Iñaki Rivera: «La tortura transcorre en els espais ocults de la societat i és molt difícil fer-la visible»

De què parlem exactament quan ens referim a la lluita contra la tortura?

La tortura està definida en lʼarticle primer de la Convenció de les Nacions Unides del 1984: és tot acte comès per un funcionari públic, o una altra persona en lʼexercici de funcions públiques, pel qual sʼinfligeix intencionadament a una persona dolors o sofriments greus, ja siguin físics o mentals, amb la finalitat dʼobtenir-ne informació o una confessió, o de castigar-la. Dʼaltra banda, també hi ha la prohibició normativa universal que ningú sigui sotmès a penes o a tractes que puguin ser entesos com a cruels, inhumans o degradants. Un exemple és lʼaïllament penitenciari dʼuna durada superior a quinze dies, que lamentablement existeix a Espanya. La normativa internacional de les Nacions Unides (les Regles Nelson Mandela, aprovades el 2015) prohibeix que qualsevol aïllament pugui superar els quinze dies. I a Espanya hi ha moltíssims presos que fa mesos —i alguns, anys— que es troben en situació dʼaïllament penitenciari entre vint i vint-i-dues hores al dia. Un altre exemple: la greu desatenció mèdica de presos amb greus patiments físics i mentals, que no tenen a la presó el tractament mèdic adequat. A la presó de Zuera, a Saragossa, es va conèixer la situació dʼuna senyora que fa dos anys que està en cadira de rodes, amb un càncer que està arribant a la fase terminal, sense cap tipus de suport sanitari dʼinfermeria, en una situació terrible. Com classifiquem aquesta mena de situacions? Per tot això, hem optat per emprar una altra denominació que sorgeix de tractats internacionals i de la jurisprudència: violència institucional en la privació de llibertat.

Cal precisar que les institucions de privació de llibertat no són només presons, també hi ha el sistema penitenciari de joves o de menors, les comissaries de policia, cada vegada més centres dʼinternament dʼestrangers, o zones aeroportuàries on existeixen presons administratives en què estan privades de llibertat persones en espera de vols de deportació. Fins i tot de vegades es pot arribar a entendre (hi ha una discussió sobre el tema) que també ha de ser objecte de vigilància el context de repressió de les manifestacions, quan les persones no seʼn poden anar per voluntat pròpia i en aquest moment poden ser presumptament objecte de maltractament.

Hi ha algun perfil de torturador i de torturat?

No hi ha cap perfil. Tenim denunciants de qualsevol classe social, condició o procedència. I tampoc no hi ha cap cos de funcionaris que sʼescapi de ser denunciat. El problema està en la mateixa concepció de la privació de llibertat i en la consagració de règims dʼincomunicació i aïllament en què la persona presa està sola. Els relats són idèntics en el 90 % dels casos: lʼagredit diu haver patit lʼentrada de diversos funcionaris a la cel·la per reduir-lo violentament i col·locar-lo en la posició de superman (lligat cap per avall en calçotets). La persona pateix lʼagressió de diversos subjectes en un lloc on no hi ha càmeres, molt majoritàriament en els règims dʼaïllament. En sentit contrari, el relat dels funcionaris diu que, davant lʼevident agressivitat que presentava lʼintern, es va haver dʼutilitzar la força mínima imprescindible per poder reduir aquesta violència. En qualsevol cas, el pres o la presa sempre estan sols, sense la possibilitat de tenir testimonis que declarin haver vist com els pegaven els funcionaris. La gran dificultat davant la tortura i el maltractament és lʼactivitat probatòria: com ho demostrem. Per més versemblança que pugui tenir el que tʼexplica una persona, de vegades és impossible poder-ho demostrar. Dʼaltra banda, no es pot demanar a una persona que està en una cel·la dʼaïllament dʼuna presó metropolitana, a una persona que ha patit maltractaments, que a més sigui un heroi que denunciï i que lʼendemà segueixi tranquil·lament a la presó. La qüestió comença a canviar si hi ha suports exteriors: xarxes dʼadvocats, entitats. Llavors comencen a aparèixer més coses. La tortura transcorre en els espais ocults de la societat i és molt difícil fer-la visible.

Lʼobservatori impulsat pel Consell dʼEuropa treballarà amb els mecanismes nacionals de prevenció de la tortura. En què consisteixen aquests mecanismes i com treballarà lʼobservatori?

Lʼany 1984, lʼAssemblea General de les Nacions Unides va aprovar per primera vegada en la història mundial la Convenció contra la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumanes o degradants. Però no va establir òrgans de vigilància dels drets reconeguts en aquesta convenció. Lʼany 2002, es va crear una altra norma internacional per la qual els estats acordaven la creació dʼun organisme nou en cada un dʼells, anomenat mecanisme nacional de prevenció de la tortura.

La missió fonamental amb la qual neix lʼobservatori és fer visites als diferents països. Ja se nʼestan fent, a països de lʼest europeu i a Itàlia. És una visita negociada amb el mecanisme nacional de prevenció de la tortura del país objecte dʼuna possible visita. Els membres de lʼobservatori també intenten entrevistar-se tant amb la classe política com amb les organitzacions de drets humans. Es fan visites per conèixer determinats centres, amb la facultat —i això és sagrat en el mandat de lʼobservatori— de mantenir entrevistes amb confidencialitat, sense cap tipus de presència de funcionaris, amb determinats presos en una situació potencial de risc de ser objecte dʼalgun tipus de maltractament. I lʼúltim dia de la visita es reserva exclusivament per tenir una trobada en privat amb el mecanisme nacional de prevenció de la tortura del país perquè, després de tot el que sʼhagi vist, es tingui lʼoportunitat de preguntar el que no sʼha entès, o demanar un aclariment sobre coses que criden lʼatenció.

El grup de treball redacta un informe, que sʼenvia al mecanisme nacional de prevenció del país visitat, el qual pot fer simplement un justificant de recepció —i aquí sʼacaba tot: no podem, no tenim facultat per fer res més— o, en altres ocasions —que afortunadament també està passant—, contestar lʼinforme i després ordenar que es publiqui. En qualsevol cas, tot el material que sigui recollit es lliura al Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell dʼEuropa. Aquest comitè té la missió oficial internacional de visitar els estats del Consell dʼEuropa, però són 47 estats i les visites es demoren: amb lʼobservatori es pretén fer visites més àgils, més ràpides.

Ara comença un treball de conversa amb Espanya en què tinc un encàrrec específic a fer, però no puc dir més sobre aquesta qüestió perquè està presidit per un principi de confidencialitat.

Quina és la situació a Espanya?

En el cas espanyol, el mecanisme nacional de prevenció de la tortura recau en la institució del defensor del poble. Aquesta era una figura que ja existia, la qual cosa ha donat lloc a una polèmica, en el sentit que sʼhauria perdut lʼoportunitat de crear una cosa veritablement nova. En altres països hi ha un model mixt, segons el qual el mecanisme nacional de prevenció de la tortura recau sobre una defensoria del poble en un 50 %, però lʼaltre 50 % està integrat per organismes de la societat civil: organitzacions no governamentals dʼacreditada trajectòria, institucions acadèmiques, etc. El mecanisme nacional de prevenció de la tortura dʼEspanya té una participació minoritària, molt minoritària, dʼalgun organisme de la societat civil en un consell assessor, però sense capacitat de fer visites, sense vot en les reunions. Es convoca un cop a lʼany. Així que sembla que realment el mecanisme nacional de prevenció de la tortura està summament controlat pel poder polític espanyol i que té molt escassa, per no dir nul·la, capacitat de crítica de la pròpia política penitenciària. Espanya, en general, és un país negacionista del fenomen de la tortura i de la violència institucional en comparació amb altres països. Crec que té a veure —és una opinió molt particular— amb una cultura política molt pobra, que no ha sabut o no ha pogut enjudiciar ni tan sols el seu propi passat.

Hi ha un mapa de la tortura, o de la violència institucional, europeu o mundial?

Existeix lʼatles sobre la tortura que es pot consultar a Internet, que és una iniciativa que ve de Dignity, entre altres entitats, una gran organització no governamental dels països escandinaus. També existeix lʼAssociació per a la Prevenció de la Tortura (APT), amb seu a Ginebra, possiblement lʼassociació de més prestigi en aquest àmbit, que també realitza mapes. El problema és com aquests mapes sʼalimenten i què és veritablement el que recullen. El mateix defensor del poble a Espanya té un mapa, rudimentari fins a cert punt. Són bases de dades. Com sʼalimenten aquestes dades? Què és el que reflecteixen? Reflecteixen casos, denúncies, sentències? La diferència entre casos denunciats i sentències és de cent a u, més o menys. És abismal la diferència entre una cosa i lʼaltra.

Hi ha diferències en les xifres del nord i el sud dʼEuropa?

Sí que es pot establir una diferència entre el nord i el sud dʼEuropa. La diferència està també en les ràtios de població penitenciària. Si Espanya té prop de 60.000 presos i preses a tot el seu territori, això suposa una mitjana dʼaproximadament 130 presos per cada 100.000 habitants. En canvi, la ràtio de presos i preses als països escandinaus és de menys de la meitat: és de 50 per cada 100.000 habitants. En aquest sentit, són realitats tan diferents que lògicament no és estrany que la presència de la violència institucional sigui notòriament menor en nombres absoluts als països del nord. Això no vol dir que en aquests llocs amb poblacions penitenciàries molt més reduïdes no es detectin també situacions molt preocupants.

Quines són les xifres a Espanya?

Espanya no compleix una recomanació internacional: la creació dʼun banc sobre tortures i maltractaments. Hi ha uns informes anuals del mecanisme nacional de prevenció de la tortura, del defensor del poble i de la fiscalia general de lʼEstat, que aporten algunes dades, més o menys entre anualment i biennalment. Però aquesta informació no comprèn ni de bon tros la totalitat del fenomen de la tortura. Com a conseqüència dʼaixò, lʼany 2003 es va crear la Coordinadora per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura, que és una plataforma de més de quaranta entitats i que publica lʼinforme anual sobre la tortura. Aquest informe recull unes dades enormement preocupants: aproximadament una mitjana anual de 750 denúncies per maltractaments i tortures, i per tractes cruels, inhumans o degradants, a tot lʼEstat espanyol. Uns 11.000 casos en els darrers quinze anys. La Coordinadora, que té una legitimació acreditada internacionalment, publica només els casos que tenen credibilitat rigorosa, quan la denúncia de la persona està acompanyada dʼaltres elements també probatoris.

A més, lʼObservatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona ha iniciat un projecte per crear un centre de documentació sobre la violència institucional. Estem creant una base de dades que avui en dia recull, des de lʼany 2001 fins al 2018, lʼexistència de 492 sentències condemnatòries a Espanya, que no són poques. La paraula tortura segons el Codi penal sʼutilitza només en un 10 % dʼaquestes sentències, però sí que el gruix de totes elles recull delictes contra la integritat moral amb greus lesions a persones privades de llibertat. Poder dir que hi ha pràcticament 500 sentències que afecten uns mil funcionaris públics és parlar dʼun nombre important.

Quina feina està fent aquest Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans, que dirigeix vostè, per prevenir la tortura a Catalunya?

Amb ajuda de professionals dʼaltres països dʼEuropa, lʼObservatori del Sistema Penal i els Drets Humans ha creat en els últims tres anys una primera eina absolutament pionera a Espanya, el Sistema de Registre i Comunicació de la Violència Institucional (SIRECOVI). En aquest sentit, es pot dir que Catalunya és pionera en aquesta matèria: és la primera vegada que es crea un registre oficial —està publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya— sobre aquest tipus de violència. La Generalitat, sobretot lʼexconseller Carles Mundó, va prendre una decisió molt valenta quan va decidir complir la recomanació internacional de crear per primera vegada un registre públic de casos de violència institucional. El novembre del 2018 vam presentar lʼinforme de dos anys de feina, en què vam recollir 241 casos a Catalunya, no només de tortura, sinó fonamentalment de tracte inhumà degradant, i vam crear el mapa per primera vegada. Aquest mapa és producte dʼun complex sistema informàtic, creat i finançat per la UB, que permet consultar tots els relats dels casos denunciats. Actualment, a Catalunya estem podent treballar i visitar les presons.