Publicada la cartografia submarina més completa del canal INBIS, a lʼoceà Àrtic

En la recerca també hi han participat experts de lʼInstitut Nacional dʼOceanografia i Geofísica Experimental (OGS) de Trieste (Itàlia) i de la Universitat de Tromsø (Noruega), entre altres institucions.

Terra incognita: descobrint els fons marins del planeta

Molts dels paisatges més desconeguts del nostre planeta es troben submergits sota les aigües oceàniques. En lʼactualitat, els fons marins i les regions polars conformen les dues últimes grans fronteres de la recerca en lʼàmbit de les ciències de la Terra. En aquest context, lʼaplicació de tecnologies avançades en les campanyes científiques —GPS diferencial, batimetria de multifeix dʼalta resolució, sísmica de reflexió 2D i 3D, vehicles científics submarins de control remot (ROV)— ha estat una autèntica revolució metodològica que ha ampliat la precisió dels mapes batimètrics dels fons marins.

El canal INBIS (Interfan Bear Island and Storfjorden) està situat al marge continental del mar de Barentsz, a lʼoest de lʼilla de lʼOs, a lʼarxipèlag noruec de les illes Svalbard. La capçalera se situa a la plataforma continental —a uns 500 metres de profunditat— i la seva part més allunyada sʼestén fins als 2.500 metres sota la superfície marina. INBIS es considera «un exemple excepcional de canal submarí profund en latituds polars, que sʼha format en una zona del marge continental situat entre dos importants ventalls sedimentaris glacials», detalla José Luis Casamor, codirector de la campanya oceanogràfica DEGLABAR, que va cartografiar gran part del canal INBIS a bord del vaixell oceanogràfic OGS Explora el 2015.

Al llarg de milers dʼanys, el relleu submarí dʼaquest canal ha estat esculpit per lʼacció de diferents processos geològics als marges polars. Els xaragalls (gullies) són les principals estructures topogràfiques «que han permès reconstruir la història geològica del canal INBIS», detalla Leonardo Rui, membre de lʼInstitut Nacional dʼOceanografia i Geofísica Experimental (OGS) de Trieste i primer autor de lʼestudi.

«En particular —continua Rui—, lʼestructura i algunes característiques dʼaquestes formacions —per exemple, la relació entre les dimensions i la profunditat dʼincisió— ajuden a conèixer els possibles mecanismes de formació i a distingir entre àrees on predominen els xaragalls o bé els canals submarins».

Una topografia submarina preservada durant lʼúltim màxim glacial

En general, les aportacions de sediment dels mantells de gel impedeixen la formació de xaragalls i altres relleus canaliformes en aquestes regions submarines. En el cas del canal INBIS, la proximitat a lʼilla de lʼOs ha estat un factor decisiu per frenar lʼavanç del mantell de gel i evitar el recobriment de la vall submarina amb materials sedimentaris. «Com a resultat, aquesta vall submarina és un dels pocs canals polars que ha preservat el seu particular relleu submarí durant lʼLGM, que és lʼèpoca de màxima extensió de les capes de gel en la història geològica més recent del planeta, fa més de 20.000 anys», detalla Casamor, membre del Departament de Dinàmica de la Terra i de lʼOceà de la UB.

Un cas similar seria el de la fossa dʼAlbertini, al marge nord de lʼarxipèlag de les Svalbard, a lʼoceà Àrtic. «En aquesta zona, la plataforma externa rep els sediments transportats pels corrents de gel que flueixen a través del canal Albertini, un procés que impedeix la formació de dipòsits sedimentaris i facilita la formació dʼun canal submarí», explica Leonardo Rui.

Corrents de terbolesa que modelen el paisatge submarí

A la part superior del canal INBIS, el nou mapa batimètric descriu un sistema de xaragalls i canals menors —entre els ventalls sedimentaris de Kveithola i de lʼilla de lʼOs— que tallen el talús continental i acaben desembocant al canal principal. Segons revela lʼestudi, lʼacció dels corrents de densitat i els corrents de terbolesa generats per lʼaigua de fusió del gel són factors que han modelat i mantingut aquestes estructures erosives.

En aquest context geològic, «i especialment en el període de màxima expansió del mantell de gel a la zona durant lʼLGM, les aportacions de material dels corrents de gel van alimentar la formació dels ventalls sedimentaris», destaca José Luis Casamor.

El canvi en el gradient del pendent és un altre factor clau de la topografia submarina que sʼha de tenir en compte per perfilar lʼorigen del relleu submarí del canal INBIS. Tal com explica Leonardo Rui, «aquest factor, sumat als canvis en les dimensions dels xaragalls, permet establir diferències entre una zona parcialment influïda pel flux de dipòsits glaciogènics (sud) i una altra que es troba completament protegida per la proximitat de lʼilla de lʼOs (nord)».

En el marc de lʼestudi, els experts han cartografiat unes estructures erosives a lʼàrea més meridional, «que suggereixen indicis de la presència dʼun sistema de flux de sediments relacionats (mass transport deposits, MTD) que creuen el pendent superior amb una orientació de sud-est a nord-oest », apunta Leonardo Rui.

Lʼanàlisi morfològica de la zona més distal de lʼàrea «podria suggerir algun dʼaquests episodis dʼinestabilitat dels fons oceànics, tot i que cal continuar les investigacions amb més detall», subratlla Casamor.

Àrtic: els dominis dels grans corrents de gel

La història geològica de lʼoceà Àrtic ha revelat episodis tan extrems com el tsunami de Storegga, el cataclisme submarí més espectacular conegut fins ara, que va sacsejar els fons polars fa uns 7.000 anys. A lʼestret de Fram —un ampli pas geològic entre Groenlàndia i les illes Svalbard— les fredes aigües àrtiques es barregen amb les més càlides de lʼAtlàntic i generen un escenari excepcional per estudiar el registre geològic del canvi climàtic natural al planeta.

En lʼactualitat, les àrees polars septentrionals —un dels ecosistemes més afectats pels efectes del canvi global— constitueixen un excel·lent laboratori natural per a diverses àrees de les geociències marines (geomorfologia, paleoceanografia, paleoclimatologia, batimetria, etc.). En aquest escenari de reptes per a la ciència internacional, el Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines de la UB —dirigit pel catedràtic Miquel Canals— ha destacat per lʼimpacte científic de les seves investigacions, centrades a revelar la història geològica i paleoclimàtica dels fons marins dominats durant milers dʼanys per lʼacció dels grans mantells i corrents de gel.