Notícies
Inici  >  Notícies > Gaspar Feliu: «La col·lecció Catalunya Carolíngia és profitosa per a tots els...

Gaspar Feliu: «La col·lecció Catalunya Carolíngia és profitosa per a tots els historiadors, com a mínim, del món occidental»

Gaspar Feliu és catedràtic jubilat d’Història i Institucions Econòmiques de la UB i codirector de la col·lecció.

Gaspar Feliu és catedràtic jubilat d’Història i Institucions Econòmiques de la UB i codirector de la col·lecció.

El volum VIII clou la col·lecció Catalunya Carolíngia.

El volum VIII clou la col·lecció Catalunya Carolíngia.

La col·lecció Catalunya Carolíngia sencera.

La col·lecció Catalunya Carolíngia sencera.

05/02/2021

Cultura

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) acaba de publicar Els comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga, volum VIII de la col·lecció Catalunya Carolíngia, que clou el projecte iniciat ara fa cent anys per Ramon d’Abadal. La col·lecció l’han codirigit des del 2009 els historiadors Josep M. Salrach, de la UPF, i Gaspar Feliu, de la UB. Amb aquest darrer volum culmina l’edició de documents, i ara es treballa en l’elaboració de dos volums més: el novè, d’apèndix, epigrafia i correccions, i la segona part del primer volum, d’introducció general a l’obra.

El volum VIII ha estat a cura de Ramon Ordeig i Mata, que ha col·laborat també en alguns dels volums anteriors. A més del pròleg dels directors actuals de la col·lecció, Gaspar Feliu i Josep M. Salrach, membres de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, i de l’estudi introductori del curador, el volum publica o dona notícia d’un total de 908 documents. L’edició es completa amb mapes que localitzen els principals llocs esmentats en els documents i un acurat índex alfabètic de noms de persona i de lloc.

Aprofitem aquesta avinentesa per entrevistar Gaspar Feliu, que ens explica la importància científica i l’abast acadèmic d’aquesta col·lecció.

 

Què significa haver tancat una col·lecció que es va originar fa cent anys?

Evidentment, una gran satisfacció, sobretot perquè hi va haver moments en què semblava que l’obra no es podria completar mai. Satisfacció també pel prestigi que l’obra acabada donarà sens dubte a l’Institut d’Estudis Catalans i al treball històric català en general.

Quina ha estat la seva tasca com a codirector de la col·lecció?

Convé començar per dir que quan vam accedir a la direcció de l’obra, l’any 2009, la feina ja anava costa avall: el volum VII estava molt avançat i el VIII també endegat, en tots dos casos en mans de professionals molt competents. Podríem dir que ens vam incorporar a un equip que funcionava molt bé i que la nostra funció ha estat més aviat d’acompanyament, de participar com uns membres més de l’equip en la tasca de resoldre dubtes i plantejar preguntes. Tot i això, hem estat molt conscients que la responsabilitat de l’obra corresponia als editors i, per tant, que en cas de discrepància havia de prevaldre la seva opinió. Però això ha passat molt poc i sempre amb aspectes secundaris. Més personalment nostres seran el volum IX, d’apèndix, que només estava previst, i la segona part del volum I, d’introducció general de l’obra, del qual Ramon d’Abadal va preparar la primera part, publicada l’any 1986 a cura de Jaume Sobrequés. Aquesta segona part serà obra de Josep M. Salrach i de mi mateix, que hi estem treballant. Ultra això, la nostra comesa té també una part administrativa, de seguiment de la feina feta i de relació amb la presidència, la gerència i el servei de publicacions de l’IEC.

Quina és la importància i la vàlua científica d’aquesta col·lecció? Quina relació té amb el projecte CATCAR i quina és l’aportació que hi ha fet la UB?

Catalunya és un dels espais europeus amb més documentació per als segles IX-X, fins al punt que historiadors d’altres països, com França o Itàlia, sovint han d’acudir a la documentació catalana per comprendre millor processos comuns. Per tant, disposar dels documents ja és un benefici comú, però fer-ho a través d’una edició crítica i reunits en una sola col·lecció, amb els volums dotats de savis estudis introductoris, és encara més profitós per a tota la comunitat d’historiadors científics, com a mínim, del món occidental. En referència al projecte del CATCAR, ni Josep M. Salrach ni jo no hi participem directament, i en conseqüència no en puc dir gran cosa, però em sembla que es poden destacar dos aspectes: d’una banda, la difusió per a un públic més ampli i les facilitats per consultar la Catalunya Carolíngia per mitjà d’un instrumental informàtic que va més enllà del llibre imprès; i d’una altra, la continuació de l’edició de documents més enllà de l’any 1000. Pel que fa a l’aportació de la Universitat de Barcelona, en desconec els detalls, però la col·laboració entre institucions és sempre profitosa i, per tant, motiu de satisfacció. 

Fa vint anys es va realitzar l’exposició «Catalunya a l’època carolíngia» al MNAC, en un moment en què la política catalana volia refermar la vinculació de Catalunya amb les arrels europees. Passades aquestes dues dècades, quina valoració en faria?  

L’exposició, que ens ha deixat un catàleg notable, va representar un esforç important per situar la realitat carolíngia catalana dins del món imperial, i per això, a més de material i estudis procedents de Catalunya, també va aplegar objectes i textos d’altres zones del domini carolingi. L’exposició en si manté tot el seu valor de testimoni, però segurament ara no es faria. Les il·lusions posades en Europa s’han esvaït en constatar que no existeix en realitat la Unió Europea, sinó la unió d’estats d’Europa, cadascun atent als seus interessos, entre els quals, la defensa dels drets dels pobles ocupa un lloc molt cuer, si és que n’ocupa cap.

Va conèixer Ramon d’Abadal? Com era com a home i com a historiador? Quin llegat creu que ens ha deixat?

No vaig tenir la sort de conèixer personalment Ramon d’Abadal; quan va morir, jo tot just havia començat a treballar en la meva tesi doctoral. Sí que considero, però, que en vaig rebre un mestratge indirecte gràcies a estrets col·laboradors seus, com Josep M. Font i Rius, Anscari Manuel Mundó i Jaume Sobrequés. No puc parlar, doncs, d’Abadal com a home més que per referències que són prou conegudes. Com a historiador, per no estendre’m gaire, n’assenyalaré només dos aspectes: era un home summament rigorós, però a la vegada capaç d’escriure best-sellers com Els primers comtes catalans, evidentment un best-seller dins de la pobresa de la historiografia del país a l’altura de 1958. La segona característica que voldria destacar és que era un home al servei del país: la vocació política, que li estava vetada, la va substituir per l’estudi dels fonaments polítics i socials de Catalunya. En aquest sentit, a part de la Catalunya Carolíngia i els molts treballs que en depenen, com Els primers comtes, que ja he esmentat, o L’abat Oliba, destaquen Els precedents antics a la història de Catalunya i Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya

Per acabar: Marca Hispànica o Ducat de Gòtia? Quines connotacions implica cada denominació i per què?

De fet, són dos conceptes emprats només temporalment: Marca Hispànica és la zona de frontera més enllà dels Pirineus; l’expressió és usada algun cop en els annals reials francs, però mai en la documentació oficial. Passa el mateix amb les expressions més tardanes Marca de Septimània o Marca de Gòtia, que substitueixen també només durant algun temps l’expressió Marca Hispànica. Mentre que aquesta darrera expressió té un sentit geogràfic (els comtats fronterers amb el domini musulmà), Marca o Ducat de Gòtia tenen un significat més polític i més ampli: el territori dels gots (en oposició als francs), que abastava la Septimània i els comtats catalans, i que tenia com a expressió més clara el domini de l’arquebisbat de Narbona. Cap de les dues expressions no sobrepassen en principi el segle IX; només a finals del segle X alguns escrivans afalaguen el comte Borrell II amb el títol de duc de Gòtia, i el mateix comte és anomenat pel cronista franc Richer com a duc de la Hispània citerior, o sigui de la part costanera de la Tarraconense romana. Durant el període carolingi, l’esment més normal és als diferents comtats, així que em sembla que la millor manera de referir-nos-hi és com a comtats catalans, entenent Catalunya com a terme geogràfic.

 

La col·lecció Catalunya Carolíngia inclou la documentació catalana dels segles VIII-X, un període cabdal de la història en què els comtats catalans pertanyien a un espai europeu que abastava gran part de l’actual Unió Europea. Integren la col·lecció disset toms que reuneixen més de 6.000 documents que tracten temes de l’àmbit públic i, sobretot, del privat (testaments, vendes, donacions, permutes). La documentació recopilada permet conèixer l’evolució de la societat i l’economia de l’època.

Els títols publicats fins ara són: El domini carolingi a Catalunya; Els diplomes carolingis a Catalunya; Els comtats de Pallars i Ribagorça; Els comtats d’Osona i Manresa; Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada; Els comtats de Rosselló, Conflent, Vallespir i Fenollet; El comtat de Barcelona, i Els comtats d’Urgell, Cerdanya i Berga.

El projecte va néixer fa cent anys, impulsat per la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC. La seva llarga durada és deguda sobretot a la dificultat de l’empresa, però també als entrebancs polítics i econòmics que ha hagut de superar, especialment durant la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil i el franquisme.

Actualment, els materials de la recerca serveixen de base per a un altre programa, CATCAR: Patrimoni digital al servei de la innovació social, un projecte de cooperació transfronterera cofinançat amb fons europeus. L’objectiu és digitalitzar els documents de la Catalunya Carolíngia i fer-ne difusió a un públic més ampli.

 

Gaspar Feliu (1942) és doctor en Història, catedràtic jubilat d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona i membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha codirigit amb Josep M. Salrach la publicació d’Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, i amb Ignasi J. Baiges i el mateix Josep M. Salrach, la d’Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. Com a investigador, ha treballat diferents aspectes de les economies preindustrials: el feudalisme i el règim senyorial, les relacions entorn de la terra, el conflicte remença, la demografia, la moneda, la banca, la comptabilitat històrica, els preus, pesos i mesures, l’artesanat, el comerç i la crisi de la baixa edat mitjana.

 

Ramon d’Abadal (1888-1970), historiador, periodista i polític. Es va doctorar en Dret a Madrid i va ampliar els seus estudis medievals a París amb els grans especialistes sobre l’Europa carolíngia. Va ser diputat provincial per la Lliga Regionalista i, l’any 1922, va participar en la fundació d’Acció Catalana. Retornat a la Lliga, l’any 1933 va passar a dirigir La Veu de Catalunya fins a l’esclat de la Guerra Civil. En la postguerra va reactivar les recerques al voltant de la Catalunya carolíngia i la formació dels comtats catalans. La seva obra magna Catalunya Carolíngia el va convertir en el medievalista més renovador i influent de la segona meitat del segle XX a Catalunya i en un dels més importants d’Europa. Va ser membre de l’IEC, de la Reial Acadèmia de la Història i de l’Institut de França. Autor, entre altres obres, dels clàssics L’abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època, i Els primers comtes catalans.

 


 

Comparteix-la a:
| Més |
  • Segueix-nos:
  • botó per accedir al facebook de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al twitter de la universitat de barcelona
  • botó per accedir a l'instagram de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al linkedin de la Universitat de Barcelona
  • botó per accedir al youtube de la universitat de barcelona
  • botó per accedir al google+ de la universitat de barcelona
  • ??? peu.flickr.alt ???
Membre de la Reconeixement internacional de l'excel·lència HR Excellence in Research logo del ∞ - League of European Research Universities logo del bkc - campus excel·lència logo del health universitat de barcelona campus

© Universitat de Barcelona