Javier Santaolalla: «Vull normalitzar la ciència i que parlar de física quàntica sigui una cosa comuna entre els joves»

Santaolalla va néixer a Burgos el 1982 i va estudiar Enginyeria Superior de Telecomunicacions a la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria. És llicenciat en Física per la Universitat Complutense de Madrid (UCM), i té un màster en Física Fonamental (UCM) i un doctorat en Física de Partícules (UCM). Ha estat investigador al Centre Nacional d'Estudis Espacials de França (projecte Galileu), ha guanyat una beca predoctoral del Centre d'Investigacions Energètiques, Mediambientals i Tecnològiques (CIEMAT) per investigar al CERN (experiment CMS) i ha fet un postdoctorat a la Universitat de l'Estat de Rio de Janeiro, conjuntament amb el CERN.

Amb la vocació de fer arribar tot el seu coneixement científic a un públic no especialitzat, el 2015 va posar en marxa el canal de Youtube Date un Voltio, després va crear Date un Vlog, i molt recentment ha obert el canal Date un Mi. Els seus vídeos, que acumulen trenta milions de visualitzacions encara que tracten temes molt densos —els forats negres o la matèria i l'antimatèria—, són enèrgics i contenen grans dosis d'humor. Abans, Santaolalla ja era fundador i membre actiu del projecte de monòlegs científics The Big Van Theory i havia escrit el seu primer llibre: El bosón de Higgs no te va a hacer la cama. Després, n'ha publicat dos més: Cómo explicar física cuántica con un gato zombi i Inteligencia física.

Aprofitem seu pas per la Universitat de Barcelona perquè ens expliqui en quin moment decideix penjar la bata blanca, sortir del laboratori i dedicar-se a la divulgació.

Com era Javier Santaolalla de petit?

De fet, no era el típic nen friqui que llegeix llibres i està parat. Era hiperactiu i tenia moltíssima energia. Potser aquesta curiositat per la ciència hi era, però més apagada. La veritat és que les matemàtiques i la física em fluïen d'una manera especial en comparació amb altres matèries i m'agradava dedicar-m'hi, em resultava senzill. Per això tenia clar que em volia decantar per la branca científica més pura.

Es matricula en Enginyeria Superior de Telecomunicacions, però s'acaba doctorant en Física.

Faig bé primer i segon, i és a tercer quan començo a adonar-me que l'enginyeria no em convenç. Descobreixo Hawking, llegeixo coses de cosmologia, de relativitat i de física de partícules, i és quan descobreixo que això és el que m'agrada de debò. El gran impuls neix llavors, als vint-i-un anys, i em matriculo a Física a la UNED, continuo l'enginyeria i, d'aquí, vaig directe al doctorat. Jo volia ser investigador; perquè el que m'agrada és aprendre, i una de les coses bones de la recerca és que cada dia aprens alguna cosa nova. Això em torna boig.

Però en quin moment deixa el CERN i es llança a fer monòlegs, escriure llibres i crear vídeos a Youtube?

Sempre m'ha agradat explicar les coses que aprenc. Em fascina aprendre una cosa i explicar-la. Soc molt intens i, a més, soc molt impressionable. Quan estava a la universitat, en arribar a casa, compartia el que havia après. Emocionat, l'hi explicava a la meva mare. En aquell moment, ja estava divulgant, però a petita escala. Amb els anys d'estudi em vaig anar tornant introvertit i quan vaig acabar el doctorat havia desenvolupat una personalitat molt tancada en si mateixa. Em relacionava únicament amb les meves partícules i amb altres investigadors, però això no em satisfeia. Llavors vaig començar a fer les visites guiades al CERN i vaig descobrir que establia una connexió molt especial amb aquelles persones. Algú m'havia arribat a dir: «M'has canviat la vida», i això és molt gratificant i també molt addictiu. Després van venir els monòlegs científics, tot seguit el meu primer llibre i, finalment, Youtube, que és el centre de control neuràlgic de totes les operacions dels millennials.

L'aposta pels llibres, en un món eminentment digital, té mèrit. A qui van dirigits?

Els meus llibres van dirigits al Javier de disset anys. A mi m'hauria agradat trobar algú que m'expliqués coses impactants amb un llenguatge amè i proper. L'objectiu és explicar les coses més atractives de la ciència rebaixant el llenguatge, posant moltíssim humor i utilitzant analogies que serveixen per entendre millor els conceptes.

A Youtube està tenint un èxit extraordinari: els seus canals ja acumulen trenta milions de visites. Està molt pendent de les xifres?

Sempre tens el rum-rum de si la gent et deixarà de veure perquè, si bé no estic mirant les audiències tot el dia, sí que soc conscient que l'èxit depèn del fet que a la gent li agradi el que faig. Aquesta por hi és. No et pots acomodar. Cal renovar-se i plantejar-se sempre nous reptes. Vull donar el millor de mi mateix i soc molt perfeccionista. Per exemple, em va funcionar molt bé parlar de Stephen Hawking al principi, però ara cada vegada que dic la paraula Hawking perdo un seguidor. És normal, la gent sempre vol alguna cosa nova.

Majoritàriament, els seus canals els veu gent jove, d'entre catorze i vint-i-tres anys, així que té el poder de fomentar vocacions científiques.

Totalment. M'encantaria que el jovent, a poc a poc, agafés la ciència com una part de la seva vida, i de la mateixa manera que és ridícul no saber quina és la capital de França, fos igual de ridícul no saber qui va fer la teoria de la relativitat general i en què va consistir. Vull normalitzar la ciència, que parlar de física quàntica sigui una cosa comuna entre els joves. Aspiro que em vegin els seguidors del Rubius quan es cansin del contingut buit del Rubius i vulguin aprofundir en alguna cosa. Perquè m'agradaria transformar la societat i portar la ciència als carrers. En aquest sentit, per arribar a un públic que vol entreteniment, he creat un tercer canal: Date un Mi, on faig entreteniment científic, parlo de coses més mundanes però hi colo la ciència.