Horacio Capel: «Actualment podem parlar de posthumanitat i de postnaturalesa»

En el llibre de memòries, vostè diu que estem en una societat de vegades «equivocadament postmoderna». A què es refereix?

La postmodernitat és un terme polivalent i, en ocasions, ambigu. Hi ha aspectes de la postmodernitat que són molt importants i positius: la reconstrucció de la història, la idea de complexitat social, lʼèmfasi en la singularitat... Però, alhora, hi ha aspectes negatius: la renúncia dels postmodernistes a les utopies i a la idea de progrés, el desencís, lʼescepticisme portat a lʼextrem. Tot això em sembla que és negatiu, com també lʼoposició a les grans narratives emancipadores o transformadores, com la Il·lustració. Crec que, dʼalguna manera, la postmodernitat està vinculada a les polítiques neoliberals. Aquest rebuig a les grans narracions ha justificat la crítica a la regulació pública. La política neoliberal segons la qual, a menys estat, millor per a la societat, em sembla un error molt greu. En realitat, lʼestat és lʼúnica estructura política i social que sʼha inventat i que sʼha posat en pràctica amb el propòsit de recaptar recursos i redistribuir-los per a la igualtat i lʼequilibri social, a través del sistema públic de salut, de les inversions o directament repartint recursos a través de les pensions de jubilació i les prestacions dʼatur.

A lʼobra també parla dʼun futur prometedor per a les ciutats petites.

Crec que, abans, les ciutats grans eren millor per a les oportunitats: per a lʼocupació, lʼeducació, la cultura. Com més grans, millor. En aquests moments la situació ha canviat molt. Als països més desenvolupats, les diferències entre el camp —el món rural— i el món urbà sʼha diluït bastant. Gent que viu en pobles petits o aïlladament té un comportament i una informació similars als de la gent que habita a les ciutats. Tothom veu la mateixa televisió, llegeix els mateixos diaris, té la mateixa informació, a través dels telèfons mòbils. En definitiva, tothom té accés a tota la informació i a la biblioteca universal de què parlava Borges. Estem en una fase que sʼha anomenat dʼurbanització generalitzada, tant des del punt de vista estadístic com pel comportament típic urbà. Conec gent a Catalunya que en una casa aïllada hi té una granja de porcs o de vaques i està en contacte amb el mercat de futurs a Chicago. Dʼaltra banda, gent que viu a la ciutat a vegades sʼha de traslladar a la perifèria per treballar, perquè la fàbrica i els serveis sʼhan localitzat a les perifèries. Des de les ciutats petites o mitjanes, si són accessibles a través de sistemes de comunicació, es pot arribar al mateix temps a les indústries o als serveis. Aquesta situació dʼurbanització generalitzada explica que sʼhagi defensat que Catalunya és tota urbana, sʼha parlat de la Catalunya ciutat. En aquests moments, viure en una ciutat petita amb accés a Barcelona significa pisos més barats i una vida quotidiana que pot ser molt agradable.

Després de tants anys dedicat a la geografia, quins temes troba més interessants com a objecte dʼestudi en lʼactualitat? A què sʼhan de dedicar els joves geògrafs?

Crec que la qüestió fonamental és que els joves tinguin consciència dels problemes greus del món actual. Els problemes del canvi climàtic, lʼextinció dʼespècies, la degradació de la biodiversitat, les formes noves de treball que sʼestan generalitzant, la robòtica, la intel·ligència artificial, la urbanització generalitzada, el mercat immobiliari, els agents urbans i del canvi social. Estem en un moment que algú ha defensat que ja no és el de la humanitat, sinó el de la posthumanitat. I jo hi estic dʼacord, perquè en realitat les persones podem actuar sobre la vida humana a través de lʼenginyeria genètica, de les pròtesis. De fet, aquesta ja no és lʼevolució natural, sinó una evolució en la qual lʼhome també hi participa. Jo, que he escrit alguna cosa sobre això, he pensat que podríem parlar també, similarment, de la postnaturalesa. En un congrés vaig sentir una comunicació dʼun geòleg, catedràtic de Geologia de la Universitat de Cantàbria, que havia calculat el moviment de terres que els homes produeixen a través de la construcció dʼinfraestructures, dʼautopistes, dʼedificis, els canvis de les platges..., i estimava que era similar a la capacitat erosiva de la naturalesa. Aquesta és una situació que ens podríem atrevir a qualificar de postnaturalesa. Els joves nʼhan de ser conscients. I no només cal conèixer els problemes, sinó pensar en les alternatives, en les solucions. Fer propostes per discutir-les públicament i arribar a acords democràtics sobre la solució dels problemes del món, no dʼuna manera dogmàtica, sinó modestament, per anar corregint el que en la nostra proposta es demostri que no era encertat.

En el seu llibre parla de la seva feina a la Universitat. Hi ha cap element de continuïtat entre la UB que va conèixer quan es va traslladar a Barcelona, als anys seixanta, i lʼactual?

Ens podríem posar dʼacord fàcilment i ràpidament en el fet que la universitat actual és millor que la dels anys seixanta, en ple franquisme. Dit això, als anys seixanta tots els estudiants i els professors teníem il·lusions i esperances. Teníem la confiança que les coses podien millorar, i que millorarien amb el desenvolupament econòmic, lʼentrada a Europa, la democratització. Tant en aquell moment com en lʼactualitat, la universitat està millor del que es diu. Jo crec que als anys seixanta i en lʼactualitat la gent treballa molt a la universitat, i la major part molt bé.

Tinc el privilegi que, avançats els 70, mirant ja als 80, vinc cada matí al Departament, a la Universitat. Crec que la gent de la meva generació pot ajudar molt a la Universitat, perquè tenim molta experiència i contactes internacionals, i això pot servir per als més joves. Crec que estic ajudant en diverses facetes. Per exemple, amb la gestió del portal Geo Crítica. Després, tenim tres revistes científiques: Scripta Nova, revista dʼarticles científics sobre geografia i ciències socials; Biblio3w, de bibliografia, documentació i estat de la qüestió, i Ar@cne, que és una revista de recursos a Internet per a les ciències socials. Són revistes que tenen un alt impacte i que estan en bases de dades molt reconegudes, de manera que tot i que publiquem anualment seixanta articles, ens nʼarriben prop de tres-cents per avaluar. Això exigeix haver de llegir-los, seleccionar-ne vuitanta o cent per enviar-los a avaluadors externs, fer-ne lʼavaluació i lʼinforme, i finalment publicar-los. En aquest cas, la col·laboració dʼun jubilat pot ser útil.

A més, organitzem els col·loquis internacionals de Geo Crítica, que es fan a Barcelona i a ciutats dʼAmèrica (Ciutat de Mèxic, Bogotà, Porto Alegre, Buenos Aires, etc.). El proper col·loqui serà a la Universitat de São Paulo, al Brasil, sobre lʼacció humana i el canvi climàtic i les conseqüències sobre els recursos hídrics. A més, tenim els simposis internacionals dʼhistòria de lʼelectrificació. Lʼúltim sʼha celebrat al mes de maig a la Universitat dʼÈvora (Portugal), organitzat per Geo Crítica i pel CIDEHUS, que és un centre de recerca interdisciplinari molt prestigiós.

No sʼestimula que professors que han tingut una gran experiència continuïn col·laborant, en la mesura de les seves possibilitats, en els màsters, en la publicació de revistes, en lʼorganització de congressos o en lʼextensió universitària impartint conferències per a la gent gran. Jo em considero un privilegiat pel fet que encara hi puc participar.

En tots els seus anys com a investigador, quines han estat les grans revolucions metodològiques que ha viscut la geografia?

Hem viscut dues revolucions molt profundes: la revolució quantitativa, teorètica, neopositivista, que es va desenvolupar als anys seixanta i que va arribar aquí a finals dels setanta, i després la impugnació de la revolució quantitativa per la geografia crítica, humanista i postmoderna. Això va introduir noves perspectives, va donar lloc a profunds debats que van enriquir les ciències socials. Després dels anys vuitanta, el canvi més important crec que ha estat lʼimpacte de les noves tecnologies de la comunicació i de la informació (tecnologies dʼinformació geogràfica, en diuen de vegades), que permeten nous estudis i que exigeixen noves destreses. Exigeixen una formació matemàtica, una formació tècnica que abans no es necessitava, i al mateix temps estar en contacte amb la realitat territorial o social.

Vull assenyalar un altre aspecte, que són les sortides professionals. Als anys seixanta, la sortida de la geografia era essencialment lʼeducació, lʼensenyament: es podia arribar a ser professor dʼensenyament mitjà, professor de geografia i història, o professor dʼuniversitat o investigador en algun centre específic. Als anys setanta, hi va haver un debat sobre la possibilitat dʼuna geografia aplicada a lʼempresa i a la societat, i a lʼeconomia. Alguns nʼeren partidaris i dʼaltres sʼhi negaven perquè deien que podia desaparèixer el caràcter més científic de la disciplina. Això sʼha resolt en els últims dos decennis a través de noves sortides professionals. Els geògrafs participen en lʼordenació del territori, en la planificació i el desenvolupament local i regional, en els diagnòstics socials, econòmics o territorials. Moltes vegades, això ha enriquit profundament la geografia i ha introduït, ha obligat a introduir-hi, noves perspectives.

I per acabar, per què un llibre de memòries?

La gent de la meva generació ha assistit a tants canvis que nʼha de deixar constància. És el que intento explicar parlant dʼuna ciutat petita, Llorca, on vaig viure, i dʼexperiències, oficis o costums que podien venir de lʼantiguitat. Crec que hem de deixar constància dʼaquests canvis. Espero que alguns col·legues que llegeixin el meu llibre sʼanimin a escriure les seves pròpies memòries vitals, acadèmiques i professionals. Es pot dir que una autobiografia és parcial, esbiaixada: ho accepto. Però si nʼhi ha moltes, les unes i les altres es compensen, i finalment es té la possibilitat de reconstruir el passat i el canvi.