Un estudi descriu la divisió migratòria cap a lʼoceà Pacífic i el mar dʼAràbia en les poblacions de lʼescuraflascons becfí
Quan arriba lʼhivern, les poblacions de lʼescuraflascons becfí del paleàrtic occidental migren cap a dos destins ben allunyats: lʼoceà Pacífic o el mar dʼAràbia, tot seguint una estratègia de divisió migratòria excepcional que no sʼhavia descrit en aquesta àrea geogràfica. Una part de les poblacions dʼaus —les que crien a Groenlàndia, Islàndia i les illes britàniques— travessen més de 10.000 quilòmetres fins a arribar a lʼoceà Pacífic, mentre que les poblacions dʼEscandinàvia i de Rússia posen rumb cap al mar dʼAràbia, a lʼoceà Índic, a més de 6.000 quilòmetres de lʼàrea de cria.
Quan arriba lʼhivern, les poblacions de lʼescuraflascons becfí del paleàrtic occidental migren cap a dos destins ben allunyats: lʼoceà Pacífic o el mar dʼAràbia, tot seguint una estratègia de divisió migratòria excepcional que no sʼhavia descrit en aquesta àrea geogràfica. Una part de les poblacions dʼaus —les que crien a Groenlàndia, Islàndia i les illes britàniques— travessen més de 10.000 quilòmetres fins a arribar a lʼoceà Pacífic, mentre que les poblacions dʼEscandinàvia i de Rússia posen rumb cap al mar dʼAràbia, a lʼoceà Índic, a més de 6.000 quilòmetres de lʼàrea de cria.
Aquest comportament migratori tan particular de lʼescuraflascons becfí es detalla ara per primer cop en un article publicat a la revista Frontiers in Ecology and Evolution en el qual participen els investigadors Raül Ramos i Jacob González-Solís, de la Facultat de Biologia i de lʼInstitut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio).
Una espècie hivernant poc freqüent a la península Ibèrica
Lʼescuraflascons becfí (Phalaropus lobatus) és una au migratòria de la família dels falaropòdids que sol habitar la tundra i les altes latituds polars durant lʼèpoca de reproducció. Aquestes petites aus limícoles passen bona part del seu cicle anual —sobretot el període dʼhivernada— a mar obert, i per això es consideren com a pelàgiques. Durant la ruta migratòria posterior a la cria —de lʼagost al setembre—, aquesta espècie es pot albirar de manera ocasional en àrees peninsulars com ara el delta de lʼEbre o la costa atlàntica i cantàbrica.
En el nou treball, liderat per lʼexpert Rob S. A. van Bemmelen, de la Universitat de Wageningen (Països Baixos), lʼequip de la UB-IRBio ha col·laborat en la col·locació de geolocalitzadors —aparells per seguir les migracions de llarga distància— en diferents localitats de cria, així com en la modelització de lʼhàbitat de les diferents poblacions i lʼestudi de lʼecologia de les aus marines. Els resultats mostren lʼexistència dʼuna divisòria migratòria amb dues poblacions molt ben definides, però relativament pròximes, en la geografia del paleàrtic occidental.
«En concret, les poblacions de l'Atlàntic nord i les de Fennoscàndia passen lʼhivern en dues àrees geogràfiques ben allunyades entre si i amb condicions ambientals molt diferenciades (clima, recursos naturals, etc.), que estan determinades per la zona dʼhivernada», detalla Raül Ramos, investigador Ramón y Cajal del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB i de lʼIRBio.
«Els escuraflascons de les poblacions de l'Atlàntic nord fan més parades migratòries fins a lʼoceà Pacífic —cobreixen quasi el doble de distància— i migren a més velocitat que els de Fennoscàndia», continua. «També presenten ales proporcionalment més llargues, una característica morfològica que podria explicar-se per les diferències en el patró migratori entre les dues poblacions dʼaus».
Una divisió migratòria sense barreres geogràfiques
Al continent europeu es coneixen molts casos de divisió migratòria relacionats amb les barreres geogràfiques (per exemple, la Mediterrània). És el cas de diverses espècies dʼaus transsaharianes amb un doble patró migratori: els exemplars de les poblacions que crien al centre i lʼoest dʼEuropa migren a través de lʼestret de Gibraltar, i els de lʼest europeu ho fan a través de la península Aràbiga.
No obstant això, en el cas dels escuraflascons les divisions migratòries també poden sorgir sense unes barreres geogràfiques clares, sinó com un reflex de la història biogeogràfica de lʼespècie. «La ruta migratòria de la població de l'Atlàntic nord cap al Pacífic podria ser un llegat evolutiu dʼuna població ancestral situada de manera originària a lʼAmèrica del Nord. Així doncs, el rang de distribució dʼaquest nucli original sʼhauria estès cap a lʼest —fins a les illes britàniques— en un procés que ha preservat la ruta migratòria primària de les poblacions cap a les zones dʼhivernada de lʼoceà Pacífic», apunta el catedràtic Jacob González-Solís, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB i de lʼIRBio.
El repte dʼidentificar patrons migratoris globals al planeta
Avui en dia, lʼescuraflascons becfí té una població dʼentre tres i quatre milions dʼexemplars, i lʼespècie mostra una tendència demogràfica decreixent en la majoria de les poblacions reproductores. Està catalogat com a espècie de risc mínim segons la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), i es troba afectat sobretot per la contaminació industrial —en especial, els pesticides agrícoles— i pels vessaments de petroli que perjudiquen les regions àrtiques de cria. A més, la disminució de lʼactivitat ramadera i de pasturatge en àrees de cria fa proliferar de manera descontrolada la vegetació, que acaba envaint basses i llacunes on els escuraflascons solen fer els nius.
En aquest context, el nou treball publicat a la revista Frontiers in Ecology and Evolution posa de manifest la importància de les col·laboracions científiques internacionals i també dels «estudis metapoblacionals per identificar patrons migratoris globals dʼuna espècie concreta per evitar el risc de caure en especificitats locals que no permeten generalitzar un comportament migratori», explica Raül Ramos.
Fotografies: Yann Kolbeinsson