Notícies
Inici  >  Notícies > David Bueno i Gemma Marfany, el plaer de la divulgació

David Bueno i Gemma Marfany, el plaer de la divulgació

David Bueno i Gemma Marfany són professors del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística de la UB.

David Bueno i Gemma Marfany són professors del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística de la UB.

Gemma Marfany a la Festa de la Ciència de la UB.

Gemma Marfany a la Festa de la Ciència de la UB.

David Bueno a la Festa de Ciència i Tecnologia que organitza l'Ajuntament de Barcelona.

David Bueno a la Festa de Ciència i Tecnologia que organitza l'Ajuntament de Barcelona.

25/04/2019

Entrevistes

Els genetitstes David Bueno i Gemma Marfany han rebut enguany ex aequo la VI Distinció del Claustre de Doctors i del Consell Social a les millors activitats de divulgació científica i humanística. En aquesta entrevista expliquen com han gaudit personalment a l’hora de transmetre a diferents públics els conceptes bàsics de la genètica i la neurociència.

Per què el gran públic ha de saber de genètica?

David Bueno: Perquè som genètica. Des de la concepció, el primer que som és una colla de gens. I això condiciona, determina, moltes característiques nostres. Una de les fites que hem de tenir com a humanitat és entendre’ns cada vegada millor nosaltres mateixos. I tot comença amb la genètica.

Gemma Marfany: Moltíssimes activitats humanes estan condicionades per la genètica. En el neolític, quan els humans van aprendre a cultivar, ja sabien que havien de creuar espècies: intuïtivament, ja anaven creuant plantes o animals per aconseguir-ne d’altres. Comencem per aquí. Però és que hi ha moltíssimes coses més: la medicina del futur no s’entendrà si no entens la genètica. Són eines que ens ajudaran a afrontar la nostra vida. De tota manera, la gent ja n’és conscient, d’això. Tu ensenyes una doble hèlix i tothom sap que això és l’ADN, encara que potser no entenguin gaire bé què vol dir ADN. Això és cultura popular, perquè abans ningú no en tenia ni idea de què era la doble hèlix. D’alguna manera, ha anat penetrant cert coneixement en la societat. Aleshores, l’únic que hem de fer és bastir-lo. 

Com vau començar a divulgar?

D. B.: Hi va haver un aspecte de simple necessitat, i després hi vaig trobar el plaer. Quan vaig estar a Oxford, em vaig posar a traduir catàlegs d’elements de laboratori de l’anglès al castellà per tenir uns ingressos extra. En tornar aquí, gràcies a la Roser Gonzàlez —la teva directora de tesi, Gemma—, vaig traduir uns llibres de genètica de l’anglès al castellà també per tenir un extra. I quan vaig acabar, que ja estava una mica més ben situat quant a sou, em vaig dir: «Tot això que has après de genètica, per què no en fas un llibre de divulgació?». I el vaig fer per pur plaer. Aquí és on va començar el plaer de divulgar, quan vaig descobrir la meva gran passió per la divulgació.

G. M.: Va arribar un punt de la meva vida en què, per raons personals, escriure era com el meu refugi. I va coincidir que en aquella època va contactar amb mi per fer un llibre un professor de la UPC, que em coneixia de les conferències que jo feia per voluntarisme. De fet, em va proposar que fes un llibre de divulgació sobre les cèl·lules mare, però en David estava a punt de treure’n un, i vaig pensar que no tenia sentit que en un món tan petit com el de la divulgació competíssim entre nosaltres. Per això, el vaig fer sobre genètica forense. En aquell moment, la sèrie CSI era superguai. Al cap de res d’haver escrit aquest llibre, se’ns va oferir a una altra col·lega i a mi de fer un llibre a mitges per a la col·lecció Catàlisi. Totes dues fem classes a la Universitat de l’assignatura Senescència i Envelliment, que és un tema que atreu molt la gent. Vam simplificar molt els conceptes i vam parlar de per què envellim.

Al final, gràcies a una traducció, em van oferir una cosa ja més seriosa de divulgació. Ara fa ara dos anys per Nadal, parlant amb la Susana Balcells, em va dir que una amiga seva, la directora de l’editorial La Campana, s’havia proposat de traduir un llibre de Siddhartha Mukherjee titulat El gen. És un llibre magnífic que ha guanyat el Pulitzer. La persona que l’estava traduint, Xavi Pàmies —que per cert és un traductor excel·lent—, va dir que necessitava assessorament d’algun genetista perquè no se sentia segur amb els termes científics. I em vaig passar tot el Nadal, com a afició, repassant la traducció i mirant que fos correcta. Em va encantar! A partir d’aquí, em van recomanar per escriure divulgació a El Nacional, perquè buscaven una dona científica, un perfil que no tenien. M’ho van proposar i aquí estic. I m’agrada molt, és una activitat de la qual gaudeixo. Però tot és, en el fons, pura serendipitat.

D. B.: Sempre és així. Si l’editor de l’El Punt Avui no hagués llegit en el seu moment el llibre que jo havia publicat, no m’hauria proposat d’escriure al diari, on encara continuo col·laborant. I si Ignasi Aragay, aleshores editor de cultura d’El Punt Avui i més tard un dels directors de l’Ara, no m’hagués dit «Escolta, vols venir a escriure coses també a l’Ara?», no ho estaria fent.

G. M.: Hi ha gent que té molt clar que vol fer això, i jo crec que en el nostre cas és perquè ens agrada escriure, i d’alguna manera les circumstàncies ens han afavorit. 

Com a divulgadors, us sentiu còmodes en tots els formats?

D. B.: A mi, qualsevol cosa que no siguin xarxes socials, m’agrada molt fer-la. He estat durant sis anys a la ràdio fent un programa quinzenal de mitja hora, primer a COM Ràdio i després a Ràdio 4. Aquest és el primer any que no ho faig, perquè per horaris no m’encaixava. És qüestió de trobar el teu registre, i jo m’he trobat molt còmode amb les persones amb qui he col·laborat a la ràdio perquè em permetien fer el que jo volia. Era el registre que volia, i que, a més, agradava al públic. Amb TV3 també hi he col·laborat. L’any passat, en el programa De bon humor, que es feia els diumenges al vespre —massa tard per al meu gust—, sortia una càpsula de tres minuts de ciència que feia jo i m’hi sentia supercòmode. A més, porto un blog de neurociència aplicada a l’educació i també m’hi sento molt bé. És molt interactiu, perquè tu penges la teva publicació i tens molta gent que et critica, o que t’ho agraeixen, i tu els contestes... Això sí que m’agrada molt, però no és el format de la immediatesa de les xarxes socials.

G. M. Jo em sento còmoda amb els formats habituals: ràdio, televisió, escriptura d’un article o d’un llibre. Tots tenim una sèrie de destreses, d’habilitats, i crec que has d’escollir el format que s’avé a la teva manera de ser. Twitter és l’única xarxa social que faig servir, i en el meu cas és amb un perfil molt científic, molt professional. Per mi és un mètode molt dinàmic de mantenir-me al dia però estic d’acord amb el David que has d’escollir molt bé el perfil.

I la divulgació entre els més joves?

G. M.: Per mi és molt refrescant, és trencar amb les dinàmiques habituals. En general, són bastant receptius. La meva experiència és que fins i tot a estudiants d’ESO que potser després no faran res de biologia, els agrada el que expliques, i et fan preguntes. Les experiències més divertides les he tingut amb gent encara més jove. Els meus fills han anat a una escola pública i cada any hi anava a parlar de l’ADN i dels transgènics, de tot això. I és molt divertit. Fan unes preguntes tan enginyoses... Algunes mares deien després: «Què els has donat? El meu fill té clar que vol ser com tu, de gran». Per mi són cervells: anem a jugar mentalment.

D. B.: Has de saber posar-te al seu nivell, si utilitzes el llenguatge científic que fem servir en un seminari, lògicament els perds, en trenta segons ja no en tens cap allà amb tu. Però els tindràs allà si saps trobar la imatge divertida, curiosa, les paraules adequades. És molt important com te’ls mires, no te’ls has de mirar com un científic, te’ls has de mirar com una persona que està allà amb ells. Ells et perceben com un científic, però no has d’aixecar una barrera en el sentit de «jo soc el científic i tu l’alumne». És una experiència excel·lent, és de les més gratificants que hi ha.

Com es pot contribuir des de la Universitat a aquestes tasques de divulgació?

G. M.: Jo crec que, en general, l’actitud de la UB respecte a la divulgació ha canviat molt. La UB Divulga, per exemple, intenta organitzar moltes activitats i enganxar molta gent. No sempre s’hi apunta tothom, però cada vegada això es va bellugant més. Per exemple, quan vas al Saló de l’Ensenyament, a l’Espai Ciència, moltes vegades hi portes els doctorands i s’ho passen la mar de bé. O quan fas la jornada de portes obertes, o a la Festa de la Ciència de la UB. D'altra banda, hi ha la llista d’especialistes de la UB, en la qual la gent es va posant en allò en què se sent còmode; amplies i diversifiques els experts. I després hi ha els cursos: demà estaré en un curs de l’ICE sobre per què hem de divulgar o per què volem divulgar. Vas sembrant i, de cop i volta, veus que hi ha un creixement sostingut de la gent a qui interessa la divulgació.

D. B.: Jo crec que és molt important la feina que es fa des de comunicació. En el moment en què tu veus que un company ha escrit un article, un llibre de divulgació, això estimula els altres a valorar-ho i que potser alguns s’hi vulguin apuntar. Jo, per exemple, al principi havia d’anar trucant a les portes de la gent per demanar-los que escrivissin llibres per a la col·lecció de divulgació Catàlisi, de la qual porto l’edició científica. Vaig estar un parell d’anys trucant a les portes. Ara és al revés: m’envien els llibres, em truquen. I en aquest moment ja estem amb les publicacions del 2021, perquè per pressupost podem publicar quatre o cinc llibres cada any. I tenim cua de llibres.

 

 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • ??? peu.flickr.alt ???
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona