en diferents períodes, els investigadors han aplicat la tècnica dʼanàlisi dʼisòtops estables de carboni i nitrogen a les restes òssies de lleons i ossos marins. Aquesta tècnica permet obtenir informació sobre els aliments consumits, ja que queden registrats en els teixits corporals amb un fraccionament isotòpic predictible.

«Els resultats mostren que els lleons i els ossos marins sud-americans presentaven una forta segregació tròfica durant lʼHolocè mitjà (aproximadament entre 5.000 i 3.000 anys enrere) i al començament de la segona meitat del segle XX, però que aquesta segregació va disminuir amb el temps, particularment a finals del segle XX i començaments del XXI», explica Massimiliano Drago, membre del Grup de Recerca de Grans Vertebrats Marins de la Universitat de Barcelona.

Efecte de lʼexplotació dels recursos marins

Per als investigadors, la progressiva convergència de les dietes de les dues espècies es podria explicar per la història recent de lʼexplotació de recursos marins a lʼUruguai, caracteritzada per una intensa explotació dʼotàrids (lleons i ossos marins), i també per la sobreexplotació pesquera. Aquests canvis haurien modificat la dieta dels depredadors i lʼestructura de tota la xarxa alimentària al riu de la Plata i a les aèries adjacents de lʼoceà Atlàntic en els últims cinquanta anys.

«La disminució de la mida mitjana dels peixos demersals —els que viuen a prop del fons del mar—, per la captura dels espècimens més grans a causa de la intensa pesca dʼarrossegament, podria haver estat particularment beneficiosa per als otàrids amb una boca petita o mitjana, és a dir, els ossos marins dels dos sexes i les femelles de lleó marí. En canvi, no ho hauria estat per als lleons marins mascles», assenyala lʼinvestigador Massimiliano Drago, adscrit al Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB.

Més plasticitat dietètica de lʼos marí

A més, segons el nou estudi, lʼos marí també es podria haver beneficiat de la reducció dʼun competidor potencial, com el lleó marí, lʼabundància poblacional del qual ha disminuït com a conseqüència de la seva explotació comercial, de manera que ha deixat més disponibilitat de preses potencialment compartides.

«Malgrat que la caça sʼhagi aturat, la població de lleó marí, espècie que comparteix hàbitat amb lʼos marí, no ha aconseguit recuperar-se a lʼUruguai, i de fet, representa lʼúnica població a lʼàrea de distribució dʼaquesta espècie que actualment té taxes de creixement negatives. Aquestes troballes indiquen que els ossos marins (A. australis) semblen presentar més plasticitat dietètica, fet que els ha permès obtenir més benefici dels canvis induïts en la xarxa tròfica per pressió antròpica», apunta Drago.

 

Els resultats també podrien ajudar a comprendre lʼimpacte de la pesca industrial en les relacions tròfiques de les comunitats de depredadors marins dʼaltres ecosistemes, i tenir implicacions en el camp de la biologia de la conservació. «Lʼestudi podria ser de rellevància per interpretar els comportaments actuals i permetreʼns predir els canvis futurs en lʼestructura dels ecosistemes marins. És una informació bàsica per desenvolupar i implementar plans de gestió i conservació en les àrees marines protegides», conclou lʼinvestigador.

 

Referència de l'article:

Drago, M.; Cardona, L.; Franco-Trecu, V.; Crespo, E. A.; Vales, D.; Borella, F.; Zenteno, L.; Gonzalez E. Inchausti, P. «Isotopic niche partitioning between two apex predators over time». Journal of Animal Ecology, 2017. Doi: 10.1111/1365-2656.12666