David Bueno i Gemma Marfany, el plaer de la divulgació

David Bueno i Gemma Marfany són professors del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística de la UB.
David Bueno i Gemma Marfany són professors del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística de la UB.
Entrevistes
(25/04/2019)

Els genetitstes David Bueno i Gemma Marfany han rebut enguany ex aequo la VI Distinció del Claustre de Doctors i del Consell Social a les millors activitats de divulgació científica i humanística. En aquesta entrevista expliquen com han gaudit personalment a lʼhora de transmetre a diferents públics els conceptes bàsics de la genètica i la neurociència.

David Bueno i Gemma Marfany són professors del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística de la UB.
David Bueno i Gemma Marfany són professors del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística de la UB.
Entrevistes
25/04/2019

Els genetitstes David Bueno i Gemma Marfany han rebut enguany ex aequo la VI Distinció del Claustre de Doctors i del Consell Social a les millors activitats de divulgació científica i humanística. En aquesta entrevista expliquen com han gaudit personalment a lʼhora de transmetre a diferents públics els conceptes bàsics de la genètica i la neurociència.

Per què el gran públic ha de saber de genètica?

David Bueno: Perquè som genètica. Des de la concepció, el primer que som és una colla de gens. I això condiciona, determina, moltes característiques nostres. Una de les fites que hem de tenir com a humanitat és entendreʼns cada vegada millor nosaltres mateixos. I tot comença amb la genètica.

Gemma Marfany: Moltíssimes activitats humanes estan condicionades per la genètica. En el neolític, quan els humans van aprendre a cultivar, ja sabien que havien de creuar espècies: intuïtivament, ja anaven creuant plantes o animals per aconseguir-ne dʼaltres. Comencem per aquí. Però és que hi ha moltíssimes coses més: la medicina del futur no sʼentendrà si no entens la genètica. Són eines que ens ajudaran a afrontar la nostra vida. De tota manera, la gent ja nʼés conscient, dʼaixò. Tu ensenyes una doble hèlix i tothom sap que això és lʼADN, encara que potser no entenguin gaire bé què vol dir ADN. Això és cultura popular, perquè abans ningú no en tenia ni idea de què era la doble hèlix. Dʼalguna manera, ha anat penetrant cert coneixement en la societat. Aleshores, lʼúnic que hem de fer és bastir-lo. 

Com vau començar a divulgar?

D. B.: Hi va haver un aspecte de simple necessitat, i després hi vaig trobar el plaer. Quan vaig estar a Oxford, em vaig posar a traduir catàlegs dʼelements de laboratori de lʼanglès al castellà per tenir uns ingressos extra. En tornar aquí, gràcies a la Roser Gonzàlez —la teva directora de tesi, Gemma—, vaig traduir uns llibres de genètica de lʼanglès al castellà també per tenir un extra. I quan vaig acabar, que ja estava una mica més ben situat quant a sou, em vaig dir: «Tot això que has après de genètica, per què no en fas un llibre de divulgació?». I el vaig fer per pur plaer. Aquí és on va començar el plaer de divulgar, quan vaig descobrir la meva gran passió per la divulgació.

G. M.: Va arribar un punt de la meva vida en què, per raons personals, escriure era com el meu refugi. I va coincidir que en aquella època va contactar amb mi per fer un llibre un professor de la UPC, que em coneixia de les conferències que jo feia per voluntarisme. De fet, em va proposar que fes un llibre de divulgació sobre les cèl·lules mare, però en David estava a punt de treureʼn un, i vaig pensar que no tenia sentit que en un món tan petit com el de la divulgació competíssim entre nosaltres. Per això, el vaig fer sobre genètica forense. En aquell moment, la sèrie CSI era superguai. Al cap de res dʼhaver escrit aquest llibre, seʼns va oferir a una altra col·lega i a mi de fer un llibre a mitges per a la col·lecció Catàlisi. Totes dues fem classes a la Universitat de lʼassignatura Senescència i Envelliment, que és un tema que atreu molt la gent. Vam simplificar molt els conceptes i vam parlar de per què envellim.

Al final, gràcies a una traducció, em van oferir una cosa ja més seriosa de divulgació. Ara fa ara dos anys per Nadal, parlant amb la Susana Balcells, em va dir que una amiga seva, la directora de lʼeditorial La Campana, sʼhavia proposat de traduir un llibre de Siddhartha Mukherjee titulat El gen. És un llibre magnífic que ha guanyat el Pulitzer. La persona que lʼestava traduint, Xavi Pàmies —que per cert és un traductor excel·lent—, va dir que necessitava assessorament dʼalgun genetista perquè no se sentia segur amb els termes científics. I em vaig passar tot el Nadal, com a afició, repassant la traducció i mirant que fos correcta. Em va encantar! A partir dʼaquí, em van recomanar per escriure divulgació a El Nacional, perquè buscaven una dona científica, un perfil que no tenien. Mʼho van proposar i aquí estic. I mʼagrada molt, és una activitat de la qual gaudeixo. Però tot és, en el fons, pura serendipitat.

D. B.: Sempre és així. Si lʼeditor de lʼEl Punt Avui no hagués llegit en el seu moment el llibre que jo havia publicat, no mʼhauria proposat dʼescriure al diari, on encara continuo col·laborant. I si Ignasi Aragay, aleshores editor de cultura dʼEl Punt Avui i més tard un dels directors de lʼAra, no mʼhagués dit «Escolta, vols venir a escriure coses també a lʼAra?», no ho estaria fent.

G. M.: Hi ha gent que té molt clar que vol fer això, i jo crec que en el nostre cas és perquè ens agrada escriure, i dʼalguna manera les circumstàncies ens han afavorit. 

Com a divulgadors, us sentiu còmodes en tots els formats?

D. B.: A mi, qualsevol cosa que no siguin xarxes socials, mʼagrada molt fer-la. He estat durant sis anys a la ràdio fent un programa quinzenal de mitja hora, primer a COM Ràdio i després a Ràdio 4. Aquest és el primer any que no ho faig, perquè per horaris no mʼencaixava. És qüestió de trobar el teu registre, i jo mʼhe trobat molt còmode amb les persones amb qui he col·laborat a la ràdio perquè em permetien fer el que jo volia. Era el registre que volia, i que, a més, agradava al públic. Amb TV3 també hi he col·laborat. Lʼany passat, en el programa De bon humor, que es feia els diumenges al vespre —massa tard per al meu gust—, sortia una càpsula de tres minuts de ciència que feia jo i mʼhi sentia supercòmode. A més, porto un blog de neurociència aplicada a lʼeducació i també mʼhi sento molt bé. És molt interactiu, perquè tu penges la teva publicació i tens molta gent que et critica, o que tʼho agraeixen, i tu els contestes... Això sí que mʼagrada molt, però no és el format de la immediatesa de les xarxes socials.

G. M. Jo em sento còmoda amb els formats habituals: ràdio, televisió, escriptura dʼun article o dʼun llibre. Tots tenim una sèrie de destreses, dʼhabilitats, i crec que has dʼescollir el format que sʼavé a la teva manera de ser. Twitter és lʼúnica xarxa social que faig servir, i en el meu cas és amb un perfil molt científic, molt professional. Per mi és un mètode molt dinàmic de mantenir-me al dia però estic dʼacord amb el David que has dʼescollir molt bé el perfil.

I la divulgació entre els més joves?

G. M.: Per mi és molt refrescant, és trencar amb les dinàmiques habituals. En general, són bastant receptius. La meva experiència és que fins i tot a estudiants dʼESO que potser després no faran res de biologia, els agrada el que expliques, i et fan preguntes. Les experiències més divertides les he tingut amb gent encara més jove. Els meus fills han anat a una escola pública i cada any hi anava a parlar de lʼADN i dels transgènics, de tot això. I és molt divertit. Fan unes preguntes tan enginyoses... Algunes mares deien després: «Què els has donat? El meu fill té clar que vol ser com tu, de gran». Per mi són cervells: anem a jugar mentalment.

D. B.: Has de saber posar-te al seu nivell, si utilitzes el llenguatge científic que fem servir en un seminari, lògicament els perds, en trenta segons ja no en tens cap allà amb tu. Però els tindràs allà si saps trobar la imatge divertida, curiosa, les paraules adequades. És molt important com teʼls mires, no teʼls has de mirar com un científic, teʼls has de mirar com una persona que està allà amb ells. Ells et perceben com un científic, però no has dʼaixecar una barrera en el sentit de «jo soc el científic i tu lʼalumne». És una experiència excel·lent, és de les més gratificants que hi ha.

Com es pot contribuir des de la Universitat a aquestes tasques de divulgació?

G. M.: Jo crec que, en general, lʼactitud de la UB respecte a la divulgació ha canviat molt. La UB Divulga, per exemple, intenta organitzar moltes activitats i enganxar molta gent. No sempre sʼhi apunta tothom, però cada vegada això es va bellugant més. Per exemple, quan vas al Saló de lʼEnsenyament, a lʼEspai Ciència, moltes vegades hi portes els doctorands i sʼho passen la mar de bé. O quan fas la jornada de portes obertes, o a la Festa de la Ciència de la UB. D'altra banda, hi ha la llista dʼespecialistes de la UB, en la qual la gent es va posant en allò en què se sent còmode; amplies i diversifiques els experts. I després hi ha els cursos: demà estaré en un curs de lʼICE sobre per què hem de divulgar o per què volem divulgar. Vas sembrant i, de cop i volta, veus que hi ha un creixement sostingut de la gent a qui interessa la divulgació.

D. B.: Jo crec que és molt important la feina que es fa des de comunicació. En el moment en què tu veus que un company ha escrit un article, un llibre de divulgació, això estimula els altres a valorar-ho i que potser alguns sʼhi vulguin apuntar. Jo, per exemple, al principi havia dʼanar trucant a les portes de la gent per demanar-los que escrivissin llibres per a la col·lecció de divulgació Catàlisi, de la qual porto lʼedició científica. Vaig estar un parell dʼanys trucant a les portes. Ara és al revés: mʼenvien els llibres, em truquen. I en aquest moment ja estem amb les publicacions del 2021, perquè per pressupost podem publicar quatre o cinc llibres cada any. I tenim cua de llibres.