Notícies

Inici  >  Notícies > Xavier Mas Craviotto: «La gent està carregada de prejudicis amb les carreres...

Xavier Mas Craviotto: «La gent està carregada de prejudicis amb les carreres d’humanitats»

Xavier Mas Craviotto va accedir a la Universitat de Barcelona amb una nota de més de 13 a les PAU.

Xavier Mas Craviotto va accedir a la Universitat de Barcelona amb una nota de més de 13 a les PAU.

Està acabant el grau de Filologia Catalana i té una beca de col·laboració amb el Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC).

Està acabant el grau de Filologia Catalana i té una beca de col·laboració amb el Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació (CUSC).

Aquest 2018 ha guanyat més d’una dotzena de premis literaris.

Aquest 2018 ha guanyat més d’una dotzena de premis literaris.

Amb el pretext del premi Documenta per <i>La mort lenta</i>, parlem amb ell sobre la novel·la.

Amb el pretext del premi Documenta per La mort lenta, parlem amb ell sobre la novel·la.

20/12/2018

Entrevistes

Xavier Mas Craviotto (Navàs, Bages, 1996) és un enamorat de les lletres i de la llengua catalana. Amb només vint-i-dos anys, li plouen els premis literaris. Aquest 2018 n’ha guanyat més d’una dotzena, entre els quals hi ha el Pepi Pagès de narrativa de Granollers, amb el relat El roure; la primera edició del premi Art Jove de poesia Salvador Iborra, amb el poemari Renills de cavall negre, o el prestigiós Documenta, amb la novel·la La mort lenta, que veurà la llum durant el primer trimestre del 2019.

Va accedir a la Universitat de Barcelona amb una nota de més de 13 a les PAU i està fent quart del grau de Filologia Catalana. A més, té una beca de col·laboració amb el Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la UB (CUSC), és cofundador de Com ho diria (una plataforma digital especialitzada en l’argot juvenil del català col·loquial), i dinamitza des de fa anys el club de lectura jove Entrelínies de la Biblioteca de Navarcles.

Amb el pretext del premi Documenta, parlem amb ell sobre la novel·la. Somriu amb la generositat d’un nen, destil·la entusiasme pels quatre costats i té un parlar planer, i alhora reflexiu, que captiva. A la conversa també hi ha lloc perquè ens expliqui la seva passió per la llengua i ens confirmi que la vocació literària li ve de lluny. Li demanem que ens defineixi el seu estil, que sovint barreja narrativa amb poesia, i que ens reveli com és el procés de creació dels diferents textos que envia als concursos.

 

Vas escriure La mort lenta pensant en el premi Documenta?
Quan vaig començar a escriure La mort lenta no sabia quina forma acabaria prenent el text o si seria un relat o una novel·la. Aviat vaig adonar-me que com més avançava, més coses tenia a dir, i vaig pensar que havia d’enviar l’obra al Documenta perquè, en certa manera, estava escrivint un llibre més aviat experimental, i per les obres que havien premiat anteriorment sabia que valoren el risc i la transgressió.

És experimental i transgressora?
És força experimental, tant des del vessant estilístic com formal. Mentre escrivia la novel·la també estava escrivint el poemari Renills de cavall negre, que aviat sortirà publicat per Viena Edicions, i crec que la veu poètica fins a cert punt se’m va filtrar a la novel·la. L’estil és força poètic i hi ha fragments que es mouen entre la narrativa i la prosa poètica. A més, la història està narrada de manera que els diàlegs, els pensaments i les accions dels personatges estan integrats en un únic flux de veu narrativa. Pràcticament no hi ha punts i a part. En certa manera, a la realitat, això també passa: parlem, pensem i fem coses, tot alhora, i les idees, les paraules i les accions són indestriables i es donen simultàniament. Estructuralment, és una obra bastant complexa perquè s’hi combina present i passat, que això és una tècnica molt habitual, però, a més a més, entremig hi ha uns capítols, titulats Annex, amb un component metaliterari. Notes per a la cartografia d’un jo, que són anotacions, esbossos o documents que ens donen informació sobre els personatges i que he escrit expressament perquè el lector els pugui entendre millor, per què pensen com pensen i per què fan el que fan. La metaliteratura fa que el lector, a més, prengui consciència que allò que està llegint és ficció, i que els personatges no deixen de ser una construcció que fa l’autor. Els capítols no estan ordenats cronològicament, però sí que duen per títol el número que els correspondria si els poséssim per ordre temporal, de manera que pots llegir la novel·la de dues maneres: en l’ordre amb què vas trobant els capítols tal com jo els he distribuït, o bé guiant-te pel número dels títols de capítol, cosa que obligarà el lector a anar endavant i endarrere.

Creus que algú farà la prova de fer una segona lectura llegint els capítols segons la numeració?
La gràcia és que es pugui llegir de les dues maneres i que el lector s’adoni que, depenent de l’ordre amb què es trobi els esdeveniments, la història es veu d’una manera o d’una altra, i així pugui valorar com van canviant els personatges a mesura que els succeeixen els diversos esdeveniments. De fet, tot el que fan, diuen i pensen en el present, encara que sigui tangencialment, té una raó en el passat que explica els seus comportaments i actituds a l’hora d’enfrontar-se al món.

A tot això, encara no m’has parlat de l’argument de la novel·la.
La història narra la vida de dos germans, l’Aram i la Lena, que han estudiat, respectivament, Filosofia i Història de l’Art. Són dos joves molt formats, que han llegit molt i que tenen una determinada concepció del món. Quan tenen una vintena d’anys, els seus pares es maten en un accident de cotxe i s’han d’acarar a aquesta realitat. Aniran a viure junts en un pis de Sants, a Barcelona, i allà hi crearan una mena de refugi que els protegeix de la vida. De mica en mica, van entrant en unes dinàmiques de dependència brutals i s’estableix entre ells una relació curiosa. L’argument no deixa de ser un pretext per parlar sense embuts de moltes altres coses que a mi m’interessen particularment, com per exemple els instints: tot allò que contenim i no deixem sortir, però que, com un guèiser, a la mínima que hi ha una escletxa acaba sortint a propulsió. És un llibre amb un gruix força alt de reflexió sobre temes com la mort, la culpa, l’absència, la dependència...

T’interessa indistintament la poesia i la narrativa, o quan tens una idea ja la penses en un gènere determinat?
Jo sempre he pensat que entre la poesia i la narrativa no hi ha una frontera nítida, sinó que és un contínuum difuminat. De vegades m’agrada moure’m molt en un extrem o en l’altre, i de vegades prefereixo jugar al mig, com és el cas de la novel·la. També depèn del que vulguis dir en cada moment. Hi ha determinades idees que vehicules millor amb la poesia i d’altres que funcionen millor amb la narrativa, o amb la prosa poètica. En el cas dels relats sí que generalment em situo més a l’extrem de la narrativa, tot i que depèn del tipus de narració que vull fer. Però em vaig movent segons les meves necessitats, el que vull dir i com ho vull dir, i també en funció del que el mateix text em demana. Trobo que les dicotomies com prosa-vers o narrativa-poesia cada vegada són menys operatives, perquè s’estan escrivint coses molt diverses i eclèctiques que cada vegada s’escapen més de les classificacions.

T’estimes més enviar els textos a concursos que picar la porta d’una editorial?
És que al final acabes al mateix lloc, perquè normalment el premi consisteix en la publicació de l’obra. I, tant per tant, hi surt guanyant, perquè tens l’experiència del premi i te l’acaben publicant igualment. A més, a mi personalment em tranquil·litza pensar que hi ha un jurat qualificat i format per gent molt diversa que ha considerat que el que has escrit té prou qualitat com per ser publicat.

Necessites tenir la tranquil·litat que el text agradarà als lectors?
Suposo que tothom qui escriu necessita aquesta tranquil·litat, tot i que, de fet, escric molt per a mi, i soc força egoista en aquest sentit. El detonant perquè em posi a escriure sempre parteix del jo, d’alguna necessitat íntima. Escriure m'ajuda a racionalitzar un caos de realitats abstractes, intangibles, que només podem copsar a través de la literatura. És dient el caos que podem entendre'l i, en el fons, per mi, escriure és una lluita amb mi mateix per dir, per posar ordre a tot de realitats complexes que no podem encabir en una paraula perquè no hi ha cap terme que les designi, i llavors ens servim de la suggestió de la literatura per arribar a connotar-ho, ni que sigui lleugerament. Així doncs, primer és una mena d'impuls intuïtiu, poc racional, amorf, i a mesura que el text va prenent forma, llavors ja sí que em plantejo què vull fer-ne.

Hi ha l’estereotip que les carreres de lletres són senzilles i que si tens bona nota has d’estudiar ciències.
Penso que les carreres d’humanitats sempre han estat molt connotades i la gent està carregada de prejudicis. Cal trencar l’estereotip que les carreres de lletres són senzilles o inútils, i adonar-nos que els estudis no són una qüestió de dificultat, sinó de vocació. Vaig matricular-me a Filologia perquè sempre m’ha encantat la literatura i tot el que té a veure amb la nostra llengua. Vaig tenir molta sort perquè a casa meva, tant els meus pares com el meu germà, que és doctorand d’Història, sempre han tingut una mentalitat lliure de prejudicis i ens han recalcat molt que havíem d’estudiar el que ens agradés. No m’han posat cap trava ni m’han qüestionat res, i els ho agrairé sempre. Però sí que és veritat que, després de fer la selectivitat, gent del meu entorn em deia: «De debò faràs Filologia Catalana, tu que pots fer el que vulguis?», i jo responia: «Precisament faré això: el que vulgui».

I quan acabis el grau, què?
Segurament faré algun màster o postgrau, però encara no ho he decidit. Tampoc tinc gaire clar a què em vull acabar dedicant, però no em tanco cap porta. M’agraden sobretot els serveis editorials, la correcció, la traducció. També m’agradaria dedicar-me a l’ensenyament, sobretot a adults o estrangers.

Fer classes a estrangers, sí?
Sí. De fet, trobo que ens infravalorem molt i ens estimem molt poc. El català és viu a molts llocs del món, a molts més dels que ens pensem. Quan explico als meus amics els llocs on pots anar a fer de lector de català, al·lucinen. Sembla que ens estimin més a fora de Catalunya que el que ens estimem aquí. Per exemple, el mes passat vaig estar fent classes de català a un matrimoni australià que venia a passar quinze dies a Barcelona i volien agafar quatre nocions bàsiques de català per viure millor la nostra cultura. Era un matrimoni molt culte, que ja coneixia moltes llengües romàniques com el castellà, l’italià, l’alemany, el portuguès, el francès... i això facilitava molt l’aprenentatge de català. A la segona setmana ja podíem mantenir una conversa sobre qualsevol tema. El català és viu i fora de Catalunya hi ha gent que el vol aprendre i ens vol conèixer, i de vegades no els ho posem fàcil. Va ser una experiència única que no oblidaré mai. Entre moltes coses, m’agradaria dedicar-me a l’ensenyament a estrangers perquè és molt gratificant.

I no vols ser escriptor?
Parles de professionalitzar-se com a escriptor, és a dir, poder viure només d’això?

Sí. No ho veus possible?
Crec que és complicat en el panorama literari actual perquè hi ha molta precarització. Avui en dia, són pocs els autors que poden viure només de l’escriptura. Penso en el Cabré, el Monzó o el Pàmies. Conec escriptors boníssims que han de treballar d’altres coses perquè no poden viure únicament d’això. Sí que pots tenir un cop de sort i guanyar un premi important ben dotat econòmicament que et permeti relaxar-te una mica, però viure d’escriure és difícil i has de fer altres feines de corrector, editor, professor, o fer-te autònom i treballar per a editorials, etc. Però és una cosa que tinc molt interioritzada i no em suposa un gran problema, perquè vull fer altres coses a part d’escriure. M’estimo molt el que he estudiat, i tinc ganes d’explorar altres horitzons, com l’ensenyament a adults o a estrangers, el món editorial... I paral·lelament, escriure. Sempre. Tampoc crec que pogués dedicar-me a escriure les vint-i-quatre hores: necessitaria sortir al carrer, rebre estímuls, tractar amb gent. Escrivint soc molt intuïtiu, i quan m’hi poso és perquè se m’encén alguna cosa a dins. Rarament em poso al davant de l’ordinador per escriure sense tenir alguna cosa que em bulli per dintre, n’he de tenir la necessitat.  

Professionalitzar-se com a escriptor implica tenir l’obligació d’escriure, perquè vius d’això i perquè —no ens enganyem— has de menjar. Per això vull treballar d’altres coses, que, a més a més, també m’enriquiran i acabaran repercutint en allò que escrigui. 

Quins escriptors joves llegeixes?
Hi ha gent molt bona que crec que està creant tota una nova veu, i molt potent, com ara Irene Solà, Maria Cabrera, Guillem Gavaldà, Maria Isern, Eva Baltasar... També hi ha editorials petites i independents que aposten per noves veus, per literatura de qualitat, i que espero que cada vegada més vagin desbancant les editorials immenses que veuen el llibre com un mer producte comercial. També hi ha molts premis per a gent jove, com el Documenta, el Francesc Garriga, el Salvador Iborra, i penso que està molt bé que, de tant en tant, s’oxigeni una mica el panorama literari.

 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • ??? peu.flickr.alt ???
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona