Notícies
Inici  >  Notícies > Joan Aldavert, alumne d’Estudis Literaris: «L’escriptura em va...

Joan Aldavert, alumne d’Estudis Literaris: «L’escriptura em va servir per comunicar-me amb els joves immigrants»

«Trobo que els mitjans de comunicació han fet molt per despersonalitzar el joves immigrants.»

«Trobo que els mitjans de comunicació han fet molt per despersonalitzar el joves immigrants.»

«Em va sobtar, després de tot el que havien passat, les ganes de relacionar-se dels joves del centre i la seva curiositat per saber sobre aquells que els envoltaven.»

«Em va sobtar, després de tot el que havien passat, les ganes de relacionar-se dels joves del centre i la seva curiositat per saber sobre aquells que els envoltaven.»

«Vaig voler entrevistar gent que realment fos entesa en el tema de la immigració per donar-los la veu.»

«Vaig voler entrevistar gent que realment fos entesa en el tema de la immigració per donar-los la veu.»

05/07/2019

Entrevistes

Joan Aldavert és alumne d’Estudis Literaris de la UB. La seva vocació és escriure, concretament ficció, i és cap on està dirigint la seva formació. El llibre que acaba de publicar, Barça ou Barzakh, no és, però, cap novel·la ni cap relat curt fruit de la imaginació, sinó la narració de la seva experiència l’estiu passat com a educador en un centre de menors estrangers no acompanyats (MENA). En aquesta entrevista fa algunes pinzellades d’aquesta vivència personal, de com l’ha vinculada a la seva activitat com a jove escriptor i de com ha influït en la seva visió sobre el fenomen de la immigració.

Vas accedir a la feina en un centre de menors estrangers no acompanyats a través del contacte d’un amic, en un moment d’urgència en què calia ràpidament incorporar personal per a aquestes tasques. Què et va fer decidir a fer una feina tan allunyada dels teus estudis?

Era una oportunitat i tota una experiència que volia tenir. El que em va sobtar és que al centre on estava hi havia força gent d’Estudis Literaris que treballaven d’educadors. Suposo que havien fet alguna formació relacionada amb aquesta feina després de la carrera, però sobta.

L’entrada al centre va ser una mica xocant, com entrar en una altra dimensió, en un altre món. De fet, quan ho recordo sembla una mica irreal, com si fos un somni. És com un petit món, com tenir una petita Àfrica.

Què et va sobtar més dels joves immigrants?

La seva alegria després de tot el que havien passat, les seves ganes de relacionar-se i la seva curiositat per saber sobre aquells que els envoltaven. Són adolescents que comencen de nou, en una altra terra. I, en certa manera, fan noves amistats. Tant amb els altres nois amb qui conviuen com amb els educadors. La il·lusió és, potser, el seu tret més distintiu. Aquesta mateixa il·lusió és la que ha fet que emprenguessin un viatge tan arriscat com aquest, que topessin amb una realitat que sovint els resulta desil·lusionant, que no encaixa amb la seva pròpia fantasia. Però és la il·lusió en si mateixa la que els permet seguir endavant. Es creen moltes expectatives que segurament no arribaran a bon port —com, per exemple, creure que jugaran al Barça—, però mentre les tenen poden anar avançant.

Una altra cosa en què em vaig fixar, ja durant la primera nit, és que, majoritàriament, són molt agraïts. Sabien que estàvem allà per cuidar-los i, descartant alguns casos excepcionals, miraven de fer-nos la feina més fàcil. Alguns sovint ens ajudaven, feien d’intermediaris o assumien papers determinats per agilitzar tasques. Són nens obligats a madurar abans d’hora, com si haguessin sortit d’una incubadora de manera prematura. Van abandonar l’Àfrica i les seves famílies per aconseguir un futur millor i diners per enviar a casa. Ja parteixen d’aquesta gran responsabilitat, la que s’exigeix a un adult amb fills. Però ells ni tan sols han tingut temps de ser pares i, pràcticament, tampoc de ser fills. Per això continuen sent nens i els cal referents que els guiïn, com poden ser els educadors o altres adults que ocupin aquest rol.

D’alguna manera es va relacionar la teva feina com a educador amb la teva vessant d’escriptor?

El fet que anés a la universitat va influir mentre treballava en el centre. Els nois preguntaven: «Què estàs fent?», i aleshores jo deia: «Vaig a la universitat, estudio literatura, i soc escriptor». «Escriptor —em deien—, i què escrius?». Els atreia molt aquesta idea. Fins i tot un em va dir: «Que estiguis a la universitat no és una sort, sinó que tu t’ho has guanyat». Jo això ho vaig portar a la inversa i els vaig respondre: «El fet que vosaltres estigueu aquí, que hàgiu arribat a Barcelona, no és una sort, sinó que us heu esforçat molt per poder ser aquí. I també us haureu d’esforçar molt per aprendre català i castellà i poder-vos adaptar». Aleshores ells van demanar que els ensenyés tot de paraules en català, per compaginar-ho una mica amb el que sabien de francès. Vaig intentar comunicar-me amb ells i, en aquest sentit, l’escriptura em va servir.

En el llibre narres la teva experiència, però també hi ha tota una part d’entrevistes. Per què?

Tenia clar que no soc cap entès en el tema, perquè no soc educador social. També tenia molt clar que la realitat que havia vist tampoc era la més objectiva, perquè hi havia moltes coses que potser eren rumors i que després les entrevistes van desmentir. Vaig voler entrevistar gent que realment fos entesa en el tema de la immigració per donar-los la veu.

En realitat, respecte al centre jo era com un noi més d’aquests subsaharians que arriben aquí sense saber-ne absolutament res. No parlen l’idioma i estan aquí i no entenen gaire el que està passant. En el meu cas una mica va ser això: vaig entrar en un centre d’acollida sense saber-ne tampoc res, i a sobre ens portàvem poca diferència d’edat amb els nois subsaharians que hi havia.

Què has après amb tot plegat?

Primer de tot, a trencar tòpics. Trobo que els mitjans de comunicació han fet molt per despersonalitzar aquests joves. Recordo que, mentre estava treballant al centre, a les portades dels diaris sortien nois inhalant cola i ho presentaven com si fos la gran majoria de la immigració, i no és així. Cada noi és un cas concret. A més, s’ha de tenir en compte els diferents col·lectius. Respecte a la conducta, els subsaharians són molt diferents dels marroquins. És a dir, no es pot generalitzar. Dins el col·lectiu de subsaharians, procedeixen de molts països diferents.

Entre els joves hi ha una mentalitat més oberta pel que fa a la immigració?

Depèn de la família de la qual provinguis i de les idees que tinguis. Aquí, a la universitat, jo veig, per exemple, gent que llegeix bastant i que és d’extrema dreta. Crec que depèn molt de la teva pròpia família. Però en general, crec que la gent jove és molt més oberta, intenta posar-se a la pell d’aquests joves immigrants, potser perquè tenen gairebé la nostra edat.

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • ??? peu.flickr.alt ???
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona