Notícies
Inici  >  Notícies > Publicada la cartografia submarina més completa del canal INBIS, a l’oceà...

Publicada la cartografia submarina més completa del canal INBIS, a l’oceà Àrtic

El canal INBIS es considera un exemple excepcional de canal submarí profund en latituds polars.

El canal INBIS es considera un exemple excepcional de canal submarí profund en latituds polars.

Aquest nou estudi descriu els processos geològics que han contribuït a modelar els grans fons marins en latituds polars.

Aquest nou estudi descriu els processos geològics que han contribuït a modelar els grans fons marins en latituds polars.

Proper a l’illa de l’Os, a l’arxipèlag de les Svalbard, aquest canal polar va conservar el seu particular relleu submarí durant l’últim màxim glacial.

Proper a l’illa de l’Os, a l’arxipèlag de les Svalbard, aquest canal polar va conservar el seu particular relleu submarí durant l’últim màxim glacial.

La proximitat a l’illa de l’Os ha estat un factor decisiu per frenar l’avanç del mantell de gel i evitar el recobriment de la vall submarina amb materials sedimentaris.

La proximitat a l’illa de l’Os ha estat un factor decisiu per frenar l’avanç del mantell de gel i evitar el recobriment de la vall submarina amb materials sedimentaris.

El professor José Luis Casamor, codirector de la campanya oceanogràfica DEGLABAR, que va cartografiar gran part del canal INBIS a bord del vaixell oceanogràfic <i>OGS Explora</i>.

El professor José Luis Casamor, codirector de la campanya oceanogràfica DEGLABAR, que va cartografiar gran part del canal INBIS a bord del vaixell oceanogràfic OGS Explora.

L'investigador Leonardo Rui, membre de l’Institut Nacional d’Oceanografia i Geofísica Experimental (OGS) de Trieste i primer autor de l’estudi.

L'investigador Leonardo Rui, membre de l’Institut Nacional d’Oceanografia i Geofísica Experimental (OGS) de Trieste i primer autor de l’estudi.

L'estudi dels fons polars a l'oceà Àrtic, una de les regions del planeta més sensibles als efectes del canvi climàtic global, és fonamental per reconstruir la història geològica i climàtica de la Terra.

L'estudi dels fons polars a l'oceà Àrtic, una de les regions del planeta més sensibles als efectes del canvi climàtic global, és fonamental per reconstruir la història geològica i climàtica de la Terra.

20/03/2019

Recerca

Un estudi científic detalla per primera vegada la cartografia submarina dels trams superiors del canal INBIS, una vall submergida que s’estén al llarg de desenes de quilòmetres al nord-oest del mar de Barentsz, a l’oceà Àrtic. Aquest canal és una de les poques valls submarines de latituds polars que va preservar la seva particular arquitectura geològica durant l’últim màxim glacial (LGM), segons el nou treball publicat a la revista Arktos. The Journal of Arctic Geosciences, en el qual participa el professor José Luis Casamor, membre del Grup de Recerca Consolidat (GRC) en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona.

En la recerca també hi han participat experts de l’Institut Nacional d’Oceanografia i Geofísica Experimental (OGS) de Trieste (Itàlia) i de la Universitat de Tromsø (Noruega), entre altres institucions.


Terra incognita: descobrint els fons marins del planeta


Molts dels paisatges més desconeguts del nostre planeta es troben submergits sota les aigües oceàniques. En l’actualitat, els fons marins i les regions polars conformen les dues últimes grans fronteres de la recerca en l’àmbit de les ciències de la Terra. En aquest context, l’aplicació de tecnologies avançades en les campanyes científiques —GPS diferencial, batimetria de multifeix d’alta resolució, sísmica de reflexió 2D i 3D, vehicles científics submarins de control remot (ROV)— ha estat una autèntica revolució metodològica que ha ampliat la precisió dels mapes batimètrics dels fons marins.

 

El canal INBIS (Interfan Bear Island and Storfjorden) està situat al marge continental del mar de Barentsz, a l’oest de l’illa de l’Os, a l’arxipèlag noruec de les illes Svalbard. La capçalera se situa a la plataforma continental —a uns 500 metres de profunditat— i la seva part més allunyada s’estén fins als 2.500 metres sota la superfície marina. INBIS es considera «un exemple excepcional de canal submarí profund en latituds polars, que s’ha format en una zona del marge continental situat entre dos importants ventalls sedimentaris glacials», detalla José Luis Casamor, codirector de la campanya oceanogràfica DEGLABAR, que va cartografiar gran part del canal INBIS a bord del vaixell oceanogràfic OGS Explora el 2015.

 

Al llarg de milers d’anys, el relleu submarí d’aquest canal ha estat esculpit per l’acció de diferents processos geològics als marges polars. Els xaragalls (gullies) són les principals estructures topogràfiques «que han permès reconstruir la història geològica del canal INBIS», detalla Leonardo Rui, membre de l’Institut Nacional d’Oceanografia i Geofísica Experimental (OGS) de Trieste i primer autor de l’estudi.

 

«En particular —continua Rui—, l’estructura i algunes característiques d’aquestes formacions —per exemple, la relació entre les dimensions i la profunditat d’incisió— ajuden a conèixer els possibles mecanismes de formació i a distingir entre àrees on predominen els xaragalls o bé els canals submarins».


Una topografia submarina preservada durant l’últim màxim glacial


En general, les aportacions de sediment dels mantells de gel impedeixen la formació de xaragalls i altres relleus canaliformes en aquestes regions submarines. En el cas del canal INBIS, la proximitat a l’illa de l’Os ha estat un factor decisiu per frenar l’avanç del mantell de gel i evitar el recobriment de la vall submarina amb materials sedimentaris. «Com a resultat, aquesta vall submarina és un dels pocs canals polars que ha preservat el seu particular relleu submarí durant l’LGM, que és l’època de màxima extensió de les capes de gel en la història geològica més recent del planeta, fa més de 20.000 anys», detalla Casamor, membre del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la UB.

 

Un cas similar seria el de la fossa d’Albertini, al marge nord de l’arxipèlag de les Svalbard, a l’oceà Àrtic. «En aquesta zona, la plataforma externa rep els sediments transportats pels corrents de gel que flueixen a través del canal Albertini, un procés que impedeix la formació de dipòsits sedimentaris i facilita la formació d’un canal submarí», explica Leonardo Rui.


Corrents de terbolesa que modelen el paisatge submarí

 

A la part superior del canal INBIS, el nou mapa batimètric descriu un sistema de xaragalls i canals menors —entre els ventalls sedimentaris de Kveithola i de l’illa de l’Os— que tallen el talús continental i acaben desembocant al canal principal. Segons revela l’estudi, l’acció dels corrents de densitat i els corrents de terbolesa generats per l’aigua de fusió del gel són factors que han modelat i mantingut aquestes estructures erosives.

 

En aquest context geològic, «i especialment en el període de màxima expansió del mantell de gel a la zona durant l’LGM, les aportacions de material dels corrents de gel van alimentar la formació dels ventalls sedimentaris», destaca José Luis Casamor.


El canvi en el gradient del pendent és un altre factor clau de la topografia submarina que s’ha de tenir en compte per perfilar l’origen del relleu submarí del canal INBIS. Tal com explica Leonardo Rui, «aquest factor, sumat als canvis en les dimensions dels xaragalls, permet establir diferències entre una zona parcialment influïda pel flux de dipòsits glaciogènics (sud) i una altra que es troba completament protegida per la proximitat de l’illa de l’Os (nord)».

 

En el marc de l’estudi, els experts han cartografiat unes estructures erosives a l’àrea més meridional, «que suggereixen indicis de la presència d’un sistema de flux de sediments relacionats (mass transport deposits, MTD) que creuen el pendent superior amb una orientació de sud-est a nord-oest », apunta Leonardo Rui.

 

L’anàlisi morfològica de la zona més distal de l’àrea «podria suggerir algun d’aquests episodis d’inestabilitat dels fons oceànics, tot i que cal continuar les investigacions amb més detall», subratlla Casamor.


Àrtic: els dominis dels grans corrents de gel


La història geològica de l’oceà Àrtic ha revelat episodis tan extrems com el tsunami de Storegga, el cataclisme submarí més espectacular conegut fins ara, que va sacsejar els fons polars fa uns 7.000 anys. A l’estret de Fram —un ampli pas geològic entre Groenlàndia i les illes Svalbard— les fredes aigües àrtiques es barregen amb les més càlides de l’Atlàntic i generen un escenari excepcional per estudiar el registre geològic del canvi climàtic natural al planeta.

 

En l’actualitat, les àrees polars septentrionals —un dels ecosistemes més afectats pels efectes del canvi global— constitueixen un excel·lent laboratori natural per a diverses àrees de les geociències marines (geomorfologia, paleoceanografia, paleoclimatologia, batimetria, etc.). En aquest escenari de reptes per a la ciència internacional, el Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines de la UB —dirigit pel catedràtic Miquel Canals— ha destacat per l’impacte científic de les seves investigacions, centrades a revelar la història geològica i paleoclimàtica dels fons marins dominats durant milers d’anys per l’acció dels grans mantells i corrents de gel.
 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • ??? peu.flickr.alt ???
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona