Un estudi revela el significat ocult dels cops al pit dels goril·les de muntanya

Un equip de recerca en què participa el professor Jordi Galbany, de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, acaba de descobrir una correlació entre la mida corporal dels goril·les i la freqüència dels sons característics dels seus cops al tòrax. Així, els mascles més grans i competitius emeten cops amb freqüències més baixes (és a dir, sons més greus). Segons els experts, aquest senyal visual i acústic indica de manera fiable les dimensions corporals dels goril·les al seu grup social —mascles i femelles—, i també a altres goril·les de grups veïns.

Lʼestudi, publicat a la revista Scientific Reports, està dirigit per Edward Wright i Martha Robbins, de lʼInstitut Max Planck dʼAntropologia Evolutiva (Alemanya). També hi han participat investigadors de la Fundació Dian Fossey (Estats Units), la Universitat George Washington (Estats Units) i la Universitat Goethe de Frankfurt (Alemanya).

Goril·les en la boira de les muntanyes de Ruanda

El goril·la de muntanya (Gorilla beringei beringei) és un dels grans simis africans que habita als vessants volcànics de la falla Albertina, a lʼÀfrica oriental. Aquesta subespècie està classificada en perill dʼextinció per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), i es calcula que només en queden prop de mil exemplars, que es troben al Parc Nacional de la Selva Impenetrable de Bwindi (Uganda) i a les muntanyes Virunga, un massís muntanyós ubicat entre la República Democràtica del Congo, Uganda i Ruanda.

El treball sʼha centrat a estudiar una desena de grups socials de goril·les de muntanya al Parc Nacional dels Volcans de Ruanda. Aquest hàbitat, molt reduït, és ben conegut gràcies al treball investigador i conservacionista iniciat per la prestigiosa primatòloga nord-americana Dian Fossey, i que ha continuat avui dia la Fundació homònima.

Els goril·les de muntanya viuen en grups socials on hi sol haver un o més mascles que mostren una alta competència amb la resta de mascles del propi grup i dels grups veïns. Presenten un gran dimorfisme sexual —els mascles pesen el doble que les femelles— i, en general, les femelles es desplacen entre grups per triar on es volen quedar segons les característiques dels mascles.

La mida corporal del goril·la està codificada en el missatge sonor

Tot i el valor simbòlic dels cops al pit dels goril·les, els estudis de comunicació sʼhavien centrat més en les vocalitzacions dʼaquests grans simis. Fins ara, es pensava que els cops sʼassociaven a la competència entre mascles i al procés dʼelecció de grup per part de les femelles, però encara es desconeixia el tipus dʼinformació comunicada.

El treball constata que lʼestratègia dels cops al tòrax és un indicador fiable de la mida corporal dels goril·les i revela la seva capacitat competitiva en relació amb els membres tant del seu grup social com dʼaltres grups pròxims. Segons els experts, les estructures anatòmiques pròximes a la laringe dels mascles més grans podrien reduir les freqüències del so que produeixen aquests simis mentre es donen cops al pit. Per tant, els mascles rivals podrien sentir-se intimidats pel so dʼaquests cops —que sʼarriben a sentir fins a un quilòmetre de distància— i optarien per evitar lluites agressives amb el mascle emissor, mentre que les femelles podrien fer servir la informació per escollir possibles companys.

«El comportament del cop al pit és típic dels goril·les —especialment dels mascles adults— i sempre sʼhavia descrit com una demostració de força (display) relacionada amb lʼestatus social i amb conductes dʼamenaça», detalla el professor Jordi Galbany, membre del Departament de Psicologia Clínica i Psicobiologia de la UB.

«Aquest tipus de comportament —continua— és el clímax de tota una demostració: el goril·la comença a fer vocalitzacions similars a uns udols curts, es posa dret i corre sobre les cames mentre es dona cops forts al pit amb els dos palmells de les mans alternativament, produint un so impressionant, com el redoblament dʼun timbal», apunta Jordi Galbany.

«Els goril·les mascles es colpegen el pit una vegada cada vint hores dʼobservació, però ho poden fer cada pocs minuts quan hi ha una interacció entre dos grups de goril·les», puntualitza Jordi Galbany. També sʼha comprovat que aquest comportament és més freqüent els dies en què hi ha alguna femella del grup en període de zel.

«Els cops al tòrax dels goril·les representen un dʼaquests sons icònics del regne animal, de manera que és molt rellevant poder demostrar que la mida del cos està codificada en aquestes manifestacions comportamentals», subratlla lʼexpert Edward Wright, primer autor de lʼestudi científic.

Goril·les de muntanya: morfologia, comportament i gravacions de so

En el marc del treball, lʼequip va enregistrar els cops al pit dels goril·les per analitzar diferents paràmetres sonors (durada, nombre de cops, freqüència dʼemissió, etc.). També es va estudiar la mida del cos —en concret, lʼamplada de lʼesquena— a partir de tècniques fotogramètriques no invasives, tasca en què va participar directament lʼexpert Jordi Galbany durant quatre anys de treball de camp al Parc Nacional dels Volcans. La combinació de les dades morfològiques i comportamentals amb les gravacions dels cops ha permès desvelar el significat dʼun gest que ha esdevingut un autèntic senyal dʼidentitat en aquests primats.

«Realitzar aquest estudi va ser un repte perquè els cops del pit tenen una durada relativament curta i calia estar al lloc adequat en el moment adequat per obtenir els enregistraments de so, així com mantenir-se allunyat dʼaquests grans i poderosos animals», detalla Eric Ndayishimiye, assistent de recerca de la Fundació Dian Fossey.

Curiosament, lʼequip també va identificar una gran variació en les característiques del cop al pit entre els diferents mascles (nombre de cops, durada, etc.), i això obriria lʼopció dʼexplorar en el futur la possible existència de signatures pròpies de cada individu.

El poder dels senyals acústics no vocals en els grans simis

Els resultats de lʼestudi emfatitzen el potencial dels senyals no vocals com a vehicles de transmissió dʼinformació rellevant per als grans simis. «Altres espècies de grans simis també poden arribar a comunicar-se a distància mitjançant senyals acústics no vocals, com ara els ximpanzés, que utilitzen els contraforts dels arbres com a timbal, i emeten un gran ventall de senyals comunicatius amb durades i característiques diferents», apunta Jordi Galbany.

La relació entre la mida corporal i les propietats acústiques dels senyals té un especial interès en espècies en què la mida corporal determina la capacitat de lluita i lʼèxit reproductiu. En aquest context, lʼequip havia constatat en estudis previs que els goril·les mascles més grans eren més dominants socialment i tenien més èxit reproductiu. En altres grups de primats, també sʼha constatat una relació entre la capacitat competitiva i les característiques de les vocalitzacions (per exemple, en el macaco, el papió, el teropitec i el còlob). També sʼha comprovat aquesta relació en altres grups de vertebrats (cérvol comú, daina, bisó americà, panda, elefant marí o caiman americà). Per contra, no hi ha gaires exemples dʼestudis que mostrin la relació entre els senyals acústics no vocals i les característiques morfològiques.

«Caldria impulsar recerques futures sobre els goril·les per saber si el comportament del cop al pit, encara que transmeti informació fiable de la mida corporal de lʼemissor, és descodificat correctament pels receptors, tant mascles com femelles, i influeix en la seva resposta comportamental i en la presa de decisions. A més, caldria veure les variants poblacionals dʼaquest tipus de comunicació, i per tant, estendre el treball de recerca a altres poblacions i subespècies de goril·les», conclou Jordi Galbany.

Vídeo de la Fundació Dian Fossey